Conferència celebrada a l’ESPAI 36, de Sant Llorenç des Cardassar a càrrec d’Antoni Genovart.
Dia 16/02/2024 – 19’30h. Organitzada per www.card.cat

20 ANYS DE XEREMIES

“Ses Xeremies” formen part de les arrels de la cultura mallorquina, de la música de la pagesia i de de les festes al carrer. “Ses xeremies són alegria!”. Aquest instrument acompanya a les festes i no sol acompanyar el sentiment negatiu o de tristor. Un dia de xeremies! Era habitual que a les festes del poble hi venguessin dos homes vestits “a l’ample”, sonant uns instruments molt vius i alegres fent un passacarrer pel poble.

La xeremia, també anomenada en plural: “Ses xeremies”
La xeremia pertany als instruments de vent/fusta i a la família de les Cornamuses. Es tracta d’un sac, o sarró, a on s’hi insufla aire que va al grall i a la trompa. El grall és la cornamusa de la xeremia, el qual s’encarrega de fer la melodia, i que crea el so mitjançant una canyeta doble. També se li pot dir: Gaita, nom poc usual a Mallorca.
Etimologia de Cornamusa. Paraula que ve de l’occità “Cornamuser”, que vol dir “corn de l’alegria o divertiment”, “el que toca la cornamusa”, “sonar la cornamusa”.. o bé, el “corn de les musses”.
Etimologia de Gaita: del Goda o del Celta, que significava: “cabra”, animal d’on es treu la pell per a fer el sac.

El Flabiol i el Tamborí
Així com no se sap en quin moment es va afegir un grall a un sac, tampoc es sap gaire bé en quin moment un flabioler va començar a sonar un tamborí al mateix temps. Tampoc es pot saber en quin moment es van ajuntar un sacaire i un flabioler amb tamborí. La qüestió és que es tracta d’una formació molt antiga (diuen que de les més antigues d’Europa), també coneguda com a Mitja Cobla.
El flabiol és un tub de fusta cilíndric amb un tosquet a l’entrada que condueix l’aire cap al al bisell que el talla i els forats que hi ha al tub manipulen l’aire per a crear les notes. Es toca amb la “mà dolenta”.
I el tamborí es una làmina de fusta a la qual se li dóna forma de cercle i se li posen dues pells ben estirades.
El seu nom en castellà és: Caramillo. Curiosament, el nom de Xeremia vendria de l’Occità: Xaremelle, o sigui, Caramella. Es pot fer un tub sonor, com un flabiolet de joguina, manipulant una caramella de plàstic.

Aquests dos instruments, per la seva naturalesa, tenen poca tolerància a les alteracions de les notes musicals. Normalment es sonen en una escala de Do Major. Encara què, forçant un poc el seu so es poden aconseguir fer el Sib i el Fa# com a alteracions més recurrents. La resta d’alteracions també es poden fer encara que apaguen el so de l’instrument. Cal a dir que el Flabiol no pot fer la nota de Sol# emprant una sola mà.

Ses xeremies fan festa!
La funció de la Colla de Xeremiers sol ser la d’instruments protocol·laris a les festes. S’encarreguen d’acompanyar a les autoritats durant la fira, o bé, en cas d’un passacarrer, assenyalar allà on hi ha el bessó de la festa. Naturalment, avui en dia s’han diversificat les seves funcions, ja no es sonen només a les festes del poble.

La tarota
El seu nom original és: Xeremia. És així com s’anomena a Catalunya a l’instrument que avui en dia es coneix com a Tarota. És un oboè antic. I que també ha derivat cap al Tiple i a la Tenora dins la cobla catalana. És una cornamusa sense sac. També té altres noms, i hi ha altres variants d’aquest instrument: Xirimita a València, Chirimía a varis indrets d’Espanya i de Sud-Amèrica… I també, en tamanys més reduïts, amés dels que he anomenat fins ara, en podem trobar des d’Europa i el Magreb fins a la Xina. Tots tenen en comú la canyeta de doble pala.

Els Ministrils o Ministrers. Els músics professionals.
Com a petit i molt breu resumen: es tracta d’una agrupació que evoluciona a partir dels Joglars medievals. Al segle XVIII aquesta agrupació firma un conveni d’actuacions amb el “Gran i General Consell de Mallorca”. A la meitat d’aquest segle el Sac de la Xeremia es queda fora de l’agrupació per incompatibilitat amb l’orgue de la Catedral. Al finals del segle XIX sorgeixen les Bandes de Música i els van suplint i desplaçant. A principis del segle XX, els Ministrils desapareixen de Mallorca.

Curiosament, aquesta agrupació és la que dóna nom al Sacs de Gemecs a Mallorca: Ses Xeremies.
Etimologia: “Ses Xeremies” (cornamuses sense sac, tarotes) eren els instruments que anaven al davant de l’agrupació de Ministrils, eren els instruments que més es destacaven, i amb el nom de “Ses xeremies” era com el poble anomenava aquesta agrupació. Quan el sac es va trobar fora del grup es va quedar amb el nom de l’agrupació: “Unes Xeremies”, en plural, sense la paraula “sac”. I la colla del sac i el flabiol amb tamborí es va quedar amb el nom de l’antiga agrupació: “Ses Xeremies”. Ambdós sonadors eren, i són, “xeremiers”.

Les xeremies en mans dels pastors.
Un cop fora dels ministrils, acabaren en mans dels pastors. Desaparegueren del món musical i es mantingueren vius dins el món cultural. I així, els pastors xeremiers es convertiren en Joglars.

