El darrer dia d’agost va morir Celestí Alomar, el tercer membre que ens deixa d’aquell llunyà primer Pacte de Progrés, juntament amb Francesc Antich i Pere Sampol.

Amb en Celestí i n’Antoni Tarabini vàrem tenir una curta relació en els darrers anys del franquisme, devers el 1973, quan en el Club Card organitzàrem una espècie de curset mig clandestí, en el qual els dos polítics esmentats ens parlaren sobre com llegir els diaris entre línies, és a dir, ens ensenyaren a esbrinar el que realment volien dir els escriptors més progressistes sense arribar-ho a expressar clarament, ja que en aquell temps era perillós publicar segons quines coses si no es corresponien amb allò que manaven els capitosts del franquisme.

Després d’una d’aquelles xerrades, coincidint amb el dia 10 de febrer, anàrem tots a sopar a Can Guillem Quina, per celebrar la seva onomàstica i, no sé com, el batle se’n va tèmer. Com que els dos convidats estaven afiliats a diferents partits comunistes –en Celestí a Bandera Roja i en Tarabini al Partit Comunista d’Espanya (o per ventura també era Bandera Roja, ara no ho record)–, es varen plantejar la possibilitat de denunciar-nos a tots per esser comunistes, un partit que encara es torbaria quatre anys en esser legalitzat. Nosaltres no ho érem, comunistes, però això no era obstacle per a què ens poguessin cercar les pessigolles. Per sort, la cosa no va tirar endavant, gràcies a què en Joan Garrit, aleshores regidor, i don Martí Perelló, el capellà Garrover, intermediaren per llevar ferro a l’assumpte, però nosaltres, uns pollastrells de poc més de vint anys, ens duguérem un bon ensurt. Els temps estan canviant, però sembla que l’odi de segons quins sectors envers els estaments més progressistes intenta tornar obrir-se camí. Veurem com acabarà.

Anys més tard, el 2014, vaig tenir ocasió de recordar aquells anys amb en Celestí, quan va venir a Sant Llorenç per la presentació del meu llibre sobre Joan Sanxo Tous, del qual ell n’era el fillol.