Una dona de cultura, així podríem definir na Francisca Racona, que ens va deixar ahir als 91 anys. Una persona entranyable, compromesa amb el seu poble i disposta sempre a participar en qualsevol projecte cultural que se li posàs davant (teatre, glosat, ximbombes…).

Perdem, idò, una gran figura de la nostra cultura popular, aquesta que a vegades no tenim present però que no marxa sola, sinó que hi ha d’haver algú que l’empenyi, i indubtablement na Francisca n’era una de les grans percussores. I per això m’he volgut sumar a tots els homenatges que està rebent. I és que ja diuen que la gent s’avalua pels seus actes, i si tu poses al cercador el seu nom, te trobes evidències del que ha significat per  a la nostra comunitat:

• Promotora de ximbombades  (i de la cultura popular en general). Organitzava, cantava i explicava  ximbombades (i fins  i tot en va gravar una amb altra gent del poble)
• Actriu d’Esqueix Teatre. Durant molts anys va ser una de les cares visibles del teatre del poble. Tanta petjada va deixar que els seus companys no van dubtar a retre-li un homenatge al 2014: homenatge d’Esqueix Teatre a Francisca Racona i el seu discurs d’agraïment.
• Dona activa que ha esdevingut model. Na Francisca era una persona que sumava, que feia moure el poble. Sempre estava enmig (en el bon sentit de la paraula) fent tirar envant la festa i la cultura. Per això mateix l’escola de Sant Llorenç Mestre Guillem Galmés no fa gaire la va agafar com a model de “dona local a reivindicar” en un projecte d’investigació juntament amb altres dones locals, a les quals temporalment els van donar el nom d’un carrer del poble.

Na Fransica Racona el dia del seu casament. La casualitat ha volgut que es morís el mateix dia (14 d’octubre) que va fer les noces. (Imatge de Fotografies anitgues, de Rafel Duran)

Personalment segurament no la vaig tractar tant com altre gent (pens amb Esqueix Teatre o el Sobreposat, amb els quals col·laborava constantment), però així i tot quan li vaig proposar participar en un curtmetratge (El paquet, 2006)  sense pensar-ho dues vegades em va dir que sí, prova evident del seu caràcter llançat i col·laboratiu. Anys després, en néixer la meva primera nina, n’Aina, encara se’n va recordar de mi i ens va regalar uns precisos peücs fets a mà per ella mateixa.  Per  això m’agradaria acomiadar-me d’ella recordant-la en aquest bon treball que va ajudar-me a tirar envant, i veient-la així en una de les seves grans passions: la interpretació.

Que descansi en pau. S’ho ha guanyat de sobres.