Eren instruments pràctics per a sonar al carrer, ja fos com a part de la festa al pobles com per a fer ballar la gent.
Hem de tenir en compte que muntar una banda de música era molt car, impensable per a les arques de la majoria dels pobles. Es necessitaven instruments molt cars i gent amb coneixements musicals, músics, que no abundaven. Per tant, la Colla de Xeremiers es presentà com un element pràctic i assequible per a poder fer música al carrer.
Els pastors foren, majorment, els dipositaris culturals d’aquest instrument. Un possible motiu del perquè els pastors feien sonar instruments musicals seria que així eren fàcils d’ubicar i també per evitar que es quedessin dormits a les nits d’estiu mentre pasturaven les ovelles.

De tal forma que, al no ser músics, sinó sonadors els que feien sonar aquest instrument, les exigències musicals varen desaparèixer per complet. Amés, era molt difícil aconseguir un instrument que pogués sonar de formar digna ja què les xeremies i els flabiols les feien els fusters i torners, i en general, gent amb prou manya com per aconseguir fer sonar un tros de fusta. Quan una colla aconseguia fer sonar aquells dos instruments de forma consemblant, era un èxit. Amés, hi havia un altre inconvenient: aconseguir fer una canyeta mínimament bona!

Diuen que les xeremies varen estar a punt de desaparèixer, però només és una veritat a mitges.
Hi va haver un estudi d’etnomusicologia que va arribar a la conclusió de que “Les xeremies no varen estar mai a punt de desaparèixer, sinó que varen ser raptades per un grup de gent interessada”. Veritablement, hi havia xeremiers que hi guanyaven un bon sou sonant les xeremies als pobles, als barbacoes, als hotels, sonant per als turistes en general… I no volien el seu guany ensenyant a sonar al primer que s’hi presentés. Tenien gelós l’instrument (per la gran dificultat en trobar-ne un de nou) i també tenien gelós el seu repertori, el qual era bastant limitat. Fins al punt de que si veien que entre el públic hi havia un altre xeremier, s’aturaven de sonar per evitar que les hi “prenguessin” les seves cançons. La xeremia era la seva feina, el seu jornal, i qualsevol nou aprenent les podia fer la competència. Antoni Artigues, un gran estudiós i amant d’aquests instruments contava: “Els xeremiers estaven molt contents que hi anéssim a veure’ls i a gravar-los i ens varen organitzar un sopar de xot. Què va passar? jo t’ho diré, perquè ho sé, que hi hagué joves que varen prendre festes que havien tingut tota la vida els vells, i aquí els vells es varen tancar en banda i varen dir això és una altra cosa! Una cosa és fer-nos cas i cercar nous llocs per tocar i una altre es fotren’ns els llocs a on hem sonat tota la vida.” (extret de la revista Es Grall). Això va ser en els anys 70.
No obstant, hi ha que afegir que hi va haver xeremiers que varen vendre les seves xeremies a algun turista que les va pagar a molt bon preu. Diuen que per Alemanya n’hi ha un bon grapat de les antigues xeremies.

La recuperació dels valors de la pagesia
Des del sorgiment de la edat industrial es varen anar perdent els valors de la pagesia, guanyant pes els valors ciutadans i menyspreant els valors dels pobles i en concret, de tot allò “que fes olor de pagès”.
En els anys setanta, arreu de tot Europa hi va haver un ressorgiment dels valors de la pagesia. A Mallorca, aquest ressorgiment arribà a tots els recons culturals. Es recuperaren les cançons pròpies de la foravila, cançons “des batre”, les simbombes, el ball de bot… i també les xeremies.

Un grup de jovençans formats a la ciutat, amb estudis i també alguns intel·lectuals, varen començar a interessar-se per aquest instrument. Entre altres: Antoni Artigues (abans esmentat) i Biel Majoral, ambdós amb formació acadèmica; Biel Majoral, encara que no era xeremier cantava i posava en valor el cant de la pagesia, d’aquell manera de cantar; dos jovenets: Pep Toni Rubio i Pep Rotger, renovaven la colla de xeremiers amb el nom de “Xeremiers de Sa Calatrava”, coneguts carinyosament com “els Pepets, o els Pepitos”; i juntament amb Miquel Tugores i altres entusiastes, començaren a investigar com poder renovar aquests instruments. Pot semblar senzill, però hi varen invertir moltes hores, dies, i setmanes en aquesta recerca.

Aquí és obligat anomenar a Joan Morey que va fer una gran feina de recerca d’antics xeremiers i dels seus instruments, va aconseguir copiar el so de tots els gralls que hi havia, ja que tots sonaven diferents. I va construir flabiols i xeremies d’una bona qualitat a fi d’abastar la demanda que hi havia, que no era poca. També va fer una gran feina de transcripció de cançons populars de les xeremies.

Tota aquella recuperació va ser “Cultural”, no “Musical”. Per tant es va recuperar un instrument que no havia evolucionat, més bé havia involucionat, estava afinat amb una afinació anterior a l’actual “La a 440 hz”. Jo penso que estaria afinada amb un antic Re baix, i al final es va quedar afinat en Do#. Alguns li diuen afinació en “Do brillant”, però és el mateix resultat: una afinació anterior a l’estàndard actual. O bé, per massa, o per massa poc. I la conseqüència va ser al final es va tenir un instrument afinat en una tonalitat antimusical.

