L’aigua del basal reflecteix els raigs del sol travessant, en aquests precís moment, les tiges de les plantes aquàtiques.
Sobre la taca blanca una frase de Sestià Serrano referida a la felicitat. Em resulta reconfortant pensar sobre les dues potes que assenyala: amistat i amor. Pensar sobre els possibles conceptes que, segons el lector, guarden els mots assenyalats. Continua
Un contrallum. A la imatge sembla platejat però sabem que el color de la mar és el blau aquest blau variable que tant ens agrada i relaxa. No sempre les coses són tal com semblen,
Tots ens fem una imatge de nosaltres mateixos, és la bona, és la nostra. Imatge que no sempre és compartida per les persones que ens volten i estimen, i molt manco pels demés. Continua
Avui poalejam amb el poal de la biologia (Dawkins, Maturana, Lipton…). Les seves aportacions sobre comportaments cel·lulars resulten trancendents.
Sobre una mateixa imatge, els establits de Balafi farcits de casetes dues idees. Una fa referència a la impossibilitat de no afecció; la simple presència -volguem o no, esset-ne conscients o no- afecta, canvia, trastoca.
L’ltra fa referència a que “tot” és lectura d’un observador. Si no hi ha observador no hi ha res
Ambdues lliguen amb les aportacions de l teoria quàntica.
I ens conviden a “desaprendre” vells conceptes arrelats. Continua
La imatge amb text d’avui, el reflexionari també és podria titular “El pou de les set corrioles”. El pou és un i es podria considerar metàfora del coneixement, de la ciència.
Cada corriola suporta un poal, una branca d’aquesta ciència.
Començam per la teoria quàntica (David Bohm) perque, entre altres coses, evidencia la necessitat de desaprendre conceptes newtonias arrelats des de l’època escolar.
Sobre el fons de diverses flors d’un mateix card coler o card de formatjar, inseparable d’altres plantes de camí (en aquest cas de l’ordi a punt de madurar) una idea transformadora. Continua
Com cada diumenge, una d’aquelles frases que, a mi, m’ajuden a pensar.
Aquesta també és d’Humberto Maturana i es mostra sobre una fulla d’arbre caribeny -no en sé el nom- de diversos tons i colors.
Una vegada llegida la frase, si la te fas teva, s’arriba a la conclusió que si es necessiten control és que no hi ha un projecte compartit. Continua
La frase és treta del “Biologia del emocionar” un llibret afe conjuntament amb Humberto Maturana. Susana Bloch és una reconeguda psicològa creadora del sistema “Alba emoting”.
Assumida la dificultat del “agafar distància”, la frase assenyala aquesta dificultat. Al estar en una acció, sigui la que sigui, en resultes condicionat.
Tot sobre una imatge del concert de Victoria Lerma a Lleida Continua
Una traducció parcial i casolana seria allò de “ens anam fent”. El concepte, més afinat. que es va inventar Maturana va ser “autopoiesis” (amb ironia comentava que si et doctores a Harward i no t’inventes una paraula no ets ningú).
En aquests anar-nos fent d’abast universal, hi tenen una incidència singular les persones amb les que ens relacionam de forma continuada.
A vegades les relacions curtes, en determinats entorns, també resulten transformadores. Tres dies de feina amb Humberto Maturana i Ximena Dàvila a més de divertits transformen el pensar i el sentir. Continua
Sobre la imatge d’una flor de card, card de formatjar ple de vida, una idea-força.
Per extreure-la he jugat a l’atzar. Sense mirar he agafat alguns d’aquests llibres que tenc a l’esquena que conformen la companyia i suport d’aquest intent de canvi constant.
He hagut de gastar un segon intent. La interpretació del fet es que alguns d’aquests libres estimats que m’han acompanyat ja han perdut vigència en forma de càrrega conceptual. Les amistats dels llibres no té, idò, validesa eterna. Continua
El verdet aferrat a la roca de la Font des Siuleig, just a tocar amb l’hort de s’Ermita de Betlem, és congriat per anys de quieta i humida solitud.
Un bon fons per suportar el trasbalsament que suposen les investigacions de Benjamin Libet.
Des que anàrem a escola sabiem que el nostre parer, la lliure voluntat, la capacitat de decidir (“libre albedrio”) era nostra.
Però sembla que “quan percebem el que volem percebre resulta que l’acció ja fa temps que fou ordenada, ¿com podem seguir creient, idò, que l’hem elegida de forma conscient?…al estudiar els corrents cerebrals resulta que la consciència va retrassada de forma contundent. En la nostra vivència confonem l’abans amb el després. Continua
Sobre un envellit marès de Porreres que al mirar a tramuntana rep totes les pluges, marès i que, de forma transitòria serveix de suport a la subtil i delicada tija de la picardia, una frase que ens convida a canviar la mirada: ni podem abastar tota la realitat, ni el que entenem per realitat és tal cosa.
En definitiva la “meva realitat” potser ben meva però falsa de dalt a baix.
Acceptar les incerteses ens fa més humans Continua
Just al costat d’una vella i gastada soca d’olivera, dos interrogants.
