Cada vegada que surt a rotlle algun estudi sobre la qualitat de l’ensenyament, Finlàndia ocupa la primera posició. He cregut que pels pares, els alumnes, els responsables polítics i els professionals de l’educació és bo saber perquè Finlàndia té el millor sistema educatiu del món. Si ja està inventat, només cal copiar-ho.L’educació a Finlàndia es basa en la confiança, la transparència, el respecte i en ensenyar en lloc de memoritzar.
La comunitat confia en els col·legis, la població confia en els professors i els mestres confien en els alumnes.
Els centres tenen un alt grau d’autonomia.
La planificació educativa és consensuada entre els professors i els alumnes, a partir d’una certa edat.
Les classes dins l’aula són la continuació del que els alumnes viuen fora de l’escola: vídeos de YouTube, ús de la Wikipèdia, maneig del Facebook i del Twitter, la música dels portals més actuals,…
L’educació és totalment gratuïta i igual per a tothom.
Els professors són extremadament respectats i tenen gran reputació.
L’accés a la docència s’aconsegueix amb tres anys de llicenciatura i dos de màster. L’accés als estudis requereix una nota molt elevada.
Els professors estimen la seva professió i gaudeixen del seu treball.
Els professors innoven continuament i es formen durant tota la seva etapa docent.
La confiança entre alumnes i professors fa que durant el treball lectiu el professor es pugui absentar de l’aula per fer altres treballs. Els alumnes continuen treballant en els seus projectes.
Els adolescents poden triar entre una educació que porta a la universitat o una altra que prepara tècnicament per a desenvolupar un ofici.
No hi ha cap classe amb més de vint alumnes ni cap centre amb més de cinc-cents alumnes.
L’ensenyament obligatori comença als set anys i els infants tenen menys hores lectives que a la resta de països. La família és molt important i és allà on aprenen la llengua i comença la socialització.
La creativitat, l’experimentació, la curiositat són les bases de la metodologia aplicada. És més important aprendre a pensar que aprendre a repetir.
Excel·lent article Tomàs!!
A més de tot el que esmentes en l’article, no es pot avançar en educació fins que no tinguem una mena d’Institut Nacional d’Educació, independent dels partits polítics i amb les màximes competències en matèria educativa (més o manco el que passà a Finlandia).
Una institució democràtica que es regeixi per les ciències humanes i dirigida per pedagogs, mestres, sociòlegs, psicòlegs … és a dir, experts en educació. És imprescindible transcendir els colors partidistes per avançar en educació. Si no donem aquest salt, els petits canvis que es facin en l’educació seran com fer ratlles a l’aigua.
Paul Robert, professor francés, fou convidat a Finlàndia per a coneixer en profunditat el seu sistema educatiu. Aquí us deix l’enllaç a l’article que va fer Paul Robert, per qui vulgui aprofundir un poc en l’educació finesa: http://www.otraescuelaesposible.es/pdf/secretos_finlandia.pdf
Més o manco com nosaltres
A Finlàndia, l’EDUCACIÓ (amb majúscules) és un procés de vida, que pràcticament no acaba mai; l’escola no és només una “guarderia” per quan són infants, ni un “tenir-los entretinguts” per a quan els infants són un poc més grans. L’educació ho impregna tot; potser les condicions meteorològiques de l’hivern hi ajudin, però evidentment no basta, són els pares i els fills que participen i interactuen en tot moment, evidentment els educadors troben així un ambient molt positiu per a poder exercir el seu magisteri…aprendre així ha de ser meravellós.
L’any passat amb la meva família, per aquestes dades, varem tenir la gran sort de visitar aquell país, i gaudir d’una hospitalitat i simpatia (educació) que feia temps pensavem que estaven oblidats. L’experiència fou engrescadora, perquè estavem a un petit poblet, Luosto a Lapònia.
La llengua del país és el suomi, però tothom parla també amb fluïdesa dues o tres llengües més, fins i tot vaig poder parlar en català amb un pagès jove que guardava “renos”, aquell jove parlava també francés, alemany i també l’anglés…imagin que la política lingüística d’aquells indrets no es sembla gens a la nostra.
