El llibre que el grup de lectura de sa Coma ha comentat aquest mes és : Història del rei transparent, de Rosa Montero
La història comença així: Sóc dona i escric. Sóc plebea i sé llegir. Vaig néixer serva i sóc lliure. He vist en la meva vida cusis meravelloses. He fet en la meva vida cusis meravelloses. Durant algun temps, el món va ser un miracle. Després va tornar la foscor.
Argumento: La jove camperola Leola roba l’armadura d’un guerrer per sobreviure i comença un viatge ple d’aventures acompanyada de l’hechicera Nyneve.
Rosa Montero classifica la seva novel·la com de “Aventures i fantasia”, i té raó, encara que també participa d’altres gèneres.
Partint de l’esquema clàssic “adolescent orfe abandona la seva llar darrere d’aventures” (en aquest cas una noia), ràpid s’estableix que estem davant una història d’iniciació i aprenentatge. Al començament, Leola és una jove pobra, que viu amb la seva família i està enamorada d’un camperol, Jacques, i a qui una de tantes guerres entre Senyors rurals obliga a abandonar tot el que coneix per sobreviure. Poc després d’iniciar el seu camí es troba, i “salva” a una dona misteriosa, Nyneve (qui assegura haver conegut al Rei Arturo i fins i tot ser part de la llegenda, donant una nova interpretació a alguns dels fets que relata… deixant en mal lloc a Merlin), que afirma ser una hechicera i pot ser una boja… A partir d’aquest moment, Leola es converteix en deixebla i Nyneve en mestra i inicien una sèrie d’aventures que comença amb l’entrenament per convertir-se en un guerrer, amb tot el que això comporta de rituals, honor i idealisme, a més d’un creixement físic i emocional de la jove. Durant la instrucció, ambdues dones viuen variades aventures, entre les quals destaca la que les manté “presoneres” al castell de la comtessa Dhuoda, coneguda com la Dama Blanca, que el seu passat és tan espeluznante com la seva destinació. Esment especial mereix l’estada de les protagonistes en la cort de la Reina Leonor d’Aquitània, en els breus capítols de la qual es mostra tota una filosofia de vida i declaració de principis que inclou els cèlebres trobadors, uns instants de llum a un món que se submergeix en la foscor, l’oblit dels ideals i la violència descerebrada, un intent de cultura enmig de la ignorància.
En aquesta fase de l’aventura, Leola aprèn a llegir i escriure, a pensar per si mateixa, a equivocar-se. Com tota novel·la d’aprenentatge, la protagonista pansa per diverses fases de transformació o “mort” d’una part de la seva ser. Des de la primera en què ha de convertir-se en home per sobreviure, al moment en què aclaparada per la culpa es fa mercenari de Sang, castigant-se a si mateixa en convertir-se en el que més odia, o la recuperació final de la seva identitat femenina, alliberant-se d’aquesta presó de metall que ha arribat a odiar.
La part de fantasia està present per tota la novel·la: En la Història del Rei Transparent, que s’intenta relatar tres o quatre vegades al llarg de la novel·la i mai es pot acabar perquè qui la comença mai pot acabar-la. En el fet que Leola no trobi la sortida del castell de Dhuoda i no ho farà (ho fa) fins que, com li diu la comtessa, estigui realment disposada a anar-se, moment en què ho veu en la seva perspectiva real, petit, poc sofisticat… En l’estada en una posada que la boira impedeix que abandonin, caminant en cercles i tornant al lloc fins que resolen el que tenien pendent, com si la pròpia protagonista propiciés la situació per realitzar-se com a dona.Montero descriu amb minuciositat cada element de l’armadura de Leola, interiors de castells i batalles…, aconseguint una sensació de quotidianitat, recolzada per l’en principi poc atractiva elecció d’explicar la història no sol en primera persona, sinó en present continu, la qual cosa contribueix a la identificació amb Leola, les seves aventura
També hi ha temps per a l’amor.Des d’aquest Jacques (que és com una part d’ella) que serveix com a excusa per iniciar el seu viatge, passant per Gastón (l’atracció física) i arribant a Lleó (la bondat, la generositat) i la definitiva recuperació de la seva feminitat (abandona l’espasa, mor el seu cavall de batalla…)
Així mateix, es tracta d’una història circular, que acaba en el mateix lloc en què comença 25 anys després, culminant amb diversos retrobaments que expliquen a Leola el que va anar d’algunes persones de la seva vida. L’autora aconsegueix no només explicar una història d’aventures que et submergeix en l’Edat Mitjana, sinó parlar d’ideals, emetre un missatge sobre el poder de les paraules per crear i/o destruir. En els darrers capítols, Leola es fa responsable d’un grup de persones desarrelades, rebutjades, i comença a escriure un diccionari de paraules en què una aportació de Nyneve assenyala l’essència del que es pretén comunicar. Com a colofó, es relata (per fi) la història que li dóna títol i es planteja un enigma davant la solució del qual apareixen diverses pàgines en blanc, que no són una fallada de l’edició sinó alguna cosa deliberat perquè cadascú trobi la seva resposta que, d’altra banda, sembla donada en el relat. Per els qui trobin poc realisme històric en els fets relatats, la pròpia autora explica que ha resumit en els 25 anys que dura la novel·la uns fets que es van desenvolupar al llarg de 125.
Si t’agrada el tema ànim i a llegir…!!!!.