Avui, a les 07 h i 04 minuts ha començat l’estiu. Toca arribar el bon temps perquè hem arribat al solstici d’estiu, o sigui el moment en que el Sol està en el seu punt més alt, és visible per més espai de temps i escalfa més temps la Terra. És el moment en què la nit és més curta i el dia més llarg i per això les plantes creixen al màxim.
“Sant Joan, la nit més curta i el dia més gran”. “Per Sant Joan tot creix un pam”, diu el refranyer.
La nit de Sant Joan és una nit màgica, envoltada de rituals, llegendes i creences.
A Mallorca els pagesos se senyaven al moment de la sortida del sol per guardar les eres de les formigues. Es creu que si a la sortida del sol del dia de Sant Joan se sembren clavells, en surten de tots els colors.
A Manacor trobam la tradició del vimer. Una tradició hereditària que passa al fill primogènit de cada generació i que serveix per curar els nins que sofreixen trencadura abdominal. La cerimònia consisteix en què a la matinada del dia de Sant Joan, abans de la sortida del sol, els infants amb trencadura passen pel vimer de s’hort des Correu. Primer es tallen unes quantes branques de l’arbre horitzontalment. Després es passen els al•lots pel mig realitzant una petita pressió amb la branca perquè la saba agafi contacte amb la zona afectada. Després es ferma la branca simulant un empelt.
I diu la tradició que si la branca treu ulls, l’infant està curat, mentre que si l’empelt no treu, vol dir que no s’ha curat. Ho podrà provar l’any que ve o anar al metge.
La nit de Sant Joan és la nit del foc, una nit de renovació. Hi havia el costum, que encara perdura en alguns llocs, d’arreplegar totes les coses velles, inservibles, fer-ne un caramull i calar-hi foc.
La festivitat de Sant Joan que havia estat enredoltada de màgia, de sortilegi, de purificació, de renovació (pràctiques amatòries com les enramades a les portes de les fadrines, la collita de l’herba de Sant Joan, els banys purificadors a la sortida del sol) ha donat pas a una festa revetllera plena de petards, coets i renou.
(…) “ Cada any m’aixec a l’aubada
per anar-les a collir;
que ha d’esser de matinada,
poc abans del sol sortir.
I dins una ampolla plena
d’oli pur, així com cal,
les deix a sol i serena
a la branca del portal.
Al cap de quaranta dies
ja està fet un bàlsam fi,
remei de les malalties
que tot mal sap fer fugir” (…)
Maria Antònia Salvà
La nit de Sant Joan és una nit màgica, envoltada de rituals, llegendes i creences, com la del vimer de Manacor, que ja hem comentat o aquella que diu que si anaves a cercar aigua de set pous i regaves un claveller, feia clavells de set colors diferents, o aquella altra que diu que si agafes una ribella amb aigua i hi fons plom i dius:
“Sant Joana Pelós,
Sant Joan Pelat,
feis-me treure ses eines
des meu enamorat”,
el plom agafava sa forma de les eines des futur marit: fuster, picapedrer, … i si hi ha algú que hi vol veure doble intenció, idò no n’hi havia.
Les danses formen part intrínseca de la festa. Es creia que les danses fetes al voltant de les flames protegien les collites, feien créixer les plantes, allunyaven els genis dolents i els mals esperits.
Per Sant Joan moltes quarterades ja estaven segades i aquest dia era un dia de descans. A alguns pobles es ballava Sant Joan Pelós o Sant Joan Pelut, tradició que es conserva a Sant Llorenç, a Felanitx i a Pollença. Per cert, a aquesta darrera localitat, sant Joan balla el dia del Corpus, acompanyat de les àguiles.
A alguns pobles de Mallorca, com a Sant Llorenç, encara es pot veure un personatge que figura que és Sant Joan. És Sant Joan Pelós o Sant Joan Pelut. Antigament anava vestit d’una pell d’ovella sense tondre i amb tota la llana. Actualment sol portar camisa i pantalons blancs, una capeta vermella curta amb un viu daurat, i un capell rodó molt pla; en una mà duu una creueta de fusta amb una banderola vermella, i sota l’altre braç duu un anyellet; balla i salta a compàs de la melodia tocada pel flabiol, el tamborí i alguna guitarra. Antigament els nins voltaven pels carrers cantant aquesta cançó:
“Sant Joan llanut,
carregat de banyes,
amb unes castanyes
i un peu pelut”.
Les nines, amb una candela a la mà cantaven:
“Sant Joan Pelós
va vestit de seda,
amb una candela,
agenollem-nos”,
Arribats aquí deixau que vos conti una anècdota sobre Sant Joan Pelós a Felanitx.
Era el mes de juliol de l’any 1913. L’infanta donya Isabel de Borbó visitava la vila. El batle, per més fer, ordenà que Sant Joan Pelós sortís i es posàs a ballar davant l’infanta al compàs de la seva música.
María Isabel Francisca de Asís Cristina Francisca de Paula Dominga de Borbón y Borbón, primogènita de la reina Isabel II i de Francisco de Asís de Borbón, coneguda per “La Chata”, cansada del viatge i de la calor que feia, exclamà: “Que me quiten de ahí este mamarracho”. Imaginau-vos quina galtada va ser aquesta exclamació per a tot el poble de Felanitx. Des d’aquell dia, ençà, ara fa cent anys, Sant Joan Pelós només ha ballat pels felanitxers.