Ah ! per cert… hi havia wi-fi gratuït gairebé per tot.
Sa veritat és que va enveja aquest sistema, però supòs que impossible fer un “copiar y pegar” a Espanya. Passa en l’eduacioó, en el dret i en tans àmbits. Però me crida s’atenció que molts d’aquests punts són recollits per sindicats de professors i utilitzats com a abanderats a certes reinvindicacions i vagues en favor de l’educació. Tots menys un:” L’accés als estudis requereix una nota molt elevada”
Home…jo diria que en Tomàs és d’un sindicat i ho ha exposat a l’article. A més, em pareix molt bé que ens pugin la nota (més encara que ens formin millor). Ara bé pujada de nota és igual a condicions de feina millors.
Un notari, un metge… li demanen nota però a canvi tenen unes condicions feines molt òptimes. Si pugen la nota això va seguit de millors condicions de feina (menys alumnes per classe, professors de suport…).
Poden les arques de l’estat assumir-ho? Crec que coneixes la resposta
Una cosa es que el síndicat sigui conscient del fet i l’altra que les inclogui es les seves reinvindicacions. De totes formes desconeixia la condició de sindicat den Tomas.
Però és una llàstima que quan es demana més esforç o implicació als professors sempre es respongui amb l’argument de més sou. Als notaris, per molta crisi, els he sentit queixar-se (saps bé quina és la meva opinió, ben contrària sobre les queixes…) però no demanar que se’ls pugin els preus, que els varen baixar fa tres anys. Els mtges, davant les retallades, alguns s’han ofert a visitar i operar gratis, per dir dos exemples que has citat.
Cada un que aporti l’esforç que pugui i que consideri necessari per la seva feina. Però sobretot en funcionariat (les tres professions que aquí tractam ho són) on hi ha certa tendència a l’acomodament, s’han de trobar mesures per evitar-ho o perquè els qui es vulguin acomodar no puguin accedir a aquests llocs.
Lo de sa formació no ho he dit, perquè sí lho solen incloure en les reinvindicacions.
En cap cas he parlat exclusivament de sous (de fet ni els mencion, però la gent sempre va a gratar al mateix lloc). De totes maneres amb més nota no evitaries l’acomodament com tu dius. Una vegada a dins què? Aquí hi ha el problema, no amb la nota. Parlant d’un terreny que coneixes, quan notaris no coneixes que ham hagut d’estudiar molt per ser-ho (més nota que a ells no se’ls pot demanar) i després s’acomoden.
No crec que la solcuicó sigui tant la nota, sinó que una millora formació i més específica i pràctica. I després mesures per evitar l’acomodament (que no tenen res a veure amb la nota) com podrien ser incentius, penalitzacions…
Jejej perdona, tens raó, que ni havies mencionat els sous… He tengu un dejavu, d’altres discusions….
Més nota no garanteix més eficiència, però evitaries que gent sense cap vocació hi accedís perquè es el millor lloc a que pot accedir.
Un cas significatiu, i que demostra que el sistema d’accés al professorat és molt deficient (correfeix- me si no és així) és que a alguns professors interins prefereixen ser interins abans que aconseguir la plaça. Si una persona no ha acreditat, o no vol acreditar, coneixements suficients per a un lloc de feina, com és possible que es permeti perpetuar-se en una professió? Aquest sistema condeix a l’exceŀlència?
Tens tota la raó, però aquí sí que la culpa és molt de l’Administració. No convocaven oposicions amb la regularitat que tocava per no donar feines fixes (i perjudicaven així l’establilitat d’un centre…. pq he de començar un projecte aquí si déu sap on seré l’any que ve i no el podré acabar?). Així la gent, que és humana, pensava: pq estudiar si tenc el mateix que els que estudien? (aquí l’Adminstració tampoc incetivavaa estudiar).
De totes maneres, ara que han començat les retallades molts interins s’empenadeixen de no haver estudiat perquè els seus llocs de feina no estan assegurats. Així que lo de la perpetuitat oblida-te’n.
