Un d’aquells mots que es van perdent però que, en determinades edats, encara són ben vius.
La forma ves, en el meu entorn familiar, encara resulta més antiga. D’alguna manera es podria dir que del ves es passà al veiès i d’aquí a “es clar!”
El DCVB mostra:
VEIÈS(o ves).
Forma exclamativa de veies, 2a pers. de singular de l’imperatiu de veure,usada per afirmar o mostrar més expressivament una cosa (mall., men.); cast. ved, mirad, a ver. «Es meu gust vaig voler fer | de mon pare i de mu mare; | veiès que n’he tengut, ara! | Mala vida, i en tendré» (cançó pop Mall.). «¿Hi aniràs, an es ball?—Veiès si hi aniré!» (=és clar que hi aniré). «Veiès si no hi aniria!» (=és clar que no deixaré d’anar hi). Veiès qui queda més malament: ¿Un fadrí que tria s’al·lota lletja, o s’al·lota lletja que se deixa triar?, Alcover Cont. 26.
Fon.: vəјə́s (mall.); və́s (mall., Ciutadella); vέ̞s (Maó).
Aportació de Bel Alemany
Ves……
Si q ha deixat de sentir.se
M,agrada
Jo no he escrit tant com lo que surt…
Es necessari aixo?
Hagaha coses de la “tècnica”