El so de la xeremia és molt alt i estrident perquè és un instrument de carrer, i com més alt sona, més lluny arriba. I amés, si s’escolta des de lluny es pots saber d’on ve el so, indicant la seva posició, indicant a on és la festa. Ara bé, l’altura del seu so té un límit, i segons me va explicar un lutier de gaites, gallec, el Re 6 és el màxim d’altura que admet el grall ja que més amunt “emite mucha grillería”, o sigui, que no es pot controlar. Els gallecs abans solien sonar una gaita afinada en Re, avui en dia, quan sonen en grup ho solen fer en Si Bemoll, emetent un so més controlable i afinable. I també més amable per a l’oïda humà.
I defensant la teoria de la tonalitat en Re de les antigues xeremies, val a dir que moltes de les cançons que es sonen avui en dia al ball de bot es sonen en aquesta tonalitat.

A Manacor, a l’any 1985 hi va haver la primera “Trobada de Xeremiers”. Hi havia poca gent. I no va ser possible que sonessin tots plegats, que com ja he dit abans, cap grall sonada igual. Més endavant al 1990 es va fer una altra trobada a Santa Maria del Camí.

Un altre personatge important a dins la cultura de Mallorca, i en especial a les xeremies, fou Antoni Torrens qui, un parell d’anys més tard va organitzar, i aconseguir consolidar, la Trobada de Xeremiers i Fira de Lutiers a Sa Pobla, la qual encara es manté a dia d’avui.

Les primeres formes d’ensenyament: mestres, professors…
Abans, era difícil trobar un xeremier que volgués ensenyar a sonar la xeremia. Podia ser un home ja major que ensenyés a un jovenet. Una pregunta habitual era: “tu, saps siular?”, per a poder valora el seu sentit musical.
També hi havia mestres que ensenyaven malament a fi de que l’alumne no sonés millor que ell.
Com que era difícil aconseguir tenir un repertori de cançons tradicionals, no era gens estrany que sonessin cançons de moda, com “Que viva España”, cançons dels Beatles… Es tractava de sonadors, amb molt bona oïda. Però no eren músics, ningú sabia com passar una melodia a partitura. Tampoc hi havia interès en fer-ho.

Antoni Artigues va escriure el llibre: “El sac de gemecs català a Mallorca”. No el va titular “La xeremia a Mallorca”, possiblement ja era conscient de l’origen del nom. Dins aquest llibre hi havia vàries cançons de xeremiers, ben editades i de fàcil lectura, per a poder deixar constància de les melodies que es solien sonar amb la xeremia.

Ja pels anys 80 , Joan Morey es dedicava a ensenyar a sonar ses xeremies, de forma eficient, a qui en volgués aprendre. Amés, hi havia l’Escola de Mallorquí, a on també se n’ensenyava. I la colla dels “Xeremies de sa Calatrava”, que també ensenyaren a qualque aspirant a xeremier. Pareixia que la cosa començava a agafar forma.

La meva “Primera Escola”
A l’any 1996, el que era batlle de Sant Llorenç, Mateu Puigròs, es va engrescar en muntar un curset de xeremies, el qual es va incloure dins els cursos per a gent major del poble. Teodor Salvà i Rafel Bauzà (gran col·laborador de Joan Morey), foren la colla que va voler venir al poble a ensenyar a tocar ses Xeremies.
Els començaments foren un tant precaris, es necessitava un mínim de deu alumnes per a fer el curs, i només se n’hi presentaren tres: Margalida Galmés, de Son Carrió, i els germans Toni i Sebastià Massanet, d’Artà, i amics meus de tota la vida. Jo m’hi vaig apuntar perquè necessitaven gent, no perquè aquell instrument tan renouer me cridés l’atenció. Uns mesos més endavant s’hi afegiren dos germans de Manacor, na Catalina i en Sebastià Sansó.

Les primeres classes eren musicalment avorrides: l’ajuntament va aconseguir dues xeremies noves (fetes per Joan Morey) i els mestres ens feien bufar, per torns, només bufar, el sac i mantenir la pressió d’aire. Res pus.
Recordo molt bé la primera classe a on ens ensenyaren a tocar la primera cançó. Rafel ens aconseguí un flabiol fet de canya de torrent (altre cop, fets per Joan Morey), i ens vam seure a una taula rodona i molt gran que hi havia a dins una improvisada aula, aferrada al pati a on solíem fer la classe. Rafel es posà al davant nostre, agafà el flabiol i començà a fer gestos amb els dits a damunt els forats. Noltros intentàvem imitar aquells gestos: “i ara fem així, després així deçà”… Però, jo per aquell temps tenia poca paciència, i uns minuts més tard li vaig demanar: “Perdona, però què és el que fem? Què mos vols dir amb aquests moviments?”; “Home, vos estic ensenyant sa cançó, així com s’han de moure els dits”. Ho vaig trobar de lo més estrany, no ho entenia, i li vaig dir: “I no tens una partitura?”; “Què és això?”; “Doncs, una partitura… a on hi ha sa música escrita”. Se me va quedar mirant, s’aixecà i va anar directe cap al sac “petate” a on hi duia els instruments. En va treure la xeremia i el tamborí, i del cul del sac en va extreure una bolla de paper, me la va posar a devora mentre l’anava planxant, i me va dir: “És això el que vols?”. “Sí, home, això sí que es pot entendre”. Al meu costat hi tenia a Toni Massanet, que també era músic, i aquella melodia va agafar forma (que dit de pas, era molt senzilla). Rafel ens queda mirant, somriu i diu: “Ah, això funciona així?”. He de dir que Rafel va ser un gran mestre i que va aprendre música.

L’altre mestre, Teo Salvà, ja era músic i tenia una bases musicals més consolidades. Ens va proporcionar partitures a voler: fotocòpies de fotocòpies! Extretes de les transcripcions de Toni Artigues, i sobretot, de Joan Morey.
El curiós és què, així com anàvem aprenent la cançó, el mestre sovint ens deia: “això està escrit així, però noltros el sonam així deçà”. Era habitual trobar la mateixa cançó amb un nom diferent, i noms repetits sense que fossin la mateixa cançó. Suposo que d’això es tracta la riquesa cultural.