PD: també te diré que el sistema d’aprovar oposicions és més que discutible ja que conec professionals de l’educació interins que són magnífics professionals i altres que tene les opos tenen molt a desitjar. Així que fins que no facin unes opos més ajustades a “acreditar ser un bon professor” tampoc ens serveixen de referents. I qui prepara les opos? L’admnistració
Libèl·lula no xerraves d’eficència, xerrraves d’acomodament. I sí pujar la nota pot evitar això, però no d’altres… q és el que explic més avall a Ciceró
Vols dir que un metge té condicions laborals millors que les d’un professor/mestre? Té un sou similar, uns horaris pitjors i, baix el meu punt de vista, major estrès al haver de tractar en algunes circumstancies qüestions de vida o mort.
Sempre he pensat que la majoria dels metges ho són per vocació. Qui voldria fer aquesta feina, amb tota la responsabilitat i treball que això comporta, per un sou d’entre 2000 – 4000 euros?
En canvi, crec que el percentatge de professors vocacionals és molt més baix que en el cas dels metges. No vull dir que no n’hi hagi, només faltaria, però crec que també hi ha molta gent que escull aquesta feina per les condicions laborals que té: bon sou (cobrar de 2000 a 3000 euros és un bon sou), bon horari, moltes vacances (no conec cap altre professió què en tingui tantes), a més, la nota de tall per accedir als estudis no és molt alta i les oposicions són de perfil baix (comparades amb notaries, jutges, metges)
Pujar la nota i complicar les oposicions serviria d’alguna cosa? Home, jo crec que si. Serviria per dissuadir molta gent que es presenta simplement per les condicions laborals i, a més, ens asseguraríem que els que aproven, els quals tindran una treball fix de per vida, estiguin més qualificats.
Així evitaríem que aprovessin oposicions, per exemple, llicenciats en filologia catalana que no saben que no s’ha de posar un adverbi de quantitat (e.g., ‘molt’) davant un adjectiu en grau superlatiu (e.g.,’òptim’) ja que aquest ja representa un punt màxim o mínim d’una gradació.
Home Ciceró…benvingut. Ja me pensava no gosaries intervenir mai en cap discussió. Miam si a la propera t’animes i poses el nom.
Sobre el que dius… en cap moment he volgut dir que els metges visquin molt bé (segur que els manquen moltes coses sobretot de condicons de feina). Ara bé els que cobren de 2.000 a 4.000 euros com dius tu són els d’Atenció Primària, que precisament no operen a vida o mort.
Aquests que dius tu, com ara un cirugià, cobren molt més i tenen molts més dies lliures (per jo totalment justificats pel tipus de feina que fan). Però no hem de mesclar ous amb caragols.
Sobre pujar la nota… molt bé pujau-la. Però insistesc, el problema no és tant de nota com de sistema de formació. Tu mateix, per exemple, et consider una person molt intel·ligent capaç d’aprovar qualsevol carrera (com la de professor amb la nota de tall que tu vulguis). Pero després sabries transmetre el teu coneixements a 30 alumnes adolescens desmotivats i que no tenen ganes d’escoltar-te? Tu i jo sabem que no (fins i tot jo sovint dubt de mi mateix). A pesar de la teva gran nota de tall,si a la carrera no t’ensenyen a com ENSENYAR (i ho dic en majúscules) la nota de tall no servirà de molt.
Posau l’èmfasi en pujar la nota, fer les opos més difícils… i no en canviar el mètode (tant de la carrera com de les opos) que és el que ens duria al bon camí.
PD: Molt bona això del filòleg. M’ha recordat a un enginyer d’una web que no sap com enviar un missatge comú pel facebook.
Gracies pel comentari Pau, però tinc unes quantes puntualitzacions:
Cert, un cirurgià pot ser cobri més de 4000€ però també ho deu fer un professor d’universitat. En totes les professions hi ha diferents categories. Segur que un interí, tan docent com sanitari, cobra menys de 2000€ (si duu sort i té feina).
