Amb organització de l’OCB de Sant Llorenç, anàrem a la casa Blai Bonet de Santanyí, convertida, ara i de la mà de la Fundació Mallorca Literària del Consell de Mallorca en espai de recordança del poeta i també en poeteca, arxiu del legat d’alguns dels poetes mallorquins.

El Blai Bonet que es respira en aquella casa del carrer Palma, número 74 -refeta amb gust i pressupost-, de banda la quantitat de feina i creativitat evidents en els diversos camps de treball de l’homenot, i amb l’ajuda de les explicacions dels responsables de la casa, ajuda a visualitzar un relat de l’artista on es mescla realitat i ficció, tot amarat d’una pressuposada i en certa manera exagerada autoestima.

L’aproximació a la figura de Blai Bonet, tant literària, com artística i personal, defuig totalment, per desconeixement, objectius i estricta voluntat, de les intencions d’aquest petit escrit

Voldria enfocar el relat.

En concret el relat que vaig entendre que se’n desprenia del seu ésser i que amarava l’aire de la casa, aquesta “mescla realitat i faula amarada d’una pressuposada i en certa manera exagerada autoestima” ja que segurament, cap de les vint-i-dues persones presents a la trobada se’n pot desprendre d’un relat semblant.

Fonamento tal afirmació en dues fites:

• Des de l’aparició de la teoria quàntica (D.Bohm, 19680) sabem que no existeix una realitat concreta i mesurable, existeixen interpretacions de tal realitat, és així que, tots i cada un dels nostres relats mesclen les interpretacions d’una presumpta realitat amb desitjos, creences i ficcions que sempre considerarem lògiques i raonades.
• L’altra fita a considerar és que com aporten els estudis del cervell la condició humana implica que, al comparar-nos amb les persones amb que ens relacionam, sempre consideram, (excepcions a banda derivades de l’autoritat o saber fer singulars) que som una mica millor que els altres (Kruger, 1999), tant és si cantam com si conduïm o escrivim.

El grau diferenciador dependrà de la mirada i de l’entorn cultural on situam el nostre relat.

A vegades, potser massa, amarrat encara al norai de Parmènides. I és que el sol surt per a tothom.