Baix la capa de l’Obra Cultural, na Xisca Grimalt i n’Andreu Matamalas varen organizar, divendres passat, una vetlada de «Poesia al terrat», talment com ho havia fet Tomàs Martínez fa alguns anys. Aquesta vegada hi van participat Joan Manuel Homar, Joan Antoni Cerrato, Maria Magdalena Gelabert i Joan Cabalgante. El format és el següent: cada poeta llegeix un poema de cadascun dels altres i acaba amb un d’ell mateix, de manera que es varen llegir setze poemes davant un públic de més o manco tres dotzenes de persones. Un bona iniciativa que confíen repetir de cara al futur.

Al final donaren la paraula al públic per a què fes les preguntes que consideràs oportunes i jo també els en vaig fer una: «Què trobau de la poesia de combat, o compromesa amb una idea?».

Llevat d’un d’ells, Joan Cabalgante, el més jove de tots, no varen esser gaire partidaris d’aquest tipus de poesia i consideraren que hi havia alguns poemes bons, però que la majoria no eren sant de la seva devoció; de les seves paraules vaig deduir que estaven més a favor de la poesia intimista que parla de sensacions, d’amor, espiritualitat… que no de la de caire ideològic. Sense entrar en polèmiques, jo no som d’aquesta opinió. Crec que dins tot tipus de poesia hi ha poemes bons i altres de dolents, tant si són de caràcter polític, irònic, humorístic, amorós, narratiu, que evoquen imatges… Ara mateix, em venen al cap poemes de Miguel Hernández (Viento del pueblo), Alberti (El poeta en la calle), Blas de Otero (Pido la paz y la palabra), Goytisolo (En este mismo instante), Machado (Campos de Castilla), Celaya (La poesía es un arma cargada de futuro) o fins i tot alguns de Lorca (Poeta en Nueva York o Romancero gitano), si miram alguns dels més coneguts en castellà, que sí que conrearen poesia compromesa amb les seves idees i que a alguns els va costar la vida. I si ens feim més a prop, dins l’àmbit del català trobaríem exemples dins Pere Quart (Quin fred al cor, camarada), Espriu (Assaig de càntic en el temple o El meu poble i jo), Martí i Pol (L’àmbit de tots els àmbits o La fàbrica), Vicent Andrés Estellés (Llibre de meravelles o els dedicats a la memòria i als afusellats)… i també molts dels que estan presents a la trobada anual que feim sobre «Els poetes i la memòria històrica».

Encara més: per a mi, hi ha versos cantats totalment compromesos que mereixen estar dins qualsevol antologia poètica, com molts de Raimon, Lluís Llach, Víctor Manuel, Sabina, Woody Guthrie, Pete Seege o el gran Bob Dylan, que fins i tot va guanyar el premi Nobel de literatura.