‘Però després sabries transmetre el teu coneixements a 30 alumnes adolescens desmotivats i que no tenen ganes d’escoltar-te?’ Ja et dic jo que no, però un cop vistes les dades de fracàs escolar de l’estat segons l’informe de l’OCDE, començ a dubtar que una bona part dels docents d’avui en dia en sàpiguen.
A més ja que has relacionat intel·ligència i capacitat d’ensenyar, en to de broma et diré que l’escriptor rus Anton Txèkhov va escriure: “Els homes intel·ligents volen aprendre; els altres, ensenyar.”;-)
Sobre la formació dels docents, estic d’acord amb tu que s’hauria de millorar. Canviar de l’anterior sistema del CAP a un master universitari de 120 crèdits, com ja s’ha fet, és un bon començament.
PD: L’hi he recordat a un enginyer d’una web? es una web pública i l’enginyer té una feina fixa de l’estat/comunitat? si no és així, crec que el teu símil és incorrecte. A més l’impacte de la incompetència de l’enginyer, en el cas que has comentat, és molt inferior a l’impacte de la del docent.
Ciceró,no hi ha responsabilitat més gran que educar a nins i nines, a més cobrar de 2000 a 3000 euros mensuals,je,je,je no em facis riure que si és així hauré de reclamar tot el que em deuen
Com a frase lapidària i demagògica, la inicial del teu comentari, és perfecte, però crec que li deu costar més dormir al vespre, un metge que no ha sabut com fer front o diagnosticar una enfermetat (també per part del metge d’atenció primària) que un professor que davant els resultats dels exàmens no ha sabut explicar la matèria. Tot, sempre, sense desmerèixer la responsabilitat d’un professor, però la teva afirmació és desmesuradament exagerada.
Estic molt content i esperançat de veure el número de comentaris que han suscitat els articles sobre educació (tot i que es concentren en unes quantes persones). Hi ha molts d’aspectes a comentar, però no crec que puguin caber en un espai com aquest. Així i tot pens que entre totes les qüestions que han sortides a rotlle n’hi ha tres que són vertaderament importants, cabdals, segons el meu entendre. La primera es tracta de la formació inicial i continuada del professorat. La universitat no forma per esser mestre o professor, tampoc no formava gaire quan jo hi vaig estudiar i encara que surtis amb molts de coneixements (cosa important) moltes vegades no saps com transmetre’ls als infants. Estàs mancat d’estratègies, de didàctica i organització escolar que es deia al meu temps. La formació continuada no segueix cap criteri: pots fer un curs de macramé o de competències bàsiques.
El segon aspecte té relació amb la manca d’unes línies generals que marquin, nodreixin i avaluïn el sistema educatiu, d’unes POLÍTIQUES EDUCATIVES, amb majúscules, que vagin i vegin més enllà del rèdit polític i electoral. Això fa que una línia de treball marcada a infantil no serveixi per a primària, o la de primària per a secundària. Si no sabem quin model volem i amb quina gradació l’hem d’aplicar, el sistema va cap al caos.
Així i tot som optimista i malgrat les grans dificultats que està patint el sistema educatiu, hi ha (sempre n’hi ha hagut), mestres que mereixen aquest nom, que innoven, que experimenten i que fan que encara hi hagi esperances en el fet educatiu.
La tercera qüestió que a mi em sembla d’una gran importància és el paper dels pares i la societat. Què volen els pares de l’escola? Què reclama la societat als pares? Quins models ha de reproduir i garantir l’escola? Aquests models xoquen frontalment amb els models socials a l’ús? Els pares han d’educar els fills? L’escola ha d’educar o ha de ser una transmissora de coneixements? És possible que els pares no participin del fet educatiu o, fins i tots hi vagin en contra? És rendible, políticament, donar la raó, científica i moral, a qui la té? …
Ja ho deia al principi que no hi caben tantes reflexions en un simple comentari.
