Relats (Capítol XVII)

Molt bé, en aquesta entrega  me tornaré dedicar als jocs des nins, després d’especificar alguns des jocs de ses nines, ara toca un altre pic es nins.

Pelotaso: Consistia a fer una reixa de guix a sa paret, a una altura d’aproximadament un metro, i allà amb una pilota de goma amb sa mà plana, pegàvem tan fort com podies contra sa paret, part damunt sa reixa. Jugàvem a punts, cada vegada que sa pilota pegava part davall de sa reixa, o fora des quadre que s’havia marcat, perdies, i es altres s’apuntaven un punt. Ah! també se perdia si feries ses portes o ses finestres.

Baldufa: Sa baldufa, només saber-la fer ballar bé, i replegar-la perquè te seguís ballant damunt sa mà, ja era un plaer, però es joc consistia en so fer un rotllo enmig des carrer, i fer ballar sa baldufa dins es rotllo, i un altre tirava a pegar-te un poi. N’hi havia que ho tenien bé amb so ferrer i sempre duien un clau nou i ben esmolat (en Joan Castell solia ser es ferrer des nins; tenia sa ferreria aproximadament aquí on avui és ca na Roseta) i si tenien un poc de punteria te la podia xapar per enmig,  però tenies perill de no ferir-la bé i si sa seva baldufa no ballava i quedava dins es rotllo, llavors hi estava, o fins que te la xapaven o fins que qualque company te la treia des rotllo amb sa seva. Si no volies pegar pois, ni que te’n pegassin, allò seu era saber tirar en picat, perquè sa baldufa ballant sortís des rotllo. Un altra opció era clavar una xinxeta damunt es capoll de sa baldufa.

De més petitons jugàvem a Planto: aquest consistia que un t’encalçava, i a vegades teníem una pedra enmig des carrer i, si no, un bocí de paret d’una façana. Tu si te pareixia que te volia tocar a tu, corries cap en es planto, i quan tocaves sa pedra o sa paret, deies “Planto”, i ja no te podia encalçar més fins es pròxim joc. I si te tocava abans des planto, te tocava encalçar a tu. Ses bregues molt de pics venien per si tocaves en es bocí de paret que havíeu marcat imaginàriament pes joc, o si havies tocat sa pedra amb sa mà o amb so peu, o si deies “Planto” abans d’arribar, però més que bregues, eren discussions.

Un altre des nostres passatemps eren ses guerres, que eren bastant perilloses perquè les fèiem amb tiraxines, o en arcs i fletxes. Es Tiraxines o tiragomes, eren uns forcats (si se podia d’ullastre), amb fil de porc, li fermàvem una goma a cada part, i a baix un bocí de pell on es posa sa pedra (es de ses gomes solia ser es mecànic de bicicletes, en Guillem Nadal ” Gorrió ” i tenia es taller just en front de sa ferreria d’en Castell. En canvi, per sa pell solíem anar a cercar-la de ca l’amo en Joan Sabater, tenia sa feina a baix de sa costa d’en Corem, aquí on viu ara en Jaume Figuera). Estiraves amb força aquelles dues gomes i amollaves: aquella pedra anava on li donava la gana i, si trobava un cap pes camí, li fotia un bon breverol. Com tot, se podia arribar a governar i fer punteria, però com que eren hores d’entrenament i no hi havia temps, eren pocs es que ho dominaven. Es fletxer, si podíem, també el fèiem d’un verdanc o una tanyada d’ullastre, d’uns cinquanta a un metro de llarg, i una gruixa com un dit nostre d’ara. El doblegaves, li fermaves una llendera de cap a cap, ben tensada, i ja tenies es fletxer, però llavors faltava sa munició. No era com es tiraxines que tiraves pedres o bolles, es fletxer tirava faies, les quals havies d’anar a cercar a sa muntanya. De ses carritxeres, se coïen ses faiesi  recordem que ses carritxeres fan talls, però, com en tot, arribes a ser veterà. Llavors, quan tenies ses faies, anaves a una figuera, li tallaves uns quants brancons, i, com que es brancons de figuera en es centre només tenen com un tel, fèiem bocins d’uns tres centímetres, li clavaves sa fletxa i ja tenies s’arma preparada. Sa cabota era per posar-li un poc de pes davant, i poder dirgir un poc sa fletxa. Sempre n’hi ha amb menys cervellet que es altres i amb més llibertat per ca seva, i com que ho vèiem en es cine idò ja en teniu uns amb sa seva botelleta de gasoil, un encenedor, untaven sa cabota i li pegaven foc. Tanta sort que llavors es veu que tot estava més net que ara.

Nosaltres teniem sa base operativa a Son Tarrec, en es costat de s’ Estació, en teníem un que com que son pare se dedicava a sa construcció, i era un poc major que nosaltres, duia eines per fer amagatalls per dins ses mates, i arribàrem a tenir obres arquitectònices.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.