Dimarts dia 9 de gener de 2024, es va inaugurar l’exposició organitzada per Maria Barragan a l’Auditori Sa Màniga “10 anys amb els dimonis de sa Coma” que va incloure la xerrada de l’antropòleg Sebastià Vicens Prohens.
XERRADA “10 anys amb els dimonis de Sa Coma”
Bon vespre a tots i totes. Abans de res, vull agrair sincerament la convidada a en Toni i na Maria, perquè avui és una d’aquelles ocasions que més me satisfan professionalment. M’explicaré.
En moltes ocasions, els antropòlegs som com a usurpadors culturals. Venim de fora, observam un esdeveniment o manifestació cultural que fa anys o segles que es duu a terme, l’analitzam, l’interpretam i
després en feim una publicació científica utilitzant paraules molt pomposes. De forma més o menys conscient, això provoca que ens apropiem parcialment de la manifestació que analitzam o, si més no, del discurs que se’n fa sobre ella en l’àmbit acadèmic. Aquesta apropiació, moltes vegades és usurpació, perquè no contempla la mirada local o perquè no hi ha una retribució cap a la comunitat que ofereix i comparteix uns coneixements que són fruits d’anys de vivències i esforços.
Per això avui estic ben content d’estar aquí, perquè se me brinda l’oportunitat de fer un retorn a la comunitat de la qual en vaig extreure una valuosa informació i de tornar el favor a en Toni, que
amablement va perdre un diumenge matí per actuar d’informant per un projecte que us explicaré a continuació.
Però comencem pel principi, i si hi ha una cosa que ens uneix a tots i totes els que estam avui aquí és la devoció per la festa de Sant Antoni. Però per tractar la Festa de Sant Antoni en aquesta contrada, permeteu-me abans una mica d’introducció històrica:
La Festa de Sant Antoni Abat, també anomenat Sant Antoni de Viana se celebra dia 17 de gener, data de la mort de l’anacoreta, Antoni Abat, un devot cristià d’origen egipci que va viure entre els segles III i IV.
Tot i que Sant Antoni va viure els anys de màxima repressió del culte clandestí del cristianisme durant l’Imperi Romà, on eren freqüents les expropiacions, expulsions, execucions i tortures a les persones que professaven la fe cristiana, l’accés a la canonització de Sant Antoni no va ser per via del martiri sinó per lapuresa i la integritat de la seva fe i per l’exemplaritat de la seva pràctica i vida.
La història i virtuts de Sant Antoni no ens han arribat per paraula pròpia, sinó a través d’un contemporani seu, Atanasi d’Alexandria, qui arribaria a ser Bisbe d’Alexandria i sant cristià i que va escriure la biografia de Sant Antoni just després de la mort d’aquest a meitat segle IV.
Antoni era fill d’una família de pagesos acomodats cristians, però va quedar orfe a 18 anys. Un dia, després d’assistir a missa, no es va poder treure del cap les paraules que sant Mateu (19:21) posa en boca de Jesús: “Si voleu ser perfecte, veneu tot el que teniu, donau-ho als pobres i tindreu un tresor en el cel”. Així, seguint els dictats evangèlics, ho va repartir tot, va deixar la seva germana petita en bones mans i se n’anà a viure al desert. Allà, lliurat a la solitud d’una cova, lluny de tota civilització, fundaria el moviment religiós dels anacoretes (que significa ’els retirats’ en grec).
Retirat a un cementiri abandonat, un dia sant Antoni va rebre la visita del diable, que, adoptant les formes més diverses, el va sotmetre a tota mena de temptacions pecaminoses. Tanmateix, el sant s’hi va resistir amb la força de l’oració. No podent doblegar Antoni amb les temptacions, finalment, una munió de dimonis
el va assaltar de nit i el va apallissar fins deixar-lo mig mort. La nit següent, aquells éssers malignes el tornarien a visitar, convertits en animals salvatges que l’atemorien. Déu, però, va venir en la seva ajuda i els va foragitar de la cova del sant llançant sobre ells un braç de llum, de manera que ja no el molestaren més.
