Segurament les diferències pluviomètriques no són gaire substancials. Diferent deu ser el cas del vent i de la salinitat que aquest porta, sobre tot quan ve de gregal.
Els fets diferencials més importants, a nivell botànic, deven ser el de la naturalesa del terreny i, fins a un cert punt, el de l’altura.
Encara que sigui molt de passada, contemplar la vegetació de l’itinerari de la llarga pujada a En Ferrutx (523 m) passant per la Font des Siulet (311m) i s’Ermita de Betlem és tot un poema de maridatges i diversitat.

Es remarca la concreció del “molt de passada” perquè com és sabut i acceptat les excursions esportives o d’aventura no són un passeig; en un difícil equilibri es prioritza la velocitat sobre l’observació i contemplació dels detalls que ens regala la naturalesa.

Al iniciar la pujada vorejant el torrent de s’Aigua Dolça el terreny és conformat fonamentalment per planeres de marès roig. Aquí la vegetació, es mostra generosa, d’un verd intens. Les carritxeres, la planta més nombrosa de tot l’itinerari, maridegen amb les mates, el xiprell i alguna gatova que mostra les atapeïdes flors d’un groc carabassenc encés. Mes enllà, en algun dels comellars espectaculars ametlers florits amb petals rosacis.

A mesura que es va pujant cap a l’Ermita el marès es veu substituït per la pedra calissa, el que per aquí, si fa no fa, en diem pedra viva. Llavors les carritxeres comparteixen espai amb pins i ullastres. Es sent llunyà, però de forma clara, el refilar d’un ocell que bé podria ser un ferrerico o un pinsà. És destacable el descoeneixement generalitzat que tenim dels comptats ocells que ens volten.

Arribats a la Font del Siulet aprofitam per refrescar-nos la cara, humificar la boca i berenar, -una fruita i un poc d’aigua diu el guia-, sota el magestuosos plàtans ara nets de fulles i bolles, la borra dels seus fruits.
Passada l’Ermita, ara segons s’assernyala sota cura municipal, les carritxeres comparteixen espai amb els pins, on segons alguns dels excursiuonistes és zona d’esclatasangs.

Anant pujant, una vegada passats els petits pinars, resten les carritxeres que maridegen amb les porrasses, algunes cebes marines i alguns exemplars espectaculars de garballó i així fins arrribar al cim. Les carritxeres claregen més o menys en funció de la quantitat de terra que hi ha sobre la roca.

Després es contemplen les expectaculats vistes que s’observen des del cim: des de l’Ofre i el Massanella al Puig Major fins a Randa i Sant Salvadot. Més propers Calicant, Alpara, s’Esqueda i es Puig de ses Fites. I després les muntanyes d’Artà amb el Puig de sa Tudossa destacant sobre el grup.
Es aquí quan es pot aglapir aquell moment de semi extasi, quan la bellesa envaeix les neurones en una mena de contempació absent.

Al inici de la tornada, quan la inestabilitat de les pedres orienta la concentració vers l’equilibri corporal, una constant en molts dels trams de l’excursió, un altre maridatge singular, l’aritja, que aquí es mostra espinosa i d’infimes fulletes a manera d’intel·ligent defensa natural front els depredadors, comparteix redol amb una trencadissa ginesta borda. Ambdues de viure aparentment dificultós i trist.
Vés a saber quina informació comparteixen les seves arrels situades en un mateix cocó!.

Imatge: Ginesta borda i l’aritja. En el fons Calicant