La pedra persisteix front el suau onatge de la mar. Una excepció relativa que es pot trobar en qualsevol de les platges que volten l’Illa.
La singularitat pot servir de base a la idea de Jeferson (citat per E. Pinker) Un clam a la generositat.
Tal vegada la clau es situi no tant en la possible oferta de idees com en el desig de recepció. Continua
Bella i escaient imatge: una vella porta d’alzina tancada en un tradicional portal rodò. Tot per suportar una contundent frase de Claudio Naranjo..
La litúrgia dels simbols és important. Les caminades, minuts de silenci…i tants altres indubtablement seveixen per visualitzar el problema… però no resulten suficients. Continua
Escriure una frase sobre una fotografia és fàcil. Basta triar una de les fotografies i una de les múltiples frases que tens en els teux arxius personals de l’ordinador: (Avui, sobre unes belles transparències marines una frase de M. Seligman)
Més difícil resulta intentar aplicat el continguts de la frase. Si pens el que pens ¿per què ho hauria de qüestionar?. I si ho volgués qüestionar, ¿com ho podria fer?
Conec el que pens? D’on deriba aquesta manera de pensar?. Continua
Des de l’autosuficiència no hi ha reflexió, ens recorda Maturana. La reflexió sorgeix del dubte, del reconeixement que “no tenc tota la veritat”.
Dur però alhora clar i llampant.
La imatge d’una dura porta tancada en un finestral amb porta d’alzina resulta idònia per suportar la frase de Yogesh Sharda.. Continua
Els notres relats són diferents. Tu tens el teu i jo tenc el meu. He de tenir clar el meu relat, sobre tot saber el que vull conservar.
Imprescindible per poder compaginar relats.
De frma inconscient sempre ho fem així, altrament sortim, de la relació Continua
Diumenge passat moria Josep Maria Espinàs.
Sobre uns ulls, imatge parcial d’una pintura de Damià Arnau, una de les frases de la just iniciada lectura de la seva “Una vida articulada”. Continua
Un caramull de pedres. Material reciclat i triturat. Totes semblants, cap d’igual. Forma, origen i tamany determinen la seva singularitat.
Amb el caramull de fons, una frase de Stephen R. Covey. Les nostres percepcions, la lectura que en fem del que ens arriba pels sentits és el que hem de començar a canviar, si es que volem canviar determinades situacions. Continua
Tothom se’n surt. Des de sempre tothom se n’ha sortit. Potser per això anam fent sense considerar les aportacions de la ciència.
Se’m fa present la contundent reflexió d’aquella mestra al parlar de la seva condició de mare en el sí del, ja llunyà, programa “Implica’t” de l’Ajuntament al assenyalar: “Jo en teoria sé molt bé com s’ha de fer però a l’hora de fer em surt com, amb jo, ho feia ma mare”. Continua
La ciència ha descarabutat aquella vella creença de que “l’home domina tota la Creació”.
Ho portam gravat en el solam del ser. Es urgent desaprendre-ho.
Una cosa és pensar i creure i actuar segons conveniències i altre, ben diferent, és comprendre qui és el propi posicionament.
Afeacta a tots els nivells d’acció: desde reciclar paper a construir en una torrentera, desde usar el cotxe per anar a fer un cafè a cremar la terra amb sofisticats adobs. Continua
Dia de Reis.
Plàcid passeig familiar per la platja gairebé deserta.
Mondragó regala un enfilall de bones imatges.
Tarda plaent, dolça.
Ben diferent i alhora, en certa manera, semblant a les mirades d’ulls oberts i somriures il·lusionats i il·lusionants dels infants en la nit anterior. Continua
Va resultar una experiència interessant. Es va demanar a un grup de docents jubilats quins eren els aprenentatges fonamentals.
La transcendència del que havien après al llarg dels seus anys de feina.
