Pelegrinatge a Reims amb la parròquia de Saint Paul-Saint Louis (7 de juliol de 2019)

Per Jaume Galmés, París.  Fundació de Reims

Enviat a França pel papa Sixt II junt amb el seu amic Sínice (el qual esdevindrà més tard bisbe de Soissons), Sixt, que serà el primer bisbe de la capital de Champagne, arriba a Durocortorum dels Rems (sembla que el gentilici no té res a veure amb el nom del germà bessó de Ròmul), vila gala aliada a Roma sota Juli Cèsar. El primer Sant Sixt, anomenat així perquè fou el 6è successor de Sant Pere, morí màrtir sota Adrià el 125 al cap de 10 anys de pontificat. Sant Sixt II morí màrtir en temps de Valerià i fou papa només de 257 a 258. El detingueren en un cementeri de la via Àpia durant una cerimònia clandestina i decapitaren tot d’una, junt amb els seus set diaques. El 7è diaca era Sant Llorenç. El bisbe de Reims des de devers el 260 i durant una vintena anys és, doncs, el tercer Sant Sixt. La Casa diocesana de Sant Sixt, on hem dinat, situada entre la catedral i la basílica, forma part del camí de la coronació ungida dels reis (sacre, en francès), fou el primer seminari de França (creat pel cardenal de Lorraine el 1564 després del Concili de Trento). Les bombes alemanyes no en deixaren res. Als anys 20, en reconstruir-lo, es respectà el pla monàstic originari: un claustre amb l’estàtua de Sant Sixt (davant la qual el meu padrí de confirmació ha fet una sexteta) voltat de tres ales i una capella. El joves seminaristes de la ciutat avui han d’anar a estudiar a París.

A taula tenia a la meva esquerra una descendent de la família de Thérèse de Liseux i una altra de l’oncle patern d’Arthur Rimbaud. Just desembarcats, com que aquesta senyora ruda i culta ve de Mézières, jo li dic que vaig visitar la seva ciutat natal quan vaig fer el pelegrinatge rere les passes de Rimbaud (les primeres, a Abissínia encara no hi estat, just a la meva “Abissínia particular”, com m’escrigué una vegada un poeta de València). De cop i volta, em trob amb la resposta directa (mai tan ben dit) a l’amputació de la cama del poeta feta en un hospital de Marsella, on acabarà la seva aventura humana. Igual que ella mateixa (no li he demanat el nom, en part per por i en part per guardar el misteri), Arthur patia una malaltia hereditària anomenada òsteo-mielitis. Una cosina d’aquesta dona posseeix la carta que el poeta envià a la seva germana Elisabeth quan encara tenia esperances de sortir-se’n. Elisabeth, em fa observar, ja patia de poliartritis: “Si es fixa en les fotografies que en tenim, veurà que tenia mans de batedor” (mains de battoir).

Clovis (Clodoveu)

Clodoveu, Clovis en llatí i en francès, dóna, en perdre la lletra inicial, origien al nom LOVIS, que duran 20 reis a França (des del fill de Carlemany fins al pretendent Louis-Alphonse de Bourbon, nat el 1974 i que afirma: “Jo no pretenc: som”). I l’estàtua de LOVIS XV és la primera cosa que veim en arribar a la ciutat per la Plaça Reial.

El nostre rector ens contava pel camí que Clovis fou enterrat a la necròpoli galo-romana que es troba davall l’empedrat del carrer… Clovis de París. El nostre Clodoveu, que havia promès convertir-se si sortia vencedor de la batalla de Tolbiac, es trobà, per “satisfer el desig de la seva esposa”, davant un dilema: tot el seu exèrcit era pagà, adorava déus antics i bàrbars; d’altra banda, al segle VI, després de la caiguda de Roma, les regnes del regne terrestre les duien els bisbes; i si li hauria estat més fàcil incórrer en l’heretgia de l’arianisme (que negava la divinitat de Jesús), pogué, gràcies a un esforç imaginatiu, ficar-se de cap en el cristianisme catòlic immergint-se de cap a peus en el baptisteri de Remí (el baptisme per immersió, el de Crist, el que preconitza Sant Pau, se segueix practicant encara a París a l’església de Notre-Dame de Bonne Nouvelle). Clodoveu no era un angelet: per venjar-se de l’afront d’un soldat que trencà una gerra pertanyent a un botí, objecte d’art que el rei franc volia tornar a l’Església, Clodoveu esperà un any, i un dia que passava revista l’humilià llançant-li la destral de guerra a terra; en acotar-se, li trencà el cap proferint: “Igual que tu a la gerra de Soissons!” , però té el mèrit d’haver deixat, en morir, França gairebé tal com la coneixem avui (exceptuant Bretanya, Provença o el passadís rodanià). Successor, doncs, dels emperadors romans, es féu anomenar a si mateix “august”, i fou una autèntica bèstia de guerra que, en una quarantena d’anys, unificà el país, aleshores en estat de dispersió total per mor de les invasions bàrbares de visigots i ostrogots.