Asso, asso, asso, tenim un “debatasso”
Bé clar que és exegerada però tampoc em de filar tan prim, segur que aquest metge que no ha sabut diagnosticar una enfermetat em una millor preparació i educacio ho hagués aconseguit. Hem d’apostar per una educació de qualitat i això per ara no és el que tenim
ui ui
hem de filar…
amb una millor…
ooooooh
exagerada
això d’escriure aviat, no du a bon port.
je,je,je
malaltia
I educació. 🙂 jejej
Ciceró et contest aquí perquè sota la teva casella no surt el botó RESPONDRE (deu ser un misteri de l’enginyeria informàtica).
Evidentment que hi ha diferents categories de metges, però ets tu que compares un professor amb els metges que “tenen major estrès al haver de tractar en algunes circumstancies qüestions de vida o mort” no jo. I jo te dic que aquets metges que tu has indicat (els q fan feina en vida o mort) tenen un sou (i bastant superior) a 2.000 a 4000 euros que tu indicaves (i insistesc el se mereixen). Si els haguessis comparat amb un professor d’universitat no t’hagués dit res (ja que igualment tenen un accés complicat al lloc de feina).
Sobre les teves dades del fracàs escolar no les he negat mai, si no, no estaríem fent aquest debat ni un mestre com en Tomàs hagués escrit un article com el de Finlàndia (la qual cosa demostra que molts mestres ens preocupam pel tema). Ara bé, centrar tota la part de la culpa en el professorat (que també en té, alerta) em sembla molt reductiu. Perquè treballar amb 30 alumnes estrets dins un aula, amb 5 que són de fora i necessiten un ritme inferior, dos que necessiten algun ajuda especial…. tu tot sol i en 55 minuts no és tan fàcil (d’aquí lo de les condicions de feina que voltros només reduiu al sou). Per mi hi ha dos escalons: el primer i la base de totes és conscienciar les famílies de la importància de l’educació i després canviar el sistema d’educació (amb el prototipus de professors inclosos).
Sobre la frase de Anton sobre “Els homes intel·ligents volen aprendre; els altres, ensenyar.” me pareix molt guapa i sempre queda mol curra com a cita. Pero no deixa de ser una paradoxa pq per poder aprendre hi ha d’haver algú que ensenyi. Preferesc el fragment d’un llibre de Pennac:
”
– Els professors ens mengen el cap, senyor!
– T’equivoques. El cap ja te l’han menjat (la televisió, les grans marques comercials, l’ídol de torn…). Els professors intentam tornar-te’l.”
Sobre el canvi del CAP pel nou sistema… ja veurem. Li donarem temps i ho jutjarem d’aquí uns anys. Tant de bo funiconi.
PD: supòs que si un enginyer pot fer errors dins una pàgina pq no és pública i no cobra de l’Estat, un filòleg pot fer també errors dins la mateixa pàgina (només si ho fa dins una classe se li pot recriminar).
Vaja comentaris plens de topicassos.
– Pensau que la gent amb carrera cobra molt?: Un jove comença a treballar amb 16 anys guanyant 1000€, del setze fins als 22 anys-que seria l’edat mínima a la que l’estudiant es posaria a treballar si trobava feina tot d’una just sortir de la universitat-, guanyaria pel cap baix 72000 € (dotze milions de pessetes). Quan de temps es torbaria l’estudiant a recuperar aquests doblers… treis comptes.
– Després, a no ser que duguis mooolta sort hauràs de passar a fer d’interí. Dic lo de “sort” pel tema dels jurats. Si us voleu divertir quan hi hagi oposicions passejau pels diferents instituts i notareu com hi ha jurats que no puntuen mai per damunt dels 6’5 i en canvi n’hi ha d’altres que a on podreu veure 8 i 9, és una barbaritat insultant que d’un jurat a un altra hi hagi fins a 3 punts de nota mitja.
– Quan comencis d’interí (99% dels casos) ja pots començar a pagar benzina. Anar a Palma i tornar cada dia durant 20 dies al més surt per no menys de 240€ amb cotxe,si bé es veritat que hi pots anar amb tren sempre i quan no faci un any que el tenen aturat qui sap per què. Segurament gastarà més benzina el mestre interí durant el primer any que el treballador que ha fet feina aquests anys no gaire lluny de casa seva. A més heu de tenir en compte les hores de camí.
