Hola, soc una veïna originària de Sant Llorenç des Cardassar, un lloc que ha estat la meva llar durant molts anys. Vull fer públic un assumpte que m’ha afectat profundament durant un llarg període, un tema que ha pertorbat la meva vida de maneres que mai vaig imaginar. Es tracta d’un rumor malintencionat que ha circulat en la localitat, una faula creada i planificada per alguna ment brillant, encara que retorçada, que va decidir inventar una història sobre mi, una història que manca de fonament en la realitat i que ha causat estralls en la meva vida. Aquest rumor ha tingut un impacte significatiu en la meva vida quotidiana, afectant no sols la meva reputació, sinó també les meves relacions personals i el meu benestar emocional. La situació ha arribat a un punt en el qual sent la necessitat de compartir la meva experiència perquè uns altres puguin entendre el mal que poden causar els rumors infundats i la desinformació.

En poc temps, aquesta faula es va expandir com un incendi forestal per tota la localitat, aconseguint a amics, coneguts i fins i tot a persones que no em coneixen. Se m’acusava d’haver perdut totes les meves propietats i patrimoni, que inclouen dues cases, un negoci i un magatzem, en el joc, específicament en el bingo, un passatemps que mai ha format part de la meva vida. Al principi, vaig tractar de no donar-li importància, pensant que amb el temps s’esvairia i que la veritat prevaldria. No obstant això, va arribar un moment en què la situació es va tornar insostenible i la pressió es va tornar aclaparadora. La càrrega d’escoltar constantment aquestes mentides va començar a afectar la meva salut mental, i em vaig adonar que no podia ignorar-ho més; havia de fer alguna cosa sobre aquest tema. L’angoixa es va convertir en una companya constant, i la necessitat de defensar el meu honor es va tornar imperativa.

L’ansietat i la depressió es van apoderar de mi, alimentades per la injúria i la calúmnia que s’escampaven com un verí en l’aire, en cada racó de la localitat. La hipocresia dels qui murmuren a la meva esquena, la proliferació de mentides i la falta de sensatesa d’alguns membres de la comunitat es van convertir en una ombra que em seguia a tot arreu, enfosquint els meus dies. Ja no podia caminar pel carrer tranquil·lament, sense sentir que m’assenyalaven, que murmuraven sobre mi o que em miraven amb menyspreu, com si realment hagués arriscat tot el meu patrimoni en el bingo, una acusació completament falsa.
Aquesta situació ha transformat la meva vida de maneres que mai vaig pensar que fossin possibles, i sent que és necessari compartir la meva història perquè la veritat es conegui i perquè uns altres comprenguin el mal que poden causar els rumors infundats, capaços de destruir vides. La lluita per recuperar la meva pau mental i emocional s’ha convertit en una prioritat en la meva vida, un objectiu que perseguesc amb determinació.

Vull aprofitar aquesta oportunitat per a felicitar la persona que, en la seva ment, va crear aquesta faula tan absurda i per la repercussió tan nociva que ha tingut sobre mi, així com agrair a totes aquelles persones que ho han fomentat perquè s’expandís, com si tinguessin algun tipus de plaer en el meu sofriment. Només cal dir que no haurien de parlar del que no saben si no tenen proves del que diuen, ja que ignoren el mal que estan causant, no sols a mi, sinó a tota la localitat que es veu afectada per la desinformació i la xafarderia. És fonamental que aprenguem a ser més responsables amb les nostres paraules i a cuidar el benestar dels qui ens envolten. No em queda un altre remei, si vull netejar la meva imatge, que publicar els veritables motius de la pèrdua del meu patrimoni. No tinc per què donar explicacions a ningú de l’ocorregut; això és privat i personal, però em veig obligada a fer-ho públic. Així, les males llengües podran dormir tranquil·les sense haver d’especular o inventar-se històries sobre mi, i potser, això serveix de lliçó per als qui gaudeixen de difondre rumors sense fonament.

