A ses possessions hi havia una altra casta de personal, com es temporers ( nins i nines) i gent major, per esvaiar, per fer llenya, replegar-la i dur-la a ses cases per netejar sa muntanya i el que els manaven. Era gent de temporada. Uns altres eren brasers, hi eren tot l’any, i també feien tota casta de feina de braços. Llavors tenien ses criades, i una era sa cuinera, feien ses feines de la casa, i emblanquinaven, feien sa bugada, i totes ses altres que sa madona els manava. Perquè l’amo i sa madona no solien pegar cop.
Ses possessions solien tenir unes quarterades de figueres, on hi solia haver una caseta d’uns quatre metros quadrats, enrevoltat de terrassa, i ses teulades també terrassa, per estendre ses figues. Moltes també solien tenir un bocí de vinya i uns llocs per fer fons de calç. Aquests bocins se solien llogar, però no com se lloga ara, no. En aquell temps no hi havia doblers. Què feien? Jo te deix això i tu m’has de dur tants de quilos de figues seques preparades per menjar es animals i tants de pots de figues confitades per la casa. Com que sa gent no era tan egoista com ara, sa família figueralera, si no plovia, o feia mal temps, i tot se’ls espenyava, solien guanyar un bon jornal, d’aquells temps, tota sa família. Això sí, fent molta feina, tot es temps de collir figues fora davallar en es poble i vivint en es camp.
Als recol·lectors de raïm se’ls solia llogar sa vinya de sa mateixa manera que en es figuerelers. Tants de quilos de raïm i tantes botelles de vi, d’una manera que es treballador pogués guanyar es jornal.
Es de sa calç… aquests feien un forn d’uns dos metros de fons i uns quatre metros de diàmetre, se forrava de pedra i s’omplia de llenya i de pedres per fer calç. Abans havien replegat de sa muntanya unes quantes camionades de llenya, es forn cremava potser un mes. Ells se feien una caseta de pedres i ramesc i vivien allà, fins quan s’acabava de coure sa calç. A millor pagaven es lloger des forn, tallant llenya per ells fer foc i si en podien vendre un poc en es forns. Aquesta gent feia ses muntanyes netes des baixos i de sa brosa d’enterra i, entre sa neteja que feien, i que ells vivien allà, i es piròmans no s’atrevien a pegar foc on hi havia un forn, s’evitaven molts d’incendis. Sa muntanya els donava aliments per quasi poder viure, aigua per cuina, beure i rentar-se.
Es fills dels amos, si no estudiaven, se passaven es temps: ses nines xendocant, per ses cases, i es nins per poc que els agradés això, paraven lloves, cercaven espàrrecs, caragols, esclata-sangs, caçaven en filats, tant a sa bourada, com en sa nit. En sa nit també se caçava en pala i de tant en tant duien qualque carretada de llenya a ses monjes, i es sobrant d’altres coses, com menjar. I com diuen: “Qui dies passa, anys empeny”.
A moltes possessions si no estaven a prop des poble, es missatgers dormien en es peller, si era a prop, anaven i venien, a peu o en bicicleta, sempre i quan qualcú quedés a dormir a ses cases, ben prest. Ses més riques ja feren una habitació un poc gran, hi posaren lliteres de tres pisos, una pes missatgers i una per ses criades.
A prop de ses cases, tenien un safreig per regar es menjar des animals i per fer-se hortolissa de la casa. S’hortolissa, com tot, era magre: col tot l’any, coliflori en es seu temps, bledes, sefernaris morades, patates, moniatos i julivert, perquè ni tan sols hi havia espinacs. Però, per fer sopes, un pic seques i un pic escaldades, ja sobrava gènere.
CONTINUARÀ…