– No es comparable en cap cas la responsabilitat o “maldecaps” d’un treballador de base amb la de un docent o metge. Per norma general el treballador de base quan acaba la feina al lloc de treball ja ha acabat la tasca, en canvi el docent o metge desiara ha de fer un curset, més endavant ha de corregir exàmens, posar notes…
– Qui estudia una carrera s’ha de mentalitzar que sacrificarà molts de caps de setmana de la seva joventut pels estudis mentre els amics es diverteixen.
-Si els mestres no experimenten segurament deu ser perquè no tenen mitjans per fer-ho. Darrerament fins i tot n’hi ha molts que han de comprar el material de la seva butxaca. Per no parlar dels equips informàtics antiquats, la manca de calefacció a les aules, edificis plens de deficiències… Per dir-ho amb un símil, si el millor pilot no té un bon vehicle mai guanyarà una carrera. O també podriem dir que “amb bones eines fa bon fer feina”.
– La gran farsa de que els mestres tenen moltes vacances: Es passen tot el setembre (com a mínim) preparant la programació, fent fitxes i demés. Cada avaluació s’han de dedicar a corregir exàmens sempre a ca seva en hores que en principi no són de treball. Fan claustres, reunions amb els pares, consells escolars, guardies… Per posar un exemple aquí a Sant Llorenç i fa dues setmanes una partida de mestres juntament amb els pares de l’aula anaren a muntar una cuina (per a l’aula de UECP) de les 17 a les 20 de l’horabaixa. Els mateixos mestre dues setmanes abans perderen un horabaixa per anar a fer la tria de la cuina juntament amb un membre de l’AMIPA.
– I el que es pitjor de tot és que després de tota la feinada que fan, encara han de patir els comentaris de café amb llet i ensaïmada de politiquetxos, comentaristes de debats que els hi es igual parlar de premsa rosa, educació o física quàntica i de gent que no ha fet feina en la seva vida i l’unic mal de cap que tenen és encuidar-se de mirar si veuen la busca a dins l’ull del veïnat però en canvi no veuen la biga dins el seu.
Seria una llàstima que al final d’aquest debat s’entengués que la discusió gira en torn a la culpa o responsabilitats dels professors. Estic segur que en cap cas les crítiques (la gran part, constructives) anaven dirigides a un atac personal al gremi de professors. Quan he fet els meus comentaris, era més crítica a sistema per afavorir algunes actutuds que no trobo adeqüades. I com en totes les professions, algú s’acomoda en les seves condicions laborals.
No obstant, trobo més desitjable una certa autocrítica responsable que una defensa numantina de la professió. Però si preferim això últim, podem obrir un cicle d’articles per defensar el paper de cada professional en la societat, desmentir rumors i tòpics, i proclamar lo guapos que som…
Jo no sóc professor, ni mestre ni metge. Faig feina a correus. De gent mandrosa n’hi ha per tot, a l’empresa privada també. Però clar les corporacions controlen els mitjans i fan creure el que volen.
Desconeixia la teva professió, encara que per l’argumentació hagués dit que eres mestre o professor. De totes formes la meva resposta anava dirigida a la teva argumentació, no a la condició en virtud de la qual la feies Això sí, allà on dic autocrítica responsable,ho rectific, i dic crítica resposable. 😉
Jo no sóc professor, ni mestre ni metge. Faig feina a correus. De gent mandrosa n’hi ha per tot, a l’empresa privada també. Però clar les corporacions controlen els mitjans i fan creure el que volen.
Enhorabona a tothom que ha participat ( i pot participar més encara) d’aquest debat, el més engrescat de “card.cat”, per ara, i sense ànims de ser la cloenda, vull exposar algunes puntualitzacions que personalment hi trob:
Per començar, crec que hem fugit una mica del tema quan hem entrat a buscar la “rendibilitat” econòmica de l’esforç de la nostra formació, “…què si els metges, què si els mestres, què si els joves que abandonaren els estudis als setze anys, què si…etc, etc.”, potser traduim massa sovint l’èxit econòmic, amb l’èxit i el reconéixement personal.