El bateig del rei Clodoveu, casat amb Clotilde Burgonda (o sia: del regne-ducat de Borgonya), que ja era cristiana, i li imposà, per casar-se amb ell, aquesta condició junt amb aquestes altres dues, aleshores revolucionàries: fidelitat conjugal i tenir tots els fills dins el matrimoni, representa l’inici de la suavització merovíngia: amb la institució de la treva de Déu, la guerra s’atura cada diumenge.

La catedral

Bombardejada per la grassa Berta (dicke Bertha) nom de la filla de Krupp, el de les actuals cafeteres. El canó es trobava a una distància d’uns 80 km. El 1914 tengué lloc la famosa batalla de la Marne. En travessar aquest riu, el nostre rector, el Pare Vivarès, n’evoca els fets. L’arquitecte Deneux la tornarà a enteular gràcies a una carcassa de ciment, la qual, evidentment, de dedins no es veu. El 1974 Chagall hi afegirà els seus bellíssims vitralls, on, des del punt de vista temàtic, es mostra tan atent al sacrifici d’Isaac com als episodis claus del Nou Testament i sense oblidar la història sagrada de Reims. Durant la missa, entre els dos ciris de l’esquerra del tabernacle, veig el seu blanc Crist crucificat.

Però reculem 15 segles. El bisbe Nicasi, que, igual que sant Sixt, morí decapitat, decidí instal·lar, devers l’any 400, la seva nova església damunt les antigues termes romanes i consagrar-la a la Mare de Déu. D’altres edificis s’aniran succeint al mateix lloc fins a l’època carolíngia, un segle després de Carlemany (el qual fou coronat amb rapidesa pel papa durant un moment de distracció, per recordar-li que damunt ell hi havia encara qualcú; Napoleó se’n recordaria quan a París es coronà a si mateix!). La catedral del segle IX es cremà el 1210. L’any següent, comencen l’actual, que és gòtica, és a dir: francesa. Ja ho digué Baudelaire: “Tout peuple est barbare quand il est jugé”; així, l’art francès (francigenum opus) serà batejat gòtic al segle XVI per l’artista i crític Vasari, considerant que tanta exuberància era, més que una nova creació, una destrucció assimilable a la de l’art romà duita a terme pels invasors salvatges vinguts de l’Est, malnom ben poc simpàtic que encara perdura! (Les vieilles habitudes ont la vie dure). El Renaixement vindria a ser la resurrecció de l’art clàssic o retorn de l’ordre romà. Si l’art romànic fou l’edat d’or del temps de les esglésies, l’art dit gòtic serà el temps de les catedrals. Entretant, Déu ha deixat de fer por. La lectura de l’Evangeli s’ha fixat en la dita del Bon Jesús: “Jo som la Llum.” Els nous artesans la faran entrar dins els temples, les torres dels quals s’alçaran com a símbol de l’elevació de l’ànima:

Elevació

i no elegia

el gòtic

vaig escriure fa una vintena d’anys a París sortint de Notre-Dame.

Una sèrie de fletxes estaven previstes, però el 1481 un incendi se n’endugué la carcassa. Contràriament a la catedral de París el 15 d’abril d’enguany! Un dels nostres diaques recorda que d’al·lot veié cremar-se la catedral de Nantes.

Notre-Dame de Reims és més moderna que la de la capital, i més alta i més llarga. Tot això perquè fou començada 50 anys més tard, i entretant les tècniques dels ymagiers (artesans escultors) i dels mestres d’obra havien evolucionat molt. Entre les seves originalitats, es troba el revés esculpit de la façana (en una altra època, hi hagué un mosaic, com és encara el cas a la basílica veneciana de Torcello), que il·lustra diversos episodis dels dos Testaments, com ara la famosa “Comunió del Cavaller” o prefiguració de l’Eucaristia quan el rei Melquisedec ofereix pa i vi a Abraham que torna de la guerra; els àngels de defora amb les ales desplegades, com ara l’Àngel del Somriure, anomenat així perquè un periodista en publicà la foto sense la part inferior del rostre, la qual explotà durant la Primera Guerra, amb el següent peu: “Li hem de tornar a donar el somriure” (dit i fet… en 12 anys); i així aquest àngel esdevinguí l’emblema de la ciutat màrtir, o el fet de presentar, a la mateixa façana oest, la de l’entrada principal, dues rosasses superposades. En total, dedins i defora, petites, mitjanes i colossals: 2303 estàtues. A la façana, a més de l’obligada coronació de la Verge, destaca el combat, en dos temps, de David i Goliat: primer amb la bassetja i llavors amb l’espasa després per tallar-li el cap.

