Resulten ben interessants, fonamentalment per a pares, mestres i educadors -que som tots-, les aportacions de Howard Gardner en aquest darrer programa de “Redes”.
Esta ben en la línia del que assenyalen altres pensadors, com Goleman, Robinson, el mateix Punset… i que es podria sintetitzar amb la idea que: l’escola tradicional, la que hem tinguts fins ara, ja no serveix, es tracta de canviar!.
Cal canviar el concepte que tenim d’escola per possibilitar uns nous aprenentatges -no sabem el que ens oferirà el futur- i de forma individualitzada -tots som diferents-.
Què és el més important? Diu Gardner que depèn de la resposta a aquesta pregunta, tenim intel·ligència i existència, si no sabem respondre a la pregunta, què és el més important per a la nostra vida?, no tenim intel·ligència existencial, perquè intel·ligència existencial s’entén com la capacitat de cada persona per formular i decidir la pròpia vida. Quantes persones hi ha que copien el projecte de vida al veí, al compare, l’oncle, la tia, però mai s’han formulat un projecte de vida propi? És important, en ser les persones diferents, que el projecte de vida es formi d’acord amb l’essència de cada persona, però com descobrir la nostra essència? Aquest és un repte present i futur.
Primer mite: Tots els alumnes tenen les mateixes capacitats, no és cert, tots els alumnes tenen capacitats diferents. Segon mite de la modernitat: tots els alumnes tenen les mateixes necessitats d’aprenentatge, fals, perquè els alumnes tenen necessitats diferents d’aprenentatge, i, tercer mite, tots els alumnes aprenen al mateix ritme, fals, cada alumne té el seu ritme d’aprenentatge, llavors l’escola de la modernitat treballa amb mites falsos: tots els alumnes aprenen diferent, tots els alumnes aprenen a ritmes diferents i tots els alumnes tenen necessitats diferents, per tant, si això és així, no es pot estandarditzar l’ensenyament.
Personalment, l’intel·ligencia existencial de la que parla Gardner en algun dels seus llibres, pens que és la gran dimensió oblidada per l’escola actual. Altres autors li donen el nom de intel·ligència espiritual, tant se val el nom, es tracta d’aprendre a ser. Sense saber ser, les famoses competències adquirides poden convertir-se a la llarga en sentiment de buidor, depresió, desequilibri psíquic…
L’intel·ligència espiritual és el gran repte de l’escola del segle XXI. Com a pedagog inquiet, amb el temps he anat fent un blog sobre Intel·ligència Espiritual (no religiosa ni metafísica), que us convido a visitar: http://gabinetepedagogico.jimdo.com/educaci%C3%B3n-de-la-espiritualidad/