Com és de suposar les respostes foren diverses però en destacà el respecte. La necessitat de respectar a les altres persones, a la diversitat Continua
De passeig per aquest vell espai fronterer que determina la síquia de Son Llullets, exactament la mateixa que fa més de vuit-cents anys separava els assentaments andalusins de Benimaior (ara sa Begura) i el Rafal de Mafomat Abén Bunel (després la possessió Sobirana i actualment Son Llulls i els seus establits)
En aquest precís lloc que feia part de l’antic verger, s’hi pot contemplar la bellesa tardoral que se’n deriva dels vermells dels caquiers entre els verds de polls, alzines i llampúdols. Un bons fons per a la frase d’Etcoff. Continua
Sol baix tardoral. Transforma en platejat el blau de Cala Nau. El contrallum obscureix els darrers hotels i el singular savinar de sa Punta de N’Amer.
Uns moments. convertits en imatge, per gaudir, olorar, escoltar i contemplar.
La mar, ai la mar…
La idea, la frase, és porterior. La suggerix la contemplació d’un petit debat. De qualsevol debat. Rere qualsevol intercanvi d’idees, neutre i planer, s’hi amaguen preferències. Continua
Sobre la imatge (feta amb “macro”) d’una bella, delicada i efímera flor de Pitahaya (Hylocereus undatos) una frase d’Allan Savory, un dels defensors de la nova agricultura.
Una obvietat, una “perogrullada” en dirien en casatellà.
Una veritat massa vegades oblidada Continua
Una vella imatge des de l’interior d’un d’aquells nombrosos nius d’ametralladora que construits amb mà d’obra esclavitzada per la força dels vencedors, voltaven la costa de l’Illa.
Es podria establir una metàfora entre aquests mirar a fora des de dins i la frase de Michael Foucault que apareix a “El orden del discurso”.. Es difícil mirar-se cap a dins com si es miràs cap a fora. En tot cas imprecindibre per in tentar esbrinar una resposta a la pregunta. Continua
La imatge, en si mateixa, dona pistes. Una esponerosa washingtònia. Al darrere un cel clar, sense núvols. Les fulles indiquen suau moviment. Clarors i ombres mostren un sol baix, ponent…
Podem passar-hi mil vegades. Potser en tenim una de semblant a l’abast de la mirada… però fins que l’enfocam, fins que enfocam els detalls no ens n’adonam de la seva existència, de la seva perfecció, de la seva singularitat.
No parla, l’hem d’enfocar!.
AmB les persones passa semblant, hem d’enfocar i escoltar!
(Encara que potser ens conformem intentant imposar i escampar la nostra mirada) Continua
L’espiga, de tija rígida -després els direm “faies”-, amb les flors de la carritxera fa part del paisatge que es contempla des del Coll Paredat, just passat el mig camí entre ses Piquetes i el cim de Calicant.
Des d’aquí, contemplar la Badia d’Alcúdia convida a l’abstracció i al sentir.
La frase de Yarari hi resulta escaient. El que pensavem que era “expressió de la personalitat” són simples reaccions bioquímiques. Continua
Paperins a sa Plaça Nova, distintiu de festa.
Cada fil carregat de petites tires que, des d’abaix, semblen idèntiques.(Alerta! els coloms d’un esbart, les ovelles d’una guarda, les abelles d’una casera… també ho semblen i no ho són!)
Es perceben espais buits. El vent?, victimes de la posada?, mal aferrats?…
Paperins com a metàfora de la gran quantitat d’informacions que ens arriben cada dia, a cada moment… Continua
Els sòlids estrats de pedra que comformen la bauma a la banda de migjorn del Puig Alpara, anomenada pels pagesos de la contrada “Sa cova paredada”, suporten un costum ancestral conegut, i ara redescobert per la psicologia: quan quelcom ens incomoda o ens pesa, cal parlar-ne, contar-ho… Continua
L’experiència ens porta a pensar que la correntia d’aigua de pluja fa còrrer la fullaraca de pi i la deixa sobre el camí fent formes aleatòries. Una interpretació.
En funció de la sensibilitat, de la necessitat de pluja, dels efectes d’aquesta suposada pluja, la primera interpretació ens aboca a una segona que afecta el sentir i, potser, a l’actuar. (com aquesta mateixa combinació d’imatge i text). Continua