Un dels llegats que em va deixar mon pare, entre molts altres, va ser el dels arbres típics de Mallorca que va escampar per tot Son Vives. A part dels típics garrovers i ametlers, en va sembrar d’altres també tradicionals però més mal de veue com nesprers, serveres, ginebró… o l’arbre protagonista d’avui: l’atzarolera.

Un dia un amic seu del qual ara no recod el nom li va demanar “per què sembres arbres que no serveixen de res?” i ell, caparrut com era, li va dir “perquè no se perdin”. A pesar que la pregunta a simple vista pot resultar massa contundent, sí és ver que molts d’aquests arbres han perdut protagonisme al nostre foravila, substituïts per altres de fruit més apreciat. I és que ni les nespres, ni les serves ni tampoc les atzaroles se troben en una tenda de fruita, sinònim que la gent ja no s’hi interessa. Però no fa tant era un arbre típic dels foraviles mallorquins. No se’n sembrava cap quartarada ni res semblant, però la majoria en tenia un o dos per consum propi familair o just per llepolia infantil (el seu gust és dolç contrastat amb un poc d’acidesa). Ja ho relatava el gran  Joan Alcover al poema “La relíquia” quan en recordar el corral de la seva infància deia que “i ens fèiem esqueixos, muntant a la branca de les atzeroles”.

És curiós però a visió de l’atzarolera aquests dies a ca meva m’ha duit aquests records i m’ha fet present que a pesar de la calor ja hem entrar a la tardor.

Vos deix fotos dels dos arbres que tenim, ben replets de frutis, tant de la raça vermella com de la verda o blanca. Per cert, de tota la família un sevidor és l’únic que en menja. Les nines, més atretes pel sucre dels productes processats, ni se les miren. Dec ser un nostàlgic.