Per aquell temps jo li havia agafat el gust a escriure música amb ordinador, i me vaig dedicar a passar a net moltes d’aquelles cançons, ja corregides i escrites “així com noltros les sonam”. Així ens facilitaven la lectura i l’aprenentatge. Passaren les setmanes i a mi la xeremia no m’agradava gaire, li vaig dir a Teo que m’agradaria aprendre a tocar el flabiol i e l tamborí. Me va dir que el curs només estava enfocat a la xeremia i que no hi havia cap flabiol disponible, que si en volia un l’hauria de comprar. La idea me va parèixer molt bé, sempre he tingut debilitat per a comprar instruments “raros”. I me va fer la gran pregunta: “El vols en Do natural o en Do#?”. Me’l vaig quedar mirant, jo encara no sabia de què anava aquest tema. Li vaig dir que el volia en Do Natural. “I per a què el vols? Hauràs de sonar totsol, tothom sona en Do#!”. Increïble, “En Do#? De cap manera, jo el vull en Do Natural i així podré sonar juntament amb altres instruments”. Se me va quedar mirant… “Val, però serà més car” (el seu preu era bastan assequible). “Me va bé”. “D’acord, el te comanaré, però no te n’ensenyaré, hauràs de mirar el que jo faig” (El típic ensenyament de xeremier). “Sí, sí, me va bé, faré el que podré”. I així vaig abandonar la xeremia i el poc que en sabia, i me vaig fer flabioler.

Per aquells anys, també vaig fer una pàgina Web, era als inicis d’Internet. No hi havia gaire informació a dins la Xarxa sobre sa xeremia i me va parèixer interessant fer una Web de Xeremiers. Allà hi vaig penjar les meves cançons i la poca informació que tenia.

A finals dels anys 90 Rafel i Teodor van començar a fer classes a Artà i a Petra, i també van fundar l’escola de s’Escorxador, a Palma. Aquella escola va ser un bum per a les xeremies. Si amés, hi afegim que per aquells anys un gaiter anomenat Hevia feia furor amb una gaita… Entre l’anomenat “efecto Hevia” i la curiositat cultural no satisfeta de molts de mallorquins va fer que molta gent decidís aprendre a tocar “ses xeremies”. A s’Escorxador hi va arribar a haver més de 60 alumnes. Empraven les meves partitures per a fer classe, ja que eren fàcils de llegir, recordeu que encara hi havia poc material musical.
Per aquells anys vaig crear la cançó “Sonada Llorencina”, que es veu me va sortir un poc complicada, i a s’Escorxador la feien servir com a cançó d’alt nivell (més d’un me deia tot orgullós: “Ja sé sonar sa Sonada Llorencina!”). En aquells anys ambé vaig fer la cançó “El Dimoni de Santa Praxedis”, a petició dels Xeremiers de Petra, que necessitaven una cançó per a sonar a la festa major del poble. I encara ara la sonen.

Bé, al 2000 crec que hi havia pocs pobles sense classes de xeremies. I els que no en tenien, en cercaven. Però de mestres, encara n’hi havia pocs.

L’escola de música a Son Servera. Any 2003.
Després de que acabessin les classes de xeremia a Sant Llorenç, me vaig quedar un tant desconnectat d’aquell món. Anava a sonar amb els d’Artà si me cridaven. Acabat l’estiu, penjava el tamborí i no el tornava a agafar fins a la primavera, si me cridaven.

A l’any 2003 la meva companya de feina va entrar a dins la política a Son Servera com a Regidora de Fires, Festes i Cultura (i no sé que més encara!). Un dia me va dir que a l’escola de música cercaven un mestre de xeremies, i jo li vaig contestar que en coneixia a dos i que els demanaria mem si hi estaven interessats. Me varen dia no. Tots dos. Un ja ho tenia tot ple, i l’altre me va dir que no li agradava fer classes i per tant, no en volia fer. Així li ho vaig comunicar. La seva resposta va ser molt simple: “Fes tu ses classes!”. Imagina’t! Jo!? En ma vida m’havia plantejat mai ensenyar res. Amés, jo no sabia tocar la xeremia, jo era flabioler.
De l’escola me varen insistir: “Per favor, que no trobem a ningú, ni sabem a on cercar”. I per altra part, la meva dona me va dir: “Tira cap allà. Ho proves una temporada, no hi pots perdre res. I si al final t’agrada?”. Al final, doncs vaig dir que d’acord… que faré classes durant un any, mentre troben a qualcú per a fer ses classes. Idò? Qui ho hagués dit que vint anys després jo encara feria classes!?

Vaig mirar d’arreplegar partitures, conceptes de com sonar la xeremia (només es tractava d’inflar un sac i pitjar fort!). Bé, al mes d’octubre encara no havia prou alumnes. Record que me varen fer anar a l’escola per a mostrar a un grapat de mares (que tenien es seu fill allà estudiant música) que, en un moment donat, havien dit que les agradava “la gaita”. Res, crec que les pobres varen passar un mal rato en aquella presentació.
Però bé, al final varen comparèixer un parell d’alumnes amb ganes d’aprendre-ne.

