Normalment les converses de cafè es redueixen a un xiuxiueig intranscendent: qui si el futbol, que si el tractor, que si una notícia de la premsa… res que mereixi una anotació posterior atenent que, com és sabut, els records si no resulten impactants, es volatilitzen com el fum de l’olla bullent.

Però avui el xec xec suau i continu de la pluja ha portat la conversa a les feines pageses de tal dia com avui: -a fora vila sempre hi ha coses a fer!

Conta n’Antoni que quan no es podia fer feina a fora, s’aprofitava per fer tasques a cobri. Una de les tasques idònies era ordenar el sòtil, netejar els graners, fer cavallons dels vencills…

Altres tasques habituals i no tan agradoses eren les de netejar la boal de les bísties o el sestador de les ovelles. El fems, femta amb palla més o manco seca i amuntegada en sostres sobre el terra, era un bé preuat per adobar la terra.

Si la pluja no s’espassava -a vegades el mal temps durava dies seguits!, sempre hi havia l’opció d’arribar a les feines manuals: apedaçar una senalla, llimar un bastó d’ullastre que es convertiria en un mànec per als gavilans o potser amb un vidre allisar el que després es convertiria en un plantós gaiato…

I s’hi s’havia de sortir per anar a donar menjar, o per anar a cercar llenya seca que es guardava, per si de cas, a cobri, llavors es posava un sac amb caputxa pel cap i apa! -saps que te dic?, un sac d’aquells d’un temps, ara tots són de plàstic, en que després d’ajuntar els dos cornalons del cul, s’ho posaven damunt el cap i cobria, també, un poc l’esquena. No parava gaire, però no hi havia res més.

Després de la conversa, ja de retorn a casa, el pensament volava sobre la conveniència d’aquesta pluja suau i constant que, a diferència dels habituals batuts de molta d’aigua en poc temps, entra a la terra sense regatar-la ni traslladar-la cap a la part baixa i sense esbaldregar parets o provocar torrentada…

Però més enllà de la pluja, la descripció de n’Antoni deixava entreveure la relació entre les persones, les feines i el temps; la connexió de les persones amb la Terra en aquell perdut Sant Llorenç agrícola, una connexió més que oblidada del tot inexistent a les grans ciutats que és on viu la gran majoria de la població mundial.

Una desconnexió que, com tot a la vida, té un cost, si més no ecològic i ambiental.