No és cap secret que moltes persones han recorregut a préstecs hipotecaris en algun moment de les seves vides; nosaltres no vam ser l’excepció. Al llarg de la nostra trajectòria, hem gestionat negocis i sol·licitat préstec per a financiar traspassos, adquirir maquinària, executar obres, comprar vehicles, entre altres. Tot marxava bé i complíem amb les nostres obligacions sense inconvenients, fins que una prolongada malaltia i la posterior defunció d’un familiar van alterar la nostra situació. En aquests moments difícils, quan es lluita per la vida, l’única preocupació és la supervivència, la qual cosa ens va impedir fer front a les quotes de les hipoteques. La càrrega emocional de la pèrdua es va sumar a la pressió financiera, creant un còctel devastador que va afectar la nostra família en múltiples nivells, complicant encara més la nostra situació.

Un temps després de la defunció, el director d’un banc em va comunicar que havia de reunir 5 milions de les antigues pessetes immediatament, o en cas contrari, embargarien el meu habitatge habitual, la qual estava subjecta a un préstec hipotecari. Atès que jo no gestionava els meus comptes amb els bancs, desconeixia l’existència d’aquest deute. La notícia va ser un cop devastador, ja que em trobava en un estat de vulnerabilitat emocional i financiera. Davant aquesta situació, vaig decidir acudir a una entitat financiera per a saldar el deute amb el banc. L’endemà, ja devia a la financiera 11 milions de les antigues pessetes, corresponents a interessos per endavant, la qual cosa clarament constituïa una usura. La desesperació es va apoderar de mi, i la sensació d’estar atrapada en un cicle de deutes es va tornar aclaparadora, com un laberint del qual no podia escapar.

Un any després, havia de retornar la totalitat dels diners esmentats. Segons el contracte amb la financera, si no aconseguia retornar la suma, aquesta s’incrementaria en 2 milions de pessetes més interessos anuals. Davant tal despropòsit, vaig decidir vendre una de les meves propietats, que havia estat taxada recentment en 32 milions de pessetes. La decisió de vendre va ser dolorosa, però vaig sentir que era l’única sortida viable per a recuperar el control de la meva vida i les meves finances. Aquest procés ha estat un viatge ple de desafiaments, i cada pas que don és un intent de restaurar la meva dignitat i el meu lloc en la localitat, un esforç que no ha estat fàcil i que ha requerit molta fortalesa.

Aquesta entitat financera, que en el seu moment semblava ser una solució als meus problemes econòmics, em va atorgar un préstec de 5 milions de pessetes. No obstant això, el que no sabia en aquest instant era que, en acceptar aquest préstec, havia hipotecat sense el meu coneixement les dues cases que posseïa, així com el magatzem que utilitzava per a les meves pertinences. Aquesta situació em va portar a la necessitat de sol·licitar a l’entitat financera un permís per a poder vendre una de les meves cases amb el fi de saldar el deute que havia contret. No obstant això, la meva petició va ser denegada, la qual cosa em va deixar en una situació encara més complicada i desesperant.

Enmig d’aquesta incertesa, vaig trobar un comprador en el mateix poble, Sant Llorenç. Era el fill d’una amiga, algú a qui coneixia bé i en qui confiava. Li vaig comentar el que estava succeint i, després de discutir-ho, decidim realitzar un contracte de compravenda el març de 1998. Aquest contracte incloïa una data límit per a dur a terme l’operació, que era abans que vencés la hipoteca. Donada la urgència de la situació, li vaig oferir la casa a aquest senyor per un preu de tan sols 18 milions de pessetes, un preu que considerava raonable donades les circumstàncies i la pressió que estava enfrontant.

A mesura que passava el temps, em vaig adonar que no s’estava realitzant cap gestió sobre aquest tema, a pesar que jo insistia constantment que el termini s’estava esgotant. Finalment, quan el termini va vèncer, el comprador em va contactar per a firmar la compravenda. No obstant això, el que em va sorprendre va ser que em portés a Palma per a firmar el contracte i que no portés amb si a cap advocat, ja que es tractava d’un contracte amistós. En arribar al despatx del notari, em vaig quedar sense paraules en veure la gran quantitat de persones que hi havia allí. Em trobava sola, enfrontant-me al comprador, qui estava acompanyat per altres dos individus del mateix poble i dos més de Manacor. També era present l’entitat financera juntament amb el notari, creant una atmosfera de tensió i desconfiança.