L’escola estava ubicada a l’antiga estació de tren. La sonoritat dins les aules era horrorosa. No oblidem que les xeremiers són per a sonar al carrer! Com que les classes eren durant els dissabtes matins, podíem sortir al jardí que hi havia just al darrere (un lloc que era tot un luxe!) i sonar a defora.
Jo no sabia ni volia fer classes grupals, perquè els que fan via s’avorreixen i els que van lents es cansen aviat. Però tampoc tenia gens definit com fer-les. Respecte a les xeremies, vaig intentar anar una passa per davant l’alumne… i no sempre ho aconseguia. No coneixia aquell instrument! Tot era bastant improvisat. Un bon dia, li vaig demanar ajuda a na Margalida Galmés, ex companya de classe, mem com ho feia per a fer sonar la xeremia, i va venir, tota generosa… ens ho va explicar, i se’n va anar. No vaig entendre res.

Jo venia del món musical de la melodia, no entenia els ritmes. Tampoc entenia res de la cultura del ball de bot. El ritme del tamborí es basava molt en el ritme de les castanyetes i com que no sabia ballar, no sabia la diferència entre una Jota i un Bolero. Per a mi, eren ritmes de 3 per 4 a diferents velocitats. I bé que intentaven fer-me veure la diferència… però no hi havia manera. He de dir que tampoc hi tenia gaire interès en saber-ho. Per altra part, recordem que el meu aprenentatge va ser: “Mira com jo ho faig, i tu ves fent”.
No sabia com explicar als meus alumnes com eren els diferents ritmes. Me vaig haver d’espavilar i veure que, per començar, hi havia un ritme bàsic i un de complet. Tan als ritmes ternaris com als binaris. I per a rematar-ho, el ritme de 6 per 8.
Tenia més preguntes que respostes, i vaig haver de lidiar amb tot aquest galimaties.
D’un principi no tenia gaire material didàctic, ni res que se li semblés. Anava improvisant i tirant de fotocòpies de les meves partitures. No sabia res del sac i els alumnes ja me passaven a davant. El primer gran problema: La canyeta. Ella era el misteri de Fàtima. Valia més no mirar-la, no fos cosa que s’espatllés.
Vaig tenir la gran sort de comptar amb alumnes que me varen ensenyar moltes coses de la música tradicional, sobretot la diferència entre un ball i un altre, i també a sonar la xeremia!

El primer alumne que vaig tenir va ser un flabioler, en Tomeu Pons (no volia donar noms, per por a deixar-ne cap a fora, que sempre me passa! Però… sembla que sa cosa queda coixa sense anomenar ningú), recordo a Toni Donoso i a Joan Pere Alzamora. Més tard s’hi va incorporar en Tomàs Barceló. També me va comparèixer Constança Pont, de Sant Llorenç, en Pep Zanoguera i en Toni “Monjo”, ambdós de Son Servera. Hi va haver altres alumnes, però els que he anomenat varen ser els que ajudaren a crear el que seria el grup dels “Xeremiers des Puig de Sa Font”. I així, amb el pas del temps, jo feia sa classe individual als alumnes més nous i/o endarrerits, i tot d’una que podia, sortia a fora a sonar amb el grup, que assajava n al jardí.

El primer any que vaig anar a la fira de xeremies de Sa Pobla, hi vaig veure un jovenet que feia i desfeia les canyetes davant els meus nassos, i explicava com ho feia a tots els (pocs) que el volien escoltar. Era en Pep Manel Ordóñez. M’hi vaig atracar i li vaig demanar si voldria venir un dissabte matí a Son Servera, a mostrar-nos de què va això de sa canyeta i de sa bruma (canyeta de la trompa de la xeremia). Me va contestar que sí, tot entusiasmat. Va ser així com vaig incorporar cursets especials a les classes que feia. Un o dos cada any.
De canyetes i brumes de canya.
Brumes de plàstic i el sac de la xeremia amb Joan Piu.
Tarota amb Xavier Joan
Etnomusicologia amb Cassandra Baloso-Bardin
Els harmònics en el món de les gaites/xeremies, amb Diego Piñeiro
Història del ball de pagès i dels vestits tradicionals amb Francisco Valcaneras
Com es ferma el tamborí, i el sonar de la Colla, amb Miquel Tugores i Tomàs Salom
Un curs especial sobre la xeremia antiga amb Joan Morey
Història de la Tarota, amb Xavier Orriols, de Catalunya, expert en cultura catalana i va ser qui va recuperar aquest instrument.
Percussió arreu del món, amb Jaume Ginard.
Amés d’altres cursos. Alguns d’ells repetits vàries vegades, i alguns quasi cada any, com el de les canyetes i brumes. Curset imprescindible per als nous alumnes. En total hem fet una trentena llarga de cursets i conferències.

Recordo que a l’any següent de començar a Son Servera, me va cridar la directora de l’escola de música de Sant Llorenç, i me va demanar per a fer classes al poble. També li vaig que no, que la meva intenció no era fer classes, i que no sabia tocar la xeremia. Me va dir: “No voldràs que vengui un mestre de fora poble a fer classes aquí!?”. Xantatge emocional, pur i dur. Al curs de 2004 a 2005 vaig començar a fer classes, cada dilluns, a Sant Llorenç.
El curs estava anunciat com a “Música Tradicional”, tan a Son Servera com a Sant Llorenç. Jo sabia que era allò, hi ho vaig dir: “Ningú sabrà què és això, no val més posar Classes de Xeremies”? Me van dir que no, que això era el nom oficial del curs.
Al 2006, el que fou el meu mestre, en Rafel Bauzà, va deixar de fer classes a Artà. El que hi era director de l’escola, amic meu de tota la vida, me va cridar que necessitaven un mestre per a fer classes a un parell d’alumnes. Dos.
I al 2007, va passar el mateix a l’escola de música de Capdepera. Total, que me quedava un dia buit, i ja vaig dir que sí. Tanmateix… Així que, feia classe cada dia, i els dissabte matins teníem assaig del grup.