Per aprofundir en la seva fe es va retirar al desert, on va passar els següents 20 anys aïllat. Després de retornar breument a la societat, es va veure abordat per nombroses persones que venien demanat miracles i que volien imitar la seva gesta, motiu pel qual s’exilia a un desert més llunyà on practicarà de nou la vida
solitària dedicada a la reflexió i l’oració. Sant Atanasi fixa la seva mort l’any 356 a l’edat de 105 anys, una longevitat poc freqüent a l’època.
Fins aquí, la part biogràfica. Però molts de vosaltres us estareu demanant: com acabam a Mallorca retent culte a un monjo egipci enterrat en el desert?
Tot i que va voler ser enterrat en un lloc secret, les seves restes acabarien essent trobades i dutes a Constantinoble. Des d’allà, al segle XI, per por que caiguessin en mans dels àrabs, serien traslladades a un municipi del sud-est de França, que a partir d’aleshores es diria Sant Antoine-l’Abbaye. En aquell nou
emplaçament, situat prop de Viena del Delfinat (per això també s’en diu “De Viana”) una església acolliria les venerades despulles del sant fins a dia d’avui.
El Foc de Sant Antoni o ergotisme gangrenós, era una malaltia molt comuna a l’edat mitjana, provocada per un fong que creixia a les espigues de sègol i que contaminava el pa fet d’aquest cereal. S’anomenava així, perquè provocava un dolor molt agut que els afectats relacionaven amb una espècie de foc intern que els
consumia el cos, una descripció emprada per Sant Antoni per descriure la temptació que el diable exercia sobre ell durant el seu asceticisme. Al final del segle XI, diuen que el fill d’un noble afectat de la malatia es va guarir després de visitar les relíquies de Sant Antoni. En agraïment, fundaria en el mateix lloc de l’abadia la congregació religiosa de Sant Antoni, dedicada a gestionar un hospital per als afectats del terrible foc.
Aquesta congregació creixeria, igual que la devoció al Sant, fins a convertir-se en un orde monàstic, els Canonges Regulars de Sant Antoni, que es van escampar pels països catòlics d’Europa i adoptaren l’hàbit fosc i la creu de tau, generalment de color blau. A Espanya l’ordre va fundar molts hospitals, i en molts pobles i ciutats se li van dedicar capelles al Sant, conservant fins avui en dia la seva veneració i una gran multitud de festes i rituals associats a aquesta figura.
Amb tot, seria erroni pensar que la festivitat de Sant Antoni li deu tot al personatge històric de Sant Antoni.
Com Sant Joan o Nadal, les Festes de Sant Antoni són una reformulació cristiana de tradicions paganes més antigues, en aquest cas que evocaven el reinici del cicle agrícola al voltant del foc, símbol de purificació i de renovació de la vida. Durant el mes de gener, en la nostra latitud, el camp no requereix tanta feina com en altres moments de l’any en què s’ha de llaurar,sembrar o recollir i això afavoreix també la consolidació d’actes socials i festius.
A les Illes Balears la veneració del Sant arriba, com el cristianisme, amb la conquesta de les illes per part de les tropes de Jaume I l’any 1229 i el posterior repoblament amb gent dels territoris de la Corona d’Aragó.
Curiosament és un sant ben balear, amb representació a les tres illes majors, ja que és patró de Menorca, de Ciutadella, de Sant Antoni de Portmany i de sa Pobla, a més de ser patró del bestiar i dels animals domèstics i un sant important en un gran nombre de pobles del llevant mallorquí.
Pareix ser que ja en els primers anys després de la conquesta l’ordre dels antonians era present a la Ciutat de Mallorca, a l’antic hospital i convent avui situat al carrer de Sant Miquel, on dia 16 s’hi fan unes beneïdes avui en dia poc vistoses, però antany espectaculars. Durant la baixa edat mitjana i l’edat moderna, la
devoció al sant egipci es va escampar de Ciutat cap a la part forana, on s’anaven fundant pobles i s’erigien esglésies i capelles dedicades al sant, amb les corresponents confraries. Aquestes eren les entitats encarregades d’organitzar la recaptació d’almoina pels malalts tractats a l’Hospital, però també d’organitzar els actes festius de veneració del sant.
Sobre els actes festius, cal començar deixant clar que les festes i celebracions de Sant Antoni no han deixat d’evolucionar amb el temps i que, malgrat que el fet en sí de la celebració sí que és molt antic i tradicional, la forma concreta en què es materialitza aquestes celebracions és el producte de les configuracions
polítiques, econòmiques, socials i religioses de cada època. En aquest sentit, podríem dir que no es pot deslligar la festa del context social que la genera i reprodueix.
