Sant Llorenç des Cardassar: El nou Hollywood de la part forana (part II)

Com ja advertíem no fa gaire, a la part forana de Mallorca s’hi està coent un autèntic fenomen cinematogràfic. Sant Llorenç des Cardassar segueix fent mèrits, dia rere dia, per consolidar-se com el plató de rodatge ideal on filmar els remakes de les millors pel·lícules i sèries de la història. Les peripècies de la nostra vida local, les decisions institucionals i aquell tarannà tan nostre superen qualsevol guió de ficció. Els grans estudis ja tenen els ulls posats al nostre municipi per a una nova fornada de superproduccions que, sense cap dubte, ja tenen l’escenografia i els extres més que preparats… només cal pensar en els propers Granots d’Or.

Tot seguit, repassem set nous projectes pràcticament encarrilats que, degut a la precipitada decisió dels amics de Card.cat d’escapçar la possibilitat de fer comentaris a les notícies, em fan arribar diferents lectors del primer llistat. Acció!

1. El sisè sentit (1999)

A la mítica cinta de suspens d’M. Night Shyamalan, el petit Cole (Haley Joel Osment) deixava glaçat el psicòleg interpretat per Bruce Willis amb aquella icònica frase de “De vegades… veig morts”. Explicava que caminaven entre la gent com si res, sense saber ben bé quin era el seu propòsit. A Sant Llorenç, qualsevol ciutadà avesat a seguir la política local podria versionar aquesta visió, no amb espectres d’ultratomba, sinó amb l’oposició municipal. Una oposició caracteritzada per una inacció tan absoluta i un silenci tan sepulcral que, de vegades, els veïnats es demanen si realment hi són o si només es tracta d’una il·lusió òptica als plens de l’Ajuntament.

2. Zèlig (1983)

Aquesta obra mestra consistia en un fals documental escrit i dirigit per Woody Allen, on coneixíem Leonard Zelig, un home camaleònic capaç de mimetitzar-se amb qualsevol persona que tengués a prop per colar-se a totes les fotografies històriques. La versió llorencina és digna d’un Oscar ja que l’omnipresència del govern municipal amb el senyor batle al capdavant, a absolutament totes les xarxes socials municipals és un fenomen digne d’estudi. No hi ha inauguració, berenada, entrega de premis, reunió o simple fotografia de l’Ajuntament que no inclogui, per art de màgia, la figura del primer regidor somrient a càmera.

3. Benvingut, Mister Marshall (1953)

A l’inoblidable clàssic de Luis García Berlanga, el petit poble de Villar del Río es tornava literalment boig engalanant-se i preparant-se per rebre els americans del Pla Marshall, esperant que els traguessin de la misèria. A Sant Llorenç, la catifa vermella es desplega setmanalment amb un remake caçaturistes centrat en el famós ’mercadillo’ dels dijous. L’Ajuntament es desviu perquè no hi falti cap ‘guiri’, posant-los autobusos, contractant música en directe i muntant promocions de tota casta. Tot un autèntic espectacle de submissió turística on només ens falta veure la corporació municipal cantant allò de “Americanos, os recibimos con alegría”.

4. Oppenheimer (2023)

El gran èxit recent de Christopher Nolan narra la vida del físic J. Robert Oppenheimer i el secretíssim Projecte Manhattan a Los Álamos, on desenes de científics i militars feinejaven d’esquena al món per construir la bomba atòmica. Als afores de Sant Llorenç tenim el nostre particular laboratori nuclear: una obra faraònica de la qual absolutament ningú sap massa res. Què s’hi fa? Quin és el pressupost? Quan s’inaugurarà? Fins quan esgotarà la paciència del poble? Aquestes respostes estan custodiades amb el mateix nivell de secretisme que el codi nuclear, i pel ritme que duen, no se sap ben bé ni a quina dècada acabarà.

5. La societat del semàfor (2010)

Aquesta cinta colombiana dirigida per Rubén Mendoza retrata un home obsessionat amb manipular un semàfor perquè la llum vermella duri prou estona com per permetre-li fer el seu espectacle de carrer i guanyar-se unes monedes. A la versió nostrada d’aquesta història, els semàfors són els autèntics protagonistes rebels. Van completament al seu aire, aturant la circulació o els pobres turistes de lloguer quan no hi ha absolutament cap necessitat de fer-ho, per després, en moments de necessitat per creuar el doll inacabable de vehicles , decidir apagar-se i no funcionar. L’espectacle, idò, el donen ells tots sols.

6. La llibreria (2017)

La pel·lícula d’Isabel Coixet (basada en la novel·la de Penelope Fitzgerald) explicava l’odissea i la lluita constant d’una dona per mantenir oberta la seva petita llibreria davant les adversitats i els boicots d’un poblet anglès. Aquí al Llevant mallorquí, la veritable èpica no seria obrir un negoci nou, sinó aconseguir el miracle de mantenir oberta la biblioteca municipal durant el mes d’agost. Just quan molts llorencins (i molts visitants) tenen temps lliure per llegir, i sobretot, just quan aquest espai amb aire condicionat podria fer un servei públic impagable com a “refugi climàtic” davant les onades de calor infernal, la barrera roman abaixada.

7. Hotel Transsilvània (2012)

En aquesta exitosa pel·lícula d’animació, el comte Dràcula regenta un luxós complex de vacances amagat del món on només s’hi allotgen monstres i tota mena de criatures sobrenaturals de pas. Sant Llorenç es postula com l’escenari idoni per a una versió d’acció real atesa la seva esfereïdora ràtio turística: el poble figura entre les poblacions amb més pernoctacions per habitant. Oficialment en tocam a uns 68, tot i que hi ha portals especialitzats que eleven la xifra a 73. El toc ‘Transsilvània’ recau en el fet que molts d’aquests visitants són autèntics “turistes fantasmals”; inquilins de lloguers turístics no declarats que pul·lulen pel terme municipal sense que constin a cap registre terrenal.

Els comentaris estan tancats.