Català o mallorquí? Llengua o dialecte? (IV)

En els tres escrits anteriors, seguint les paraules de Francesc de B. Moll, hem deixat clar les diferències entre llengua i dialecte i el nom de la llengua que es parla a les Illes Balears.Les darreres línies de l’article anterior anaven destinats a distingir clarament la llengua literària de la llengua col·loquial.

El professor Moll continuava aclarint el tema: “Els pobles salvatges no tenen gramàtica normativa, ni en necessiten. La seva comunicació és purament oral. Però els pobles civilitzats, que fan ús del llenguatge escrit, tots tenen una normativa que facilita les seves relacions i els permet participar en comú dels avantatges de la premsa, del llibre tècnic i de la literatura. I aquests beneficis s’aconsegueixen per una forma de llenguatge més o manco unificada, que és la llengua presa a les escoles”.

A continuació, explicava les divergències entre la llengua col·loquial i la llengua literària. El llenguatge col·loquial  presenta diferències entre un lloc i un altre. Si en escriure per al públic s’escrigués tal com es parla, hi hauria tantes maneres d’escriure com a pobles o comarques i, encara més, hi podria haver tantes maneres d’escriure com a persones parlen.

“La missió de la llengua literària és de reduir tant com sigui possible les divergències locals o regionals, de manera que un llibre o un periòdic escrit a Salamanca pugui esser llegit còmodament per la gent de Guadalajara o d’Almeria. En el nostre cas, adaptar-nos a una llengua literària significa que puguem llegir còmodament allò que escriu un català, i que els catalans trobin la mateixa comoditat en llegir els escrits d’un mallorquí o un eivissenc”.

Llavors, Moll entrava a rebatre el perjudicis dels qui creuen que aprendre el català a l’escola significa renunciar a les paraules mallorquines i substituir-les per paraules que s’usen al Principat.

“Aquesta creença és falsa. No hi ha cap gramàtica que mani dir gos ni gat ni noi en lloc de ca i moix i al·lot. ¿Com hi podem renunciar en nom del català, si ca i moix i al·lot són paraules completament catalanes. (…) En el diccionari de Pompeu Fabra, que molts pensen que exclou totes les paraules mallorquines no usades a Catalunya, hi trobareu els mots ca, moix,  nin, etc., i no sols hi trobareu el mot al·lot, sinó els seus derivats al·lotada, al·lotam, al·lotejar i al·loter”.  

A continuació, el docte conferenciant envestia una de les qüestions més polèmiques que solen plantejar habitualment els gonellistes. En parlarem en una propera entrega.

 

Un pensament a “Català o mallorquí? Llengua o dialecte? (IV)

  1. Record que quan es nins eran petits, a s’hora de comprar un diccionari cercava: FEMS, ROMAGUER, I les accepcions de escurar(rentar plats) i agranar o granar, granera, entre d’altres, si no hi eran no comprava el diccionari. Al final vaig decidir comprar el de Borja Moll. Al manco s’tracava al que volia. Dir que veig que a comarques de Girona i Tarragona empren moltes de ses paraules dites i d’altres. Tot vé de que els filòlegs que han ensenyat catalá als nostres fills els-hi ensenyaven barceloní o pompeuí. Basta veure que es meus fills no coneixen CAP REFRANY, DITA O MODISME MALLORQUÍ, SÍ QUALCÚN DE POMPEUÍ. Com ès possible que digués caserna i mince, haguent-hi quarter i prim?. Això ès fruit de la nul.la investigació fora del principat o, millor, fora de Barcelona capital.
    Sé que exager peró qualque poc de raó tenc. Disculpi les faltes peró mai he estudiat seriosament el catalá.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.