Va resultar que, en lloc d’un sol comprador, eren cinc persones que s’havien associat per a adquirir la casa. M’estaven esperant amb un nou contracte que havien preparat ells i que ja havia estat firmat pels cinc. En aquest moment, vaig recordar les paraules d’un jutge de pau, qui hi havia calificat aquesta situació com un “atracament a mà armada”. En aquest nou contracte de compravenda s’incloïen no sols la casa que jo estava disposada a vendre, sinó també l’altra casa, el negoci i el magatzem. Per descomptat, em vaig negar a firmar aquest contracte, ja que la meva intenció era vendre únicament una casa amb el seu respectiu pati; el negoci i el magatzem no estaven en venda, i no podia permetre que s’emportessin el que no era seu.

El negoci en qüestió era un bar completament equipat amb mobiliari, encara que en aquests moments es trobava tancat temporalment. En el magatzem, a més de ser el lloc on guardava els subministraments del bar, també emmagatzemava tot el mobiliari i estris familiars que tenien un alt valor sentimental. Tot estava guardat allí perquè, com vaig esmentar anteriorment, el magatzem i el local no estaven en venda. Davant la meva negativa a firmar el nou contracte, les discussions van començar a intensificar-se. Va ser en aquest moment quan em van amenaçar, dient-me que si no firmava, em llevarien totes les meves possessions i que hauria de dormir al carrer, una amenaça que em va omplir de por i desesperació.

Aquests cinc individus havien negociat prèviament amb l’entitat financera i havien preparat aquesta trama per a pressionar-me. El notari, en veure el desori que s’estava produint, va decidir sortir del despatx. En aquesta situació desesperada, no em va quedar més remei que firmar el contracte, ja que volia conservar l’altra casa. Aquest contracte es va formalitzar sense la firma del notari i sota la pressió de les amenaces que havia rebut, un acte que no hauria d’haver ocorregut en un entorn legal i just.

La casa estava valorada en 32 milions de pessetes, però jo la vaig oferir per només 18 milions. No obstant això, només van pagar 11 milions a la financera i, a més, es van apropiar del bar completament equipat i d’un magatzem replet de mobiliari, juntament amb tots els estris d’una casa. Facin vostès els càlculs i veuran el que es van emportar. L’endemà, van transportar tot amb innombrables viatges en un tractor, sota l’atenta mirada dels veïns i en presència del jutge de pau, un espectacle que no hauria d’haver ocorregut. Em pregunt, qui els va proporcionar la informació de la financera? Jo tenia la hipoteca; és normal que ells negociïn amb el meu financer a la meva esquena, quan soc jo qui ha de rendir comptes? Tot va ser completament il·legal i trampós, però les actuacions malintencionades d’aquestes persones no acaben aquí.

Les meves dues cases eren contigües i es comunicaven internament, com si fossin una sola. Els patis no estaven separats; tot era un, des del qual es podia accedir al local al costat del magatzem. El que descric eren tres finques diferents. Quan aquests individus van obtenir la casa, van començar a aixecar murs a tort i a dret, sense mesurar el que corresponia ni res. Es van apoderar del terreny que van voler, deixant-me sense cuina, sense bany, sense canonades i sense aigua. Un d’ells, que era constructor, firmá un document prometent que em construiria un bany, el qual mai va arribar a realitzar. Així em van tenir vivint durant tres anys, en condicions inhumanes i amb una falta de dignitat que no hauria d’haver existit.

Vam haver d’anar diàriament a buscar aigua d’una font passat Manacor, utilitzant garrafes, i a vegades omplíem les garrafes a casa de familiars per a poder endreçar-nos, rentar els plats, mantenir la higiene de la casa, dutxar-nos en gibrells i satisfer les nostres necessitats corporals. No entraré en els detalls, perquè viure així va ser una tortura, una experiència que ha deixat cicatrius profundes en la meva vida i en la meva salut mental.