Per resumir-ho breument es pot dir que la festa ha anat transitant des d’un model més conservador des de final del segle XIX, on els actes tenien una marcada essència religiosa i se circumscrivien només a dia 17 de gener, fins al model actual, caracteritzat pel gran pes organitzatiu que té l’administració pública i la societat
civil, així com per la secularització, l’ampliació de la durada de les festes i la diversificació dels actes festius. És molt difícil establir l’inici de determinats esdeveniments festius relacionats amb Sant Antoni, ja que una de les seves singularitats és que a cada poble se celebra d’una forma diferent. Amb tot, sembla que durant l’Edat Mitjana ja hi ha evidències d’actes festius durant la revetla i que progressivament es van afegint esdeveniments com els foguerons, les beneïdes, els goigs, etc.
En aquesta transformació progressiva, un dels canvis més significatius ha estat la incorporació de dimonis a la festa i la seva resignificació cultural en els últimes dècades.
Segons l’historiador montuirer Gabriel Mayol, tot i que es pensa que la presència de dimonis a Mallorca és més antiga, documentalment no es pot rastrejar el seu origen més enllà del segle XVIII. A partir del segle XIX ja trobam documentats molts dimonis locals a pobles de Mallorca, la funció dels quals era esdevenir actors secundaris i instrumentals al servei dels interessos de l’Església, que volia enaltir les virtuts dels
sants i personatges bíblics que venerava. Des d’un punt de vista funcional, les festes religioses tenien la funció de reafirmar l’autoritat de l’Església com a institució social i política de primer ordre, al mateix temps que transmetien de forma subtil els preceptes bàsics de la moral catòlica en una població pagesa i
majoritàriament analfabeta. En aquest sentit i ja parlant concretament de la festa de Sant Antoni, les figures de Sant Antoni i el dimoni representen simbòlicament la lluita clàssica entre el bé i el mal, una disputa en origen pagana, però que el cristianisme transformà en la lluita existent entre les temptacions mundanes que simbolitza el dimoni i la vida recta i basada en la paraula de Déu que simbolitza Sant Antoni.
Si bé abans de la Guerra Civil, les reformes polítiques van ajudar a secularitzar l’esfera pública i van permetre que els dimonis adoptessin actituds transgressives, carnavalesques i inclús d’una certa crítica social, la llarga dictadura d’aquest país i el nacionalcatolicisme que va imposar el règim en tota l’esfera
pública van retornar als dimonis, i el conjunt de la festa, a la seva funció primigènia. La postguerra i fins ben entrat els anys setanta, van ser anys en què els dimonis, i molts d’altres manifestacions culturals pròpies, quedaren reduïts per les autoritats a una expressió folklòrica, un element que representava a un poble vist com a primitiu, ingenu, sotmès i allunyat de les altes esferes culturals.
Tammateix, la cultura popular, va saber mantenir viu l’esperit transgressor, crític i identitari en un context de fort control ideològic i de censura per part de les autoritats franquistes. A partir de la dècada dels anys 70, la turistizació de l’illa ja era un fet més que evident i les conseqüències socials, econòmiques i culturals eren ben palpables. En aquest context succeeix el que molts antropòlegs han definit com la “revitalització festiva”, és a dir, un procés de recuperació, reinterpretació i invenció de noves tradicions com ara rituals, festes, celebracions, trobades, certàmens, rondalles, emblemes, símbols, músiques, etc. Serà en aquest context que moltes entitats, ajuntaments, associacions o persones que volen recuperar l’esplendor de la festa de Sant Antoni, donaran un impuls als dimonis com a element central de la festa. Es recuperaran màscares, indumentària, es faran treballs d’investigació, es dotaran d’instruments i es protocol·litzaran els
actes per tal de donar una nova dimensió a la figura del dimoni, ara molt més potenciada que la de Sant Antoni.
