Avui us present un grup britànic ja considerat clàssic, The Cure, el qual, si hagués de triar, elegiria com la meva banda preferida. Bones lletres (poètiques, obscures, intenses, plenes de referències literàries…), música variada (han passat del pop alegre al pop dens i fosc, sense oblidar-nos de la seva etapa més rockera i guitarrera), gran poder visual (la majoria dels seus vídeoclips són petites obres d’art i el seu cantant va ser tot un referent visual dels anys 80)… Tot això fa que sens cap dubte elegeixi The Cure com el millor grup de música que hagi conegut.
I clar, d’un grup amb tants d’anys de vida (van començar el 1978 i encara canten i omplen estadis) no és fàcil elegir-ne una cançó de mostra. Per això, i a pesar de totes les alternatives que tenia, m’he decidit pel seu primer gran èxit, Boys don’t cry. Aquesta composició pertany a la seva primera etapa més rock i la tornada fa referència irònicament a la masclista frase que “els nins no ploren”. Però això no s’ho creuen ni ells, ve a dir la cançó.
El vídeoclip que acompanya el single és basatant senzill, però no deixa de ser enginyós. En un primer terme observam uns nins que representen els músics d’infants (fins i tot duen les mateixes pintes) i a darrere, a poc a poc, van cobrant importància unes ombres que realment són els músics reals.
The Cure! molt bona elecció! una de les cançons més populars, amb ritme i clip molt divertit, gràcies Pau!
Gràcies