L’escola de música de Capdepera era reglada. Per tant, per a poder-hi fer classes la directora, n’Elionor, me va dir que m’havia de treure el títol de “Professor habilitat”. Me varen demanar un munt de documents, les vaig arreplegar tots i li vaig demanar a la directora que mirés com ho havia de fer per a poder encaminar els meus alumnes per fer un curs reglat. Després de dos anys me va dir que no “hi havia camí”. Res a fer en aquest sentit.
Resulta que els cursos de Música Tradicional es feien al Conservatori de Palma, amb un nivell musical de conservatori. Hi havia que aprendre a sonar dos instruments, a triar: Xeremia, Flabiol i Tamborí, Guitarra, Guitarró, Piano i qualcun altra més! Un professor per a cada instrument! Amés, classes de Harmonia, de Sonar amb Colla i varis professors de Ball de Bot. Tot un compendi de coneixement cultural que no anava enlloc. Acabar el curs de Música Tradicional no servia més que per a tenir aquell títol a mode de satisfacció personal. Era impossible que cap escola de música pogués suportar un curs tan farcit de professors, per tant, no era possible ser Professor de Música Tradicional.
A dia d’avui, vint anys després, encara estic demanant que al curs se l’anomeni: “Taller de Xeremies”, que és el que jo faig. Res, no me fan ni cas.

Me vaig assabentar de que el professor que vaig substituir a Capdepera va arribar a tenir una dotzena d’alumnes, només n’hi va sobreviure un (molt bo, en Sebastià “des Dolç”), dels altres només en quedaren quatre ninets que feia poc havien començat. Les classes eren gratuïtes per als alumnes, i també grupals. Quan vaig començar les classes, allò era un galliner. Me varen enviar devers deu alumnes, tot nins i nines! I cada un anava a sa seva bolla. Un desastre, allò pareixia una guardaria. Per sort, a l’any següent varen desaparèixer la majoria i es quedaren els que en volien aprendre. I a la fi vaig poder fer les classes individuals.

Bé, amb el temps vaig descobrir que m’agradava més fer classe que mirar la televisió. I poc a poc, els mateixos alumnes m’ensenyaren a “com ensenyar i com fer les classes”.
Com he explicat abans, feia les classes de forma individual i per tant m’adaptava a l’alumne. Si en volia aprendre aviat, fèiem via.

A l’any 2009, tenia com a alumne a Miquel Jordi Girart, de Sant Llorenç. I me va proposar fer una revista que només xerrés de les xeremies. Li vaig dir que no hi havia prou substància, que en dos número ja hauríem esgotat tots els temes. Me va dir que no, que segur que trobàvem coses interessants. El projecte era molt temptador, a la fi podria començar a furgar un poc a dins aquell món tan desconegut. Jo havia sentit xerrar de “fulano”, de “mengano”, dels “xeremiers de tal i de qual”, però poca cosa en sabia. En aquell any vàrem crear la revista “Es Grall, sa revista de ses xeremies”. Amb seu a Sant Llorenç i editada a Manacor.

Així què, per començar vàrem pegar a la soca: Antoni Torrens, de Sa Pobla. Mos va rebre amb molt d’interès i mos va regalar els tres únics exemplars que li quedaven de la revista “Albopàs”, de la qual només se’n varen fer tres edicions. Una revista que es va editar per a regalar als xeremiers el dia de la fira de xeremies de Sa Pobla. Ell anava recopilant material, fotos, articles, opinions, i quan podia, feia la revista. També hi sortia una relació dels xeremiers que hi havia a Mallorca! Ja teníem material per a començar a cercar.
Poc a poc, vàrem anar fent un exemplar cada tres mesos (més endavant es va anar espaiant el temps entre número i número). I així vaig aconseguir conèixer una bona part del món de les xeremies i dels xeremiers. Al final de la revista, sempre hi havia un parell de partitures, ben passades a net, per a intentar oferir una certa uniformitat en la forma de sonar les cançons, i així quan ens trobéssim xeremiers de diferents llocs, poguéssim sonar versions almanco un poc semblants. I amés, deixar constància de les melodies que hi havia. Com que tenia un bon grapat d’alumnes que no sabien música, o que en sabien molt poc, vaig decidir fer aquelles partitures posant es nom escrit (abreviat) a davall cada nota, a fi de que ho pogués llegir tothom. I també indicacions de com anava el seu ritme. També me vaig encarregar de mantenir la costum de fer i editar una relació dels xeremiers que hi havia a Mallorca, al darrer número que es va fer, hi havia devers sis-cents cinquanta xeremiers.

Cansat de fer fotocòpies de fotocòpies de les partitures, i amb la intenció de posar un poc en ordre les meves idees i formes de fer classe, al 2012 vaig crear el “Quadern 1”. Aprofitant les partitures que ja havia fet per al Grall i afegint-ne de noves, i amés amb els dibuixos (xulíssims) que me va regalar Tomàs Barceló, vaig començar a crear aquest quadern en format “Revista es Grall”, amb el mateix tipus de paper i un màxim de seixanta pàgines. I li vaig demanar a Miquel Jordi per a fer-ne una petita edició, si no era massa cara sa broma. Sa qüestió és que li va agradar s’idea i el va incloure com a número d’edició de “Es Grall” (així, de pas, ens estalviarem tres mesos de feina). Li vaig dir que allò només era una eina per a fer les meves classes, que no estaria bé fer-ne difusió, que allò no era serio. No me va fer ni punyetero cas. I aquell quadern va tenir molt bona acceptació, sobretot la part de les partitures escrites per als que no són músics.

