Les interminables obres a la variant de Sant Llorenç han transformat el nucli urbà en un espai assetjat per un trànsit interminable. La constant corrua de motos, cotxes i camions impacten directament sobre la qualitat de vida i sobre la seguretat viària. Òbviament, a la nostra mà no està accelerar la finalització de l’ampliació del pont i difícilment hi ha marge per afegir més radars, càmeres i senyals lluminosos, però això no vol dir que no puguem fer res. Almanco, hi ha tres gestos possibles.
Primer. En circular per alguna de les dues vies principals del municipi —Brodadores i Salvador Galmés– que ha convertit Sant Llorenç en una gran rotonda, fora bo que, en veure un veïnat aturat amb el seu vehicle en un cap de cantó, reduíssim la velocitat, li féssim llums i li permetessin incorporar-se a la processó.
Segon. En veure algun veïnat fart d’esperar per creuar aquestes dues provisionals carreteres generals, faríem bé de cedir-li el pas. Només cal frenar un moment (si pot ser aturant-se envaint una mica el carril contrari per evitar temptacions d’avançaments pels impacients conductors rere nostre) i fer-li senyals per donar-li confiança.
Tercer. En trobar alguns dels busos que cobreixen les línies amb parada a Sant Llorenç i veure que, després de baixar i pujar el passatge corresponent, vol reprendre la marxa, podem returar- nos per indicar-li que, com ja preveu qualsevol manual de bon conductor i millor ciutadà, li cedim el pas.
Són tres gestos petits. Fàcils de fer. Amb poques contraindicacions. I, en canvi, ens garanteixen un somriure i/o una salutació del beneficiari, fan de Sant Llorenç un municipi més amable i, si el karma funciona, ens poden beneficiar a nosaltres en un altre moment.
En el seu llibre pòstum, el físic Stephen Hawking acumulava motius per pensar que el món se n’anava a la merda (l’emergència climàtica, l’ascens dels extremismes, l’esgotament de recursos, l’increment de la bretxa econòmica, les incerteses sobre les noves tecnologies, el desprestigi del coneixement…). I, tanmateix, s’obstinava a creure que no tot estava perdut i posava la seva esperança en l’empatia humana. Deia que només l’empatia podria salvar la humanitat. Això són paraules majors, però potser podem començar per mobilitzar aquesta empatia entre els llorencins i les llorencines que es desplacen pels nostres carrers.