Crec que l’antropòleg Francesc Alemany no ho pot expressar millor: “convertí la figura (del dimoni) en un element d’identificació cultural, un símbol illenc de continuïtat amb la Mallorca preturística, idealitzada com un temps harmònic i comunitari en comparació amb les realitats heterogènies i globalitzades de finals
del segle xx. En aquella dècada es representaren les noves fronteres simbòliques del dimoni festiu per mitjà de les dimoniades. Per exemple, el 1984 totes les colles de dimonis es reuniren a Manacor i feren una comparsa col·lectiva que simbolitzà la unitat de l’illa sota un dels símbols de la nova mallorquinitat, un ritual que des-territorialitzà cada dimoni —fora del seu context vilà— i re-territorialitzà la representació del dimoni com a referent insular.
Potser pensau que tot el que us estic explicant és una exageració i que les tradicions si són tradicions és precisament perquè no canvien. Però res més lluny de la realitat, les tradicions són fenòmens, manifestacions que estan en constant canvi i que l’únic que mantenen és el fet que una comunitat les reconegui com a pròpies. Cal pensar que no sempre és un fenomen conscient, és a dir, la gent no pensa: vaig a canviar de significat una tradició. És un procés molt més subtil, comunitari i progressiu que parteix de les experiències i significats compartits de les persones que protagonitzen i participen en aquestes manifestacions.
Però al meu parer, les proves d’aquest impuls i resignificació estan arreu. Haureu vist nombrosos dimonis que s’han creat de bell nou en els darrers anys, haureu notat molta més atenció dels mitjans de comunicació autonòmics en la festa i els dimonis, haureu anat a exposicions, xerrades o presentacions de llibres sobre dimonis. Segur que aquests dies comprareu als infants llibres de dimonis, adhesius, puzles, camisetes i tot un ampli ventall de merchandising de dimonis. Tot això no és més que la materialització d’un procés comunitari, de cada poble, però també del conjunt de l’illa, que pretén reconèixer i reivindicar una manifestació cultural com un element que forma part del que s’autoreconeix com a identitat cultural i que per tant, forma part de la idiosincràsia que ens caracteritza als mallorquins.
Tot aquesta curolla ens duu finalment al punt on volia arribar que és l’aniversari dels 10 anys de l’Associació d’Amics dels Dimonis de sa Coma i costa. Sincerament, crec que el cas de Sa Coma i voltants, és un cas paradigmàtic d’aquest procés de revitalització, resignificació i patrimonialització festiva que us acab d’explicar.
De fet, si jo soc avui aquí és perquè també he format part d’aquest procés, en tant que des del Consell de Mallorca sem va encomanar inventariar la manifestació de Sant Antoni a Sant Llorenç. L’any 2019 el Govern de les Illes Balears aprova la Llei de Salvaguarda de Patrimoni Cultural Immaterial una llei que pretén donar a conèixer, fomentar, difondre i investigar el patrimoni cultural immaterial, un àmbit que tradicionalment havia estat menystingut per l’administració davant el patrimoni material (esglésies, jaciments, torres, etc.). Davant una onada de reconeixement de la importància del patrimoni cultural immaterial per part de la UNESCO i amb la certesa que moltes d’aquestes manifestacions s’estan perdent, el Govern, es va posar les piles aprovant aquesta llei. La primera passa per donar-lo a conèixer i protegir-lo és saber i identificar quin és el patrimoni cultural immaterial que tenim.
Com que les competències en matèria de cultura i patrimoni són dels Consells Insulars, van ser aquests els organismes encarregats d’iniciar els inventaris de patrimoni cultural immaterial de cada illa. El primer en engegar va ser Menorca i després a Mallorca es va licitar un contracte perquè una empresa de Navarra, Labrit, amb molta experiència en aquest camp, organitzés un equip d’investigadors que delimités les manifestacions a catalogar i que iniciecin la recerca per tal de poder-les inventariar.
Lluny de conèixer la realitat d’aquest municipi (jo sóc de Llubí) vaig començar a entrevistar-me amb gent per tal de poder sintetitzar en una fitxa la particularitat de la celebració de Sant Antoni a Sant Llorenç.
Ràpidament m’en vaig adonar que no seria feina fàcil.La celebració, que en altres indrets és geogràficament concentrada, a Sant Llorenç es divideix en 3 nuclis de població, cada un amb la seva
particularitat. Sort que tant a Sant Llorenç amb en Toni Gomila, com a Son Carrió amb en Jaume Bassa i a Sa Coma amb en Toni Barragan, vaig trobar gent amb molt de coneixement sobre al festa i molt predisposada a ajudar.