Sabem que entre el blanc i el negre hi ha infinits grisos. Per facilitar la tasca suposem que sols n’hi ha deu. Numeració que va del 0 al 10, del blanc al negre. Aplicam-ho ara al nostre fer habitual. Procuro gerstionar per criteris o per amistat? Acostumo a prendre decisions de forma unilateral o consensuada?.
On situaria el meu posicionament?
Un joc per passar una estona i, tal vegada, per ajudar a l’autoconeixement Continua
Sobre una bella panoràmica de Miguel Cuevas, feta des del castell de sa Punta de n’Amer una frase contundent. Es de n’Alexander Lowen. Assenyala “Des del punt de vista cultural, es pot entendre el narcisisme com una pèrdua dels valors humans -absència d’interés per l’entorn, per la qualitat de vida, per les altres persones-…”. Us sona tot això?. Continua
Ahir, dia de Pasqua, la mar pegava relativament fort a les platges de llevant. Dia de núvols canviants que oferien una mar blanquinosa, color derivat de la llum grisa i de l’escuma.
En primer pla l’explosió de la primavera. Sobre la bella imatge una frase de Kahneman, finit fa pocs dies. la seva sàvia aportació atempta contra els costums establerts. Si volem saber una opinió generalitzada, s’haurà de demanar, persona a persona… Continua
Com cada diumene, un raconet per pensar.
Es segueix amb la línia que assenyala que tot s’ha de qüestionar.
Avui de la mà de D.J. Siegel es planteja la necessitat de qüestionar el que veiem com a cosa certa, el que oïm, el que tocam… Les percepcions són una mescla de tot això, i també del que ja portam après. Continua
El subtil zum-zum de les abelles i altres insectes matiners, anuncia l’apropament de la primavera. També ho fan les flors i els borrons de la prunera del corral amb semblances de clastra.
Sobre aquesta incipient explosió de vida, una altra explosió, també de vida: el poder terapèutic de l’escriptura; la transcendència de la descripció de pensaments i sentiments en moments difícils. Continua
Com cada diumenge, una idea de “reflexionari”, per donar-li dues voltes.
Una de les lliçons pràctiques més importants de la moderna neurociència és potser aquesta; la capacitat de dirigir la nostra atenció, d’enfocar determinades qüestions. Això pot implicar canvis en l’activació i estructura del cervell.
Arribats aquí, en quines coses enfocam la nostra atenció: en les paraules d’un poema?, en el so d’una cançó?, en la publicitat d’un perfum?, en els resultats del futbol?, en les desigualtats socials?…
LLiures del tot potser no ho som, però una mica si. Continua
A mesura que vas incrementat coneixement, o si mes no aquest és el supòsit, es van refredant les certeses. Aquelles certeses apreses al llarg de la vida que ara es comencen a qüestionar.
Què resta si s’aconsegueix superar l’hedonisme? Què hi ha més enllà del cultiu de la vanitat i de l’arrogància?.
Quan obrim porten i finestres a l’esperit, quan començam a retirar les capes d’autodefensa i queda el bessó de l’ésser, ¿ho podem suportar amb dignitat o inventam una altra capa per justificar el que volem defensar? Continua
Sobre una evocadora imatge de Serafí Lliteres, una panoràmica dels ormejos dels Arpellots sota els arbres de Joan Lacomba que ell tant estimava, el text de comiat de Tomàs Martínez.
Un poètic llegat vital que tanca tota una vida de presència, generositat i entrega.
En son testimoni fefaent la munió de persones que, des de l’estima li volgueren retre homenatge sota un escaient cel trist. Continua
Passejàvem per foravila. La vista captava el moment de la caiguda d’alguns dels pétals de les flors d’ametler. Les vores dels camins n’eren testimoni fefaent.
Deixava el pensament a lloure i constatava la diferència entre els pétals de les nostres flors d’ametler i els pétals dels cirerers del Japó, allà a l’altre cap de món. Aquí els petals cauen sense captar l’atenció dels vianants, allà s’asseuen i esperen per tal de veure’ls caure. Qüestions de cultura. Allà el vogueig dels pétals al caure serveix de reflexió sobre la bellesa del moment present i sobre el caràcter efímer del viure. Aqui, fins on arriba el meu coneixement, no se’n parla gaire, ni de la bellesa ni del viure.
Sobre la imatge una proposta del doctor Daniel J. Siegel. Complicada proposta. Em conformaria amb saber agafar distància, a ser capaç de mirar-me a vista d’ocell. Continua
En els dolços turons d’aquest entorn nostre ja en queden pocs d’ametlers. Potser precisament per això, els que queden destaquen sobre els verd i els ocres de la terra i també sobre el cel del cel.
Sobre la imatge d’un brot florit, una altra frase ben transcendent.
La motivació, el desig de fer resulta ben transcendent, qui ho dubte!, però sembla ser que tal motivació, en gran part ve determinada per l’ambient que volta la persona.
Es tracta, idò, de treballar per tal que els ambients resultin motivadors i positius. Treballar ambients, com sol passar en tots els altres canvis suggerits, implica coneixements i feina. Continua