Quan als pobles encara era l’amo el batle, el metge, i el capellà, en un poble petit, hi havia una al·lota d’allò més ben feta i guapa del món.

El metge anava boig per ella, però com que ella es sentia cosa, i era jove, no anava ni de metge ni de compromisos.

Però un dia, ella va cometre un error, va anar a veure el metge, i ell li confirmà que estava embarassada.

A ella, com passava en aquell temps, pensant en el seu futur, li peguà un atac de pànic, i demanà ajuda al metge.

Filleta, jo l’únic que puc fer per tu és amagar-te a la meva finca, enfora d’aquí. Quan neixi l’al·lot, si no el vols, ja me l’enduré jo. Direm que te n’ets anada a estudiar a la capital, i no s’entererà ningú.

Ho fan així, l’al·lot neix, el metge l’agafa, es fica dins el carretó, i cap a la capital. Passa per un poble, i davant una casa veu un rebumbori de gent. S’hi acosta ha demanar que pasa, li diven que hi ha un home desesperat de mal, hi han provat tota casta de remeis, i com més va més gemega.

Que m’ho deixau provar a mi?

Entrau-hi.

S’hi acosta, i veu que té un còlic nefrític, i pensa: ara és sa meva. Vaig a dur les coses, i crec que el curaré. Torna, li posa una injecció pels còlics, li posa l’al·lot devora, espera que es calmi, i crida la gent. Ja està, ha tengunt un nin.

Com és natural, sa gent no s’ho creia, però amb les seves explicacións, i com que ja no gemegava, amb l’infantó en brassos, va acabar la festa.

Mentres l’al·lot es feia gran, aquell home es feia petit i vell. Un dia, en el llit de sa mort, crida l’al·lot. Quan el té devora, li diu: acosta’t, que abans de morir, t’he de contar el secret de la meva vida. Jo no som ton pare, jo som ta mare. Ton pare és el sabater del cap de cantó.