Nadal, Reis, Sant Antoni, Sant Sebastià. Acabades les festes, tornam a la rutina. I tú com la viuràs? Una petita reflexió per a viure un altre any.
Gràcies a Déu, hem acabat les festes que, des del més de desembre anam arrossegant. Són una taringa ben espessa. Celebràrem Nadal, Reis, la festa dels barbuts: Sant Honorat i Sant Antoni…
Ara, ens toca endinsar-nos dins la rutina. Fins ara el temps ens ha vengut escalonat entre festa i festa, i semblava que no acabàvem de tornar posar els motors en marxa i seguir endavant. Per el facebook, dia 18 de gener vaig veure un comentari que em va caure amb molta gràcia, un amic meu artenenc comentava: “Primer dia de l’any artenenc, feliç any nou”. I després de tot això, com vivim l’any?
Tots ens hem fet un caramull de propòsits a cumplir i a seguir, ara bé, quan tornam acabar l’any per ventura no n’hem complit ni la meitat. Estimats lectors, vet aquí la meva proposta.
Vos convit a cremar al foc aquesta llista, senzillament visquem amb la consciència sempre atenta als detalls menuts i petits, deixem aparcats tots els propòsits. I ara deixau-me compartir una petita història que ens ajudarà a tots:
Un aventurer, anà a unes terres llunyanes i desconegudes. Quan arribà a d’alt d’un turó, va veure un gran arbre hermòs i esponeròs. Si anà atracant, i per sorpresa seva, aquell gran arbre creixia al bellmig d’un cementiri. Quan abaixà la vista, es fixà que a totes les làpides hi havia la inscripció de la persona enterrada. De sobte, se n’adonà que totes les morts eren de persones relativament joves. A una làpida posava: visqué 5 anys, 46 dies, 50 hores, a l’altre, visqué 10 anys, 2 dies, 3 hores, a l’altre: 12 anys, 23 dies, 1 hora, i així successivament.
Aquell aventurer extranyat, arribà al poble i demanà a un vell ancià quina era la causa de que la mortalitat fós tan jove. Aquell vell ancià, davant la cara de sorpresa de l’aventurer, començà a esbutzar-se de rialles, i li digué: amic meu, l’inscripció que veus a la làpida és el temps que han viscut amb intensitat i felicitat. Aquesta ha estat la seva autèntica vida!
Tal vegada, aquesta història ens ajudi avui a no perdre el temps amb discussions absurdes, comandera innecessaria… senzillament a viure el moment amb intensitat, i deixar que la nostra història personal es vagi escrivint amb lletra menuda, pausada però alhora transparent i clara.
Un amic meu capellà, em deia: per tots els pobles on he estat he vist famílies barallades per un canterano. I vosaltes direu, ara que ens conta!
Els nostres polítics tal vegada perden molt de temps, barallant-se per “canteranos”, i desaprofiten l’oportunitat per fer feina de bon de veres…
Els amics, les famílies, tal vegada agotam també molt de temps, per els nostres “canteranos” particulars…
Recordem que les nostres vides són com gerres de fang, que en qualsevol moment es poden trencar. Visquem aquest altre any, que la VIDA ens regala, amb intesitat, això sí, estimant i deixant-nos estimar, un verb que tenim bo de dir, però tal vegada mal de conjugar… i tal vegada la nostra darrera inscripció recordarà als qui ens visitin, que nosatres, tu i jo, visquerem molts d’anys!
Endavant!!