Després de firmar el contracte de compravenda, vaig decidir contractar un advocat, qui em va informar que no procediríem amb la denúncia contra els cinc involucrats, sinó que buscaríem recuperar la possessió mitjançant un interdicte. En relació amb el problema del bany, es va dur a terme un judici de faltes, presidit per un jutge de pau, contra l’individu que hi havia firmat un document comprometent-se a realitzar la construcció, però que no va complir amb la seva obligació. Durant el judici, vaig presentar proves contundents, mentre que l’altra part no va aportar cap, ja que mancava d’elles, la qual cosa va resultar en la meva victòria en el judici.

No obstant això, el jutge de pau em va advertir que si el meu advocat decidia acceptar l’apel·lació, podríem perdre’l tot. Durant el procés, vaig notar que el meu advocat no em defensava adequadament; més aviat, semblava estar alineat amb l’altra part. Efectivament, es va presentar l’apel·lació i, lamentablement, vam perdre.

Em pregunt com va poder consentir l’apel·lació i perdre l’interdicte. Començ a sospitar que el meu advocat podia haver acceptat suborns de l’altra part. Vull aclarir que venia una casa per a saldar els meus deutes; aquestes persones no tenien dret a fer-se càrrec de la meva hipoteca ni a negociar en el meu nom, ja que no tenia cap contracte firmat amb ells, excepte amb un d’ells que va incomplir amb la data acordada.

El Calvari d’un Familiar en el Procés de Venda
D’altra banda, es diu que les desgràcies mai venen soles, i tenen raó. Durant el procés de venda de la casa, va sorgir un altre calvari que va involucrar a un familiar, a qui anomenarem Rubén (nom fictici). Rubén va veure un anunci en la premsa d’un prestador que oferia petits crèdits si es posseïa una moto, un cotxe, etc. Així, Rubén va sol·licitar un préstec d’1 milió de pessetes, garantit pel seu cotxe nou, valorat en 4 milions de pessetes.

Un dia, em trobava amb Rubén quan va aparèixer el prestador per a verificar la garantia del préstec (el cotxe). Ens presentem, i el prestador em va demanar si podia actuar com a avalador en cas que alguna cosa li ocorregués a Rubén. No ho vaig dubtar, ja que només es tractava d’1 milió de pessetes, i jo ja tenia la casa aparaulada per a la seva venda, la qual cosa em proporcionaria liquiditat en cas que Rubén no pogués fer front al préstec. En el pitjor dels casos, l’aval que firmé consistia en dos xecs bancaris que ascendien a 3 milions dos-cents cinquanta-vuit mil pessetes, la qual cosa clarament representa un abús total, en majúscules.

Així i tot, estava segura que Rubén compliria amb les quotes del crèdit. No obstant això, quan a Rubén només li quedaven 80 mil pessetes per pagar, el prestador va tornar per a visitar la seva garantia (el cotxe) i se’l va emportar, prometent retornar-lo l’endemà. Aquest dia va ser l’últim en què vam veure el cotxe en perfectes condicions. Rubén va intentar contactar amb el prestador sense èxit; aquest senyor va deixar de respondre a les crides i la seva adreça va resultar ser falsa.

Rubén aviat es va adonar que havia perdut el seu cotxe i va començar a intuir que aquell home no tenia intenció de retornar-lo, a pesar que ell estava complint amb els pagaments de les quotes del préstec. Així, va decidir deixar de pagar, precisament el que el prestador volia, per a poder cobrar l’aval dels dos xecs bancaris.

Resum de la Situació de Rubén
Així, aquest individu va atorgar un crèdit d’un milió, del qual va cobrar gairebé la totalitat. Per 80 mil pessetes, es va apropiar d’un vehicle valorat en més de 3 milions i pretén exigir un altre aval per més de 3 milions, la qual cosa representa una gran oportunitat per a ell. No obstant això, la situació no acaba aquí; Rubén va començar a rebre una allau de denúncies de tràfic relacionades amb el seu cotxe. Eren tantes que l’autoritat de tràfic va estar a punt de retirar-li el permís de conduir. Aquest assumpte també va ser posat en coneixement del meu advocat, qui al mateix temps portava el cas de les propietats.

