La imatge, en si mateixa, dona pistes. Una esponerosa washingtònia. Al darrere un cel clar, sense núvols. Les fulles indiquen suau moviment. Clarors i ombres mostren un sol baix, ponent…
Podem passar-hi mil vegades. Potser en tenim una de semblant a l’abast de la mirada… però fins que l’enfocam, fins que enfocam els detalls no ens n’adonam de la seva existència, de la seva perfecció, de la seva singularitat.
No parla, l’hem d’enfocar!.
AmB les persones passa semblant, hem d’enfocar i escoltar!
(Encara que potser ens conformem intentant imposar i escampar la nostra mirada)