Aquesta setmana continuam amb el rock, però aquesta vegada xerrarem de l’ibèric, del fet a Espanya. I com no, per xerrar d’aquest tipus de música a l’Estat espanyol, hem de citar obligatòriament al personatge d’aquesta setmana: Loquillo.
Ell, juntament amb el seu grup Trogloditas (que per cert ja no existeix), varen portar fins a dalt de tot aquesta música rebel i popular quan Espanya encara era molt reticient a escoltar-la. Eren els temps de La Movida i hits d’en Loquillo com Cadillac Solitario, Rock de Garaje, Rock and Roll Star o el Rompeolas van sonar mab força. De totes maneres, jo he de reconèixer que vaig conèixer el grup quan ja estava en la segona etapa, de més maduresa, amb Gabriel Sopeña com a compositor principal de la banda (abans ho era Sabino Méndez). Em referesc a l’època de Compañeros de viaje, per la qual cosa he elegit més una cançó d’aquesta segona etapa, que no de la primera (més popular, però alhora menys madura i treballada).
La cançó que us deix és Trenta y tantos, una composició típica d’aquesta segona etapa del grup: rock a “medio tempo” amb lletres nostàlgiques de la seva joventut, amb enyorança del que deixaren enrere (del mateix estil que John Milner, Cuando fuimos los mejores o Compañeros de viaje). Quan jo l’escoltava en la meva adolescència no acabva de captar la lletra, la sentia molt llunyana. Però ara ja he arribat als trenta i busques (com el títol de la cançó) i ja comprenc exactament què volia dir. I és que tot ens arriba…no?
Batualmonnnnn, esper que abans d’acabar s’any possis una cançó d’ossifar. Però vist com tries ses cançons des grups o canatnts que poses, crec que serà millor que te faig una selecció previa. I anim a tothom que ho faci, que es senyor President se mos està acomodant a sa seva “atalaya de marfil” (bueno, en aquest cas diriem: a sa paret de pedra seca, que no és tan seca):
Es xerif Ripoll (primera opció, sense dubte)
Es rap és un peix
Sa porcella i es civil
Cantas bien o cantas mal
Companyero sacerdote (aquesta, com bé em comentava un amic a una reunió conspiratòria, actualment no s’hauria pogut fer per la rellevància social que ha cobrat la condemna a la violència en l’àmbit familiar)