Sacres

Aquestes consagracions s’inspiren en la que instituí Déu quan Samuel ungí David, el primer rei dels jueus (si no comptam el breu regnat del seu predecessor Saül, que es desvià del pla de Déu), unció divina que li permeté sortí victoriós del combat amb Goliat. El primer rei francès que es coronà a Reims fou Lluís el Piadós, fill de Carlemany. Quasi tots els altres reis de França també s’hi feren coronar, la majoria a la catedral i alguns, com ara Lotari, a la basílica. El sacre més conegut és el de Charles VII, amb l’ajuda de la pobra Joana d’Arc. El darrer fou el de Charles X el 1825. De Gaulle i Adenauer (també cristià i anti-hitlerià), el 8 de juliol de 1962, a les 11 i 2 minuts del matí, com resa davant l’entrada una inscripció bilingüe, que també era diumenge, com el proppassat 7 de juliol, dia del nostre pelegrinatge. Els dos generals ratifiquen així la reconciliació franco-alemanya que donarà lloc a la signatura del tractat de l’amistat entre les dues potències l’any següent: el tractat de l’Eliseu. I per què aquí? “La ciutat màrtir de la Primera Guerra – respon De Gaulle – i que ha rebut la rendició de l’exèrcit alemany a la fi de la Segona […]. La catedral, quasi del tot destruïda pels alemanys; aquesta catedral que consagrava els nostres reis, on Joana d’Arc vingué per coronar el pobre Charles VII. Aquests llocs on Clodoveu fou batejat, on podem dir que França també fou batejada.”

La basílica de sant Remí

Reims és ciutat d’estructura romana, Cardo i Decumanus, com Barcelona, creu que permetrà evangelitzar fins a Estrasburg tout dret, en el dialecte ardenès del nostre guia, el que parlava Rimbaud.

Basílica (edifici romà administratiu, de Basileus, rei, en grec, amb dos aiguavessos) situat a l’exterior de la ciutat, fora dels baluards, per això sant Remí hi està enterrat i no reposa dins la catedral.

Dins l’autocar algú darrere meu diu que no podem ser devots de més de cinc sants. (Dins el tren que em duia de Barcelona a Bellaterra (havia quedat amb Carme Riera, futura acadèmica), llegesc en el llibre del passatger assegut a la meva esquerra que no podem dominar més de quatre llengües).

Dins la basílica penja la gran corona que s’inspira en la Nova Jerusalem de l’Apocalipsi; té 96 espelmes, tantes com anys visqué Remí, que provenia d’una família galo-romana i féu molts de miracles. La processó del seu sepulcre a l’interior de la basílica, és un dels grans esdeveniments de la ciutat. Si la façana és tardogòtica (avui força ennegrida), l’interior torna gòtic el 1162 en llevar-li la carcassa de fusta que n’era el cel ras per sobreelevar els murs romànics i foradar-los amb oculi. Una llosa de devers 1300, col·locada ara verticalment, mostra escenes bíbliques dibuixades mitjançant incisions omplertes de plom fos. Del segle XVII és el Retaule dels tres bateigs: el de Crist per Joan Baptista, el de Constantí per Eusebi i el de Clodoveu per Remí. La tomba monumental del batejador del rei merovingi és l’únic element del Renaixement: l’envolten, esculpits, els 12 pairs o grans de França, 6 a cada costat: 6 eclesiàstics i 6 ducs laics, i a darrera hi ha el bateig de Clodoveu, el qual també es troba pintat davant amb la seva llegendària cabellera. Remí morí el dia dels idus de gener (13 de gener del 533). L’ampolleta que contenia l’oli crismal, com que qui la duia no podia passar per mor de la gentada, arribà a les seves mans – conten – portada per un colom, símbol del bateig.

2 pensaments a “Pelegrinatge a Reims amb la parròquia de Saint Paul-Saint Louis (7 de juliol de 2019)

  1. Un bon i documentat article sobre Art, Història, Religió, Etimologia, Poesia…, que inclou algunes paraules que m’han despertat la curiositat: “padrí de confirmació”, “seminaristes”… A què es refereixen?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.