Dos anys més tard, vaig continuar la feina de passar a net les meves partitures i vaig crear el “Cançoner”, amb la mateixa intenció que vaig fer el “Quadern 1”. Però, només hi havia cançons. Cent sis cançons. Vaig passar a net les cançons que tenia, i també i vaig posar totes les cançons que jo havia creat, que ja n’havia fet un bon grapat. I també ho va editar “Es Grall”, amb molt bona acceptació. Des de llavors ençà faig servir aquest cançoner per a fer les meves classes.
Un parell d’anys després me va cridar el president de la banda de música de Sa Pobla, que volien fer un homenatge als antics xeremiers, sonant plegats Banda de música i Xeremies, però que tenien problemes i que no veien gaire bé com encollar aquests instruments. Va venir a Sant Llorenç acompanyat de la directora de l’escola de música de Sa Pobla, que també tenia curiositat per aquest instrument. Les hi vaig explicar el problema dels harmònics i de l’escala natural, un tant incompatible amb l’escala temperada de la Banda i la possible solució a aquest problema. I en acabar les hi vaig regalar un exemplar del Cançoner. Van quedar entusiasmats, fins al punt de que en varen fer una edició especial per a incorporar-ho a les classes de l’escola de música (llevant tota la part escrita del “nom de cada nota”, es clar) i que els seus alumnes poguessin solfejar cançons tradicionals de Mallorca.

Durant el curs solc dur els alumnes a una “visita a un taller des lutier per a veure com es fa una xeremia”, a Sóller, a can Joan “Piu”. Per acabar els cursos, cada any miro de que els alumnes participin en el passacarrer de Sant Joan Pelut, a Sant Llorenç. Encara que només puguin sonar aquesta cançó i alguna altra de bàsica que procuro incorporar al repertori que sonem aquest dia. A l’estiu, anem a la Trobada d’Escoles de Xeremies a Sóller, que ha esdevingut amb “Sa trobada de xeremies de Sóller”, ideada per Joan “Piu”, la intenció inicial era que els alumnes poguessin sortir a sonar a un passacarrer i a damunt un cadafal per primera vegada, ara ja ha esdevingut en una gran trobada de grups i colles en general, amés dels alumnes. I tampoc hi pot faltar la visita a la Fira de Ses Xeremies a Sa Pobla, allà els alumnes hi poden veure els diferents lutiers i els diferents instruments per si ja han decidit comprar-ne un. Poden contrastar preus i qualitats (que hi ha poca diferència, tots són bons).

Després de tants d’anys d’aprendre a fer classe, el que me queda més clar és la relació humana amb els alumnes. La xeremia és un poc secundària. Totes aquelles hores que comparteixes amb l’alumne, tan si n’aprèn com si no, fan que hi hagi un vincle especial entre mestre i alumne. He tingut alumnes que n’han après en un any, i d’altres que han tardat més… i d’altres que no han aconseguit aprendre’n gens. Han passat per les meves classes uns setanta alumnes aproximadament.
Entre esforços, xerrades, qualque rialla, fa que tota aquesta gent, per a mi siguin qualque cosa més que simples coneguts, encara que passin anys sense veure’ns.

Els Xeremiers des Puig de Sa Font, actualment Sa Xerebanda.

Com he dit abans, els Xeremiers des Puig de Sa Font, varen sorgir de s’escola de música de Son Servera. A l’any 2005 es va fundar el grup amb els alumnes que hi havia. Es va triar aquest nom perquè la meitat eren serverins i els altres érem llorencins. El Puig de Sa Font és el pugi més simbòlic de Son Servera, però la partió d’aigües fa que una vessant sigui serverina, i a l’altra ja hi comenci es terme municipal de Sant Llorenç. Tot controlat.

Un dels primers problemes que ens vàrem trobar va ser que sonant en fila o un poc distanciats les xeremies no sentien als tambors, es quedaven sense poder escoltar el ritme. Per tant, tot d’una que vàrem poder, vam incorporar un bombo, el qual es sent de més lluny i és bàsic per a dur el ritme de tot el grup.

D’un principi ja ens va quedar clar que xeremiers i grups de xeremiers millors que noltros, n’hi havia a voler. Per tant, si ens volíem diferenciar, havíem de cercar un altre camí.
Per aquells anys, a Son Servera s’hi feia un Mercat Medieval, allà ja vàrem començar a veure que hi havia un camí diferent de fer música. Durant els assajos jugàrem molt a “fer música”. Moltes hores jugant amb el piano, la guitarra, el llaüt, les flautes dolces (en plural). Agafàvem cançons populars de xeremies i les pujàvem una nota o dues, a veure que passava, i es clar, la cançó canviava radicalment.

Tant la xeremia com el flabiol, com ja he explicat, són instruments pensats per a fer una escala bàsica en Do major, partint de la nota sensible d’aquesta tonalitat: el Si natural, que obliga un poc a sonar en Do natural. El que descobrirem va ser que fent un Si bemoll (alt), podíem canviar la tonalitat a Re menor. Aquell Si bemoll sonava forçat, a vegades desafinat. Però valia la pena. El Re menor ens va obrir tot un món musical no gaire explorat per els xeremiers. Si a això li afegim el meu poc coneixement de la música tradicional, entre tot arribem a una conclusió musical molt diferent a la resta de grups de xeremies: No volíem sonar cançons DE xeremies, sinó que volíem fer música AMB xeremies.

Per aquells anys hi havia un grup de xeremiers que mos va cridar molt l’atenció: “Els xeremiers dels Vuit Vents”, dirigits per Xavier Joan, on hi havia dues tarotes! Vaig veure molt clar que havíem d’incorporar una tarota al grup. I a l’any 2006 ja me vaig comprar la primera tarota en tonalitat de Do.
Més endavant se’ns afegir un Trombó, un clarinet, una caixeta, una Tarota en Fa… i anem provant amb diferents instruments tants musicals com de percussió.

