Després de sebre la notícia, m’he estat plantejant si havia de publicar algun comentari sobre en Tomàs, per la relació que vaig tenir amb ell d’ençà que es va mudar a Sant Llorenç. Considerava que em tocava dir alguna cosa, però no sabia què, perquè han estat molt diversos els àmbits en què hem coincidit i tampoc no es tractava de fer-ne una llista. Esclar que podria contar moltes coses relacionades amb Flor de Card, la coral, foravila, la política, els llibres, Card.cat, els sopars per veure el Barça, els dinars o les calçotades amb els amics, però no em feia gaire ganes estendre’m en situacions particulars. Al final, m’he decidit a parlar sobre dos aspectes dels seus darrers mesos que consider d’especial rellevància.

El primer és la valentia amb què fa afrontar la seva situació. Des del primer moment va comunicar a les seves amistats que tenia un càncer amb metàstasi, sense eufemismes. Em va dir que havia dit al metge que volia sebre en tot moment l’evolució de la malaltia i que en cap cas consentiria en canviar temps de vida per qualitat de vida. Que quan tot fos irreversible diria, segons les seves pròpies paraules: «Fins aquí hem arribat».

El segon, l’elegància com va partir. Ahir, dijous, vàrem rebre el whatsapp que encapçala aquest escrit: «Obriu les portes i les finestres a l’esperit. Adéu. Ja vos enyor. Tomàs». Quan el vaig enviar a na Bel, em va contestar: «I noltros també, que l’enyorarem».