Així mateix, l’advocat va presentar una querella criminal contra aquest individu per estafa i apropiació indeguda. No obstant això, quan Rubén sol·licitava informació sobre l’avanç dels casos oberts, l’advocat només oferia excuses, al·legant que no podien localitzar al senyor, que el cotxe havia estat pintat d’un altre color, que estava en un dipòsit, entre altres coses. Tot va resultar ser una farsa; l’advocat va dilatar el procés fins que finalment va prescriure.

Després d’un llarg temps des que el prestador es va emportar el cotxe, Rubén va rebre una notificació de tràfic informant-lo que el seu vehicle feia massa temps que estava en estat d’abandó en la via pública de Palma. Se li va advertir que, si no ho retirava, seria traslladat a un dipòsit. Rubén va contactar amb tràfic, va explicar la situació i va anar a recuperar el cotxe, moment en el qual descobrim les mentides del meu advocat. El vehicle continuava sent del mateix color i mai havia estat en cap dipòsit, però es trobava en un estat de deterioració total a causa de l’abandó prolongat.

Abans de tot això, poc després que l’estafador robés el cotxe, el meu advocat em va comunicar que havia d’aconseguir d’on fora 3 milions 258 mil pessetes de l’aval, o el prestador subhastaria la casa. Així que, una vegada més, comencem de nou i recorrem a una altra entitat financera per a esmenar l’aval anterior.

L’experiència amb Pallassos S.L.
Per a pagar l’estafa de l’aval del cotxe, vaig decidir acudir a un lloc que es feia dir Pallassos S.L., ( nom fictici). Aquest lloc s’anunciava en la premsa com una financera que oferia possibilitats d’obtenir crèdits i cancel·lar hipoteques, la qual cosa em va semblar atractiu en un moment de necessitat. No obstant això, és important aclarir que no vaig ser a una immobiliària amb la intenció de vendre la meva propietat, sinó que el meu objectiu era obtenir un préstec, i a més, per una quantitat relativament petita en comparació amb el valor real que tenia el meu finca.

El que vaig descobrir més tard va ser que en aquest estrany negoci, Pallassos S.L. havia dissenyat un sistema que ells van dir compravenda, però que en realitat no era més que un préstec hipotecari disfressat. Els contractes que em van fer firmar eren simulats, i el més alarmant de tot és que jo no tenia la titularitat de la meva pròpia propietat. Per a poder recuperar-la, se m’exigia recomprar-la a un preu que era excessivament absurd i desproporcionat. Després d’haver estat pagant a aquesta gent la quantitat de 123 mil pessetes mensuals durant dos anys, el meu advocat em va prohibir abonar-los ni una pesseta més, assenyalant que això era una estafa. Tanmateix, poc temps després, vaig rebre una trucada del meu advocat notificant-me que tenia només tres dies per a sortir de casa meva. Em va aconsellar que tragués el que més valor tenia i que no em preocupés, ja que anava a recuperar la meva propietat, però que havia de sortir temporalment.

En aquests tres dies, em vaig veure obligat a buscar un sostre on resguardar-me i realitzar una mudança precipitada. La situació era desesperant i estressant. En poc temps, a la casa que suposadament anava a recuperar, penjava un rètol que deia “S’Embeni”, i sorprenentment, es va vendre ràpidament. La conclusió a la qual vaig arribar va ser que el meu advocat em va ordenar que no pagués ni una sola pesseta més, em va fer sortir temporalment de la meva llar i va consentir que em venguessin la casa.
Això em porta a preguntar-me: quina classe d’advocat és aquest? Què ha fet realment a favor meu? La resposta és res de res, ja que en el primer cas semblava estar suposadament a favor de l’altra part, i en els altres temes, ja no va mostrar gens d’interès per la meva situació. Quan jo estava venent casa meva a un únic comprador, si aquest hagués complert amb el contracte en el temps especifica.

Eulàlia Melis Sureda
Antoni Gelabert Melis