Tomàs Barceló es va decantar per sonar la Tarota en Do, poc temps després se’n va comprar una en Fa, i va encaixar perfectament amb el grup. Tomeu Pons, per altra part era l’expert en ritmes i després de moltes proves va acabar acoblant un mini tamborí al seu tamborí, ben fermats. Entre bombos, caixeta, tamborins i es mini tamborí allò anava agafant color i ritme musical.

Coordinar musicalment tants d’instruments ja demanava un guió per així començar a fer harmonies i anar afegint diferents recursos musicals. A mi sempre m’ha agradat fer cançons noves i experimentar amb la música. Vaig començar a fer els arranjaments que el grup necessitava i amés, un bon grapat de cançons pròpies. El nostre projecte de fer música amb xeremies anava avançant poc a poc.
També vaig aconseguir fer vàries cançons com a la Polca Ruca o la Cançó del Xeremier, i adaptacions com el Ball de l’Ós, per a Banda de Música i Xeremies. De fet, al llarg d’aquests anys hem vet vàries actuacions conjuntes amb diferents bandes de música.

Al final, el tipus de música que més mos agrada és la d’”Estil medieval”, que es basa molt en la tonalitat del Re menor. I aquest estil ens dóna entitat pròpia i crec que hem aconseguit crear un estil nou i diferent de fer música al carrer. I amb aquest format hem sonat al mercat medieval de Capdepera des del 2013, oficialment, ja que un parell d’anys abans ja ens hi infiltràvem per a sonar-hi d’amagats. També hem anat un parell de vegades al la “Feria Renacentista de Medina del Campo”, entre Imperiales y Comuneros”. I unes quantes vegades al major mercat medieval de tot Catalunya, i un dels més grans d’Espanya, al Mercat Medieval de Vic.

El grup s’ha donat a conèixer a molts indrets de Mallorca amb el nom de Xeremiers des Puig de Sa Font, però passats els anys hem arribat a sonar més a dins el terme de Sant Llorenç, sobretot a Son Carrió, que a dins Son Servera. Però a dins Sant Llorenç no hi existíem com a institució. A la relació d’agrupacions culturals, no hi érem. I amés, des de que es va fer aquest edifici, l’Espai 36, és un luxe anar-hi a fer els nostres cursets i conferències. Per tant, vàrem decidir crear una societat cultural a aquest poble. Vaig enviar la sol·licitud a Palma, i en el formulari se’ns demanava el nom del grup (es clar), però que també hi afegíssim dos noms més, “per si un cas”.
La cosa estava clara, el nom del nou grup: “Xeremiers des Puig”, que així no mos havíem de rompre gaire es cap a l’hora de presentar-nos. Amés, “es Puig” és el nom del barri a on jo visc. Tot arreglat.
Com a noms alternatius: “Xeremiers de Llevant” i “Sa Xerebanda”, fent un joc de paraules amb Zarabanda, un tipus de ball renaixentista i “banda de xeremies”. Tot arreglat.
Dos mesos després m’arriba un requeriment: Hem de canviar el nom del grup perquè s’assembla massa al ja existent! Rellamps! I que l’Agrupació Cultural es quedava amb el nom de “Sa Xerebanda”.
Bé, ja li hem agafat carinyo al nomet… I el fem servir per a quan sonem a dins els terme de Sant Llorenç, per a quan sortim en “format” medieval, i per a quan sortim a sonar a fora de l’illa (pareix que el nom de Xeremiers des Puig de Sa Font és llarg i embullós).

No volia xerrar del grup, però el les classes no s’entenen sense el grup, ni el grup es pot entendre sense les classes a l’escola de música. El grup es nodreix, sobretot, d’alumnes que ham passat per les meves classes (exceptuant al Trombó).
Pel grup hi han passat prop de trenta persones al llarg d’aquest anys, i amés hi ha que afegir als dinou integrants que avui en dia el formen.
Impossible del tot reunir-los a tots un mateix dia, tothom té altres trulls i prioritats. De fet, hi ha sonades que per aconseguir-ne 4 o 5, ja m’hi veig amb feines! He d’admetre que incorporar-se al grup no és fàcil. Ens compliquem un poc (un molt?) la vida i per aquest motiu assagem cada divendres, o almanco ho intentem.
L’experiència que tinc de sonar al carrer me diu que si no sones aviat, no crides l’atenció de la gent. La gent, al carrer vol ritme alegre i, si pot ser, harmonies i melodies agradoses, i això té un preu: la dificultat. Però, val la pena! És molt més divertit sonar així les xeremies!
He dit abans que no volia xerrar del grup ja que l’any que ve farem els 20 anys de la seva fundació, i volia deixar aquest punt per al 2025.

Com a darrera reflexió: La música al ball de bot ha evolucionat molt des dels anys 70 o 80 fins a dia d’avui. Abans bastava una sola persona cantant (a vegades, de cap de nas), una guitarra, i algo de percussió per a fer ballar la gent. Avui en dia la musicalitat i les veus dels grups de ball de bot és espectacular, val la pena anar-hi només per escoltar la seva música.
Aquesta evolució musical fa falta que es doni també a les xeremies. Jo sempre he dit que “tothom mos sent, però ningú mos escolta”, i això ja comença a ser hora d’arreglar-ho musicalitzant d’una vegada aquests instruments.

I fins aquí la meva història dels 20 anys com a mestre de Taller de Xeremies, i una pinzellada del grup del nostre grup de xeremies. Espero que vos hagi agradat. Salut i bones sonades!