No tenim temps per fer un comparativa exhaustiva de les tres celebracions, però val a dir que crec que amb la diversitat i els recursos disponibles és una celebració molt ben avinguda entre els tres nuclis.
Pel que fa a Sa Coma, clarament la seva particularitat és la seva recent creació i el context sociocultural en el qual s’emmarca. Amb tot, aquestes dues qüestions, que podrien veure’s des de fora com una aparent limitació, han esdevingut crec el seu punt fort i la singularitat que la fa entranyable.
Com deia, Sa Coma té una de les festes de Sant Antoni més recentment protocol·litzades de tota l’illa. Si bé en Toni em va explicar que ja se celebrava Sant Antoni amb alguns foguerons i balls abans de la creació de l’Associació d’Amics dels Dimonis de sa Coma i costa l’any 2014, l’associació va formalitzar la festa i la va dotar d’una estructura organitzativa i d’un protocol d’actuació més o manco estable.
Protocol·litzar una festa és el primer pas per reconèixer la seva importància, per dignificar-la i per expressar la voluntat de convertir-la en tradicional. Emmarcat en el context general que us explicava abans, el Sant Antoni de Sa Coma ja neix en el context de resinificació de la festa i, per tant, és una festa creada amb un
clar objectiu de fer festa, però també de reforçar llaços
comunitaris i reafirmar símbols d’identitat. Igualment, és una festa que ja neix secularitzada, és a dir, que no neix en el l’àmbit religiós, sinó en el civil. Però per això, a diferència d’altres entitats, l’Associació no es diu de “Sant Antoni”, ni és una obreria ni un Sant Antoni. Amb tot, no significa que l’element religiós li sigui forà ni alié, ja que la figura de Sant Antoni és present i les beneïdes formen part dels actes festius. Senzillament significa que la festa neix secular, perquè la societat que la crea o la celebra és majoritàriament no creient o practicant.
Per altra banda, com us deia, l’altra particularitat del Sant Antoni de Sa Coma i voltants, és precisament el context sociocultural en el qual es duu a terme la festa. Sa Coma a diferència de Son Carrió o Sant Llorenç no és un nucli de població amb segles d’història. El seu desenvolupament és indeslligable del
desenvolupament turístic a la zona i la seva organització urbana, la seva composició social i la seva realitat econòmica en són clars reflexos.
Urbanísticament és un nucli dispers. La frontera és més administrativa que de la trama d’edificis. No té, a diferència de nuclis urbans antics que s’han format al voltant de places o esglésies, un espai de socialització clarament definit per l’ús comunitari.
Socialment, Sa Coma té una gran població estacional, formada per un bon nombre d’estrangers amb segones residències, xalets i pisos d’estiueig dels llorencins o treballadors del sector de l’hoteleria i la restauració que només ve a fer la temporada.
Econòmicament, és clar que els carrers canvien de l’hivern a l’estiu. Molts hotels i negocis tancats, poca gent al carrer i una agenda d’activitats menys dinàmica que en altres èpoques de l’any. Sant Antoni cau de ple en temporada baixa, quan menys gent hi ha i més fred fa als carrers.
Tot fa pensar doncs, que aquestes característiques són limitacions a superar per fer el Sant Antoni a Sa Coma, però personalment crec que en el context de resignificació festiva del que us parlava, s’ha de donar la volta a aquest plantejament i s’ha de veure Sant Antoni precisament com un esdeveniment que reivindica la necessitat de fer comunitat i d’ostentar identitat cultural quan i on més necessari és.
Us he de confessar que quan vaig anar a veure en Toni Barragán hi anava amb la idea que Sa Coma seria el germà petit de Sant Antoni al municipi de Sant Llorenç, però després de que m’expliqués com es
translladaven per tota la costa en bus per ballar en foguerons particulars, com aconseguien reunir any rere any colles de dimonis de tota l’illa, com integraven la població estangera a la festa, després veure els vídeos entrant a ballar al mateix Carrefour, a l’escola, als bars o a la tercera edat, he de dir que crec que no té res a envejar al Sant Antoni d’altres localitats.
De fet, si entenem que el Sant Antoni actual té com a principal funció reafirmar els llaços comunitaris i reivindicar una identitat cultural compartida, crec que el Sant Antoni de Sa Coma té més sentit que en qualsevol altre lloc.