Una altra puntualització, desqüalificant algú per les seves errades ortogràfiques, gramaticals o sintàctiques, pot resultar fins i tot divertit, sempre que tots els interlocutors, siguin “amics de bon rollo”, per algú extern, i aquest foro és obert, sembla més una baralla entre “verduleres”, que es coneixen entre elles…”Errare humanum est”.
El magisteri, imagin que ha de tenir un component vocacional molt important, però pens que oblidem massa sovint el component professional imprescindible…no som mestre, tot i que alguns cops he format part d’aquest col·lectiu impartint classes d’activitat extraescolars…o millor dit, d’educació transversals…i cal empatitzar, per a poder transmetre…sense oblidar mai, que fins i tot avui dia, encara som alumne.
Ara som jo que trec a rotlle el tema econòmic…sabeu que costa el master substitutiu de l’antic CAP? …i l’esforç acadèmic?…i us puc assegurar que les garanties de ser la “panacea” són escasses. Potser segurament només per tenir entretinguts als nostres joves abans d’accedir al món laboral, en aquest cas a la docència.
Seguim el debat?
fins aviat
Sobre el tema del CAP, o del master substitutori: Vos pareixeria bé que qualsevol empresa després de llançar un producte anunciàs que necessita passar per una revisió?. Això és el que fa la universitat amb els docents. Si has d’ensenyar que t’ensenyin com fer-ho.
Entenc que és més un problema de professors que no de mestres. Els mestres ja se’ls ensenya a ensenyà durant la seva formació universitària, en canvi amb els professors no passa això, ho entenc ja que, per exemple, un llicenciat en matemàtiques no té perquè dedicar-se a l’ensenyança.
Que un llicenciat que no ha rebut mai formació per ensenyar hagi de fer un master per tenir la possibilitat d’accedir a un lloc de docent, com ja vaig dir, em pareix un bon principi el qual segurament s’hauria de completar amb un procés de formació continua obligatòria durant tota la seva vida laboral.
I no seria millor que aquella persona que pensa dedicar-se a la docència pogués diversificar la seva carrera per aprendre les habilitats bàsiques per ensenyar?
Tal volta amb el pla antic, amb llicenciatures de 300 crèdits, això tindria sentit. Avui en dia amb el pla Bolonya ja en marxa això és un poc diferent: graus genèrics de 240 crèdits, que atribueixen (en teoria) una sèrie de competències bàsiques als graduats, que un cop han acabat poden decidir complimentar la seva formació amb masters universitaris específics.
Tan a Europa com a USA utilitzen aquest sistema i la veritat és que jo el veig bastant funcional.
Molt bona observació Tomàs,
…i perquè no es divesrifica abans? . Potser, has tocat el bessó de part del problema.
El problema rau, per mi, en que l’ensenyament ha deixat de ser un element bàsic dins la societat nostre, “…en dos dies sa gent aprén a llegir i a escriure…i això és tot!! jas els hi basta !!…vatualmón, llavors aprenen massa!!… i volen saber més qu’el mestre!!”
Per a mantenir a la població “a retxa”…no hi calen il·lustrats; hi calen idiotes !!
Així anem per aqui.
A Finlàndia, segurament també tenen aquesta discussió…però evidentment a un altre nivell.
Copiar sempre ha anat bé…però si pot ser copiem bé.
Us he de deixar que me toca anar a fer feina.
Salut
Jo crec vero vist ben esbrinat; Això si, per mi, hi ha dues cosses molt importans, o tres; Una, es hora una reunio de tots es politic, i aixì com feran se Constitusio, que entra tots fasin una norma de educasio de por vida, nomes en patitas rectificasions puntuals. Dues; Si un se vol dedica a sa ponensia, a de sebra que ademes de es seus sebres haura de pasa un esamen per veura si es se ofisi millor per ell o es mes comodo. Terce; Se ha de ensenya en es Profesors ha ensenya, i les han de tenir en constant resiclaje.
Retroenllaç: Els deu articles de Card.cat més llegits de l’any | card.cat
Retroenllaç: Educació i consumisme | card.cat