La màgia del cinema

 Aquest article està escrit des de l’amor sincer que sent pel cinema, i pretén ser una anàlisi lleugera i didàctica de la màgia d’aquesta disciplina artística que molt encertadament s’ha donat a conèixer com a setè art.

Per això partiré de principis molt bàsics que segurament molts de vosaltres ja sabeu, però que no puc deixar d’obviar. Per exemple que el cinema no deixa de ser fotografies fixes en moviment. Per això es parla de directors de fotografia, de cel·luloide, de càmeres de 35 mm, de 16 mm o de 8 (Súper 8)… És a dir estem parlant d’una branca de la fotografia, en la qual si ets capaç d’ajuntar 24 fotogrames per segon aconsegueixes la primera de les màgies del setè art: la sensació de moviment en l’ull humà. És el que s’anomena “Teoria de la persistència en la retina”, creada per Peter Mark Roget el 1824. Aquesta és la velocitat del moviment a ulls d’un humà i per això, quan variam aquesta velocitat, obtenim el segon dels miracles cinematogràfics: la càmera lenta i l’acceleració de la imatge.

Si augmentam les imatges per segon a més de 24 (posem per cas 50 imatges per segon), aquestes ens arribaran al ralentí (càmera lenta) ja que veim el mateix moviment amb el doble de fotogrames. Recordem per exemple la magnífica escena de La Taronja Mecànica, de Stanley Kubruick, quan els tres protagonistes van caminant per la vora d’un riu i, de sobte, Alex (el personatge principal) els comença a apallissar.

Si reduïm les imatges per segon a menys de 24 (posem per cas 12 per segon), obtindrem l’efecte contrari: acceleració (ja que veim el mateix moviment amb menys fotogrames). Tornem a l’exemple de La Taronja Mecànica, concretament a l’escena de l’orgia a ritme de Ludwig van Beethoven.

Un altre efecte màgic que és capaç de crear el cinema és el del realisme, fins al punt que l’espectador sembla entrar dins la ficció. Ja en el 1896 els germans Lumiere exhibiren L’arribada del tren, a l’estrena de la qual els espectadors partiren a córrer pensant que el tren realment els atropellava. Molts pensareu que això va passar perquè la gent encara desconeixia el cinema i va pecar d’incrèdula, però és que un segle després encara ens passa el mateix quan veim films de ficció com La Bruixa de Blair o Paranormal Activity que empren el mateix truc: fer-nos creure que són reals.

I podríem enumerar encara un munt de més coses màgiques que és capaç de fer el cinema (els efectes digitals, els efectes especials, el 3D, fer-nos creure que Almeria és el Vell Oest…), però jo em qued amb una de molt especial: és l’únic art capaç de compendiar totes les arts (pintura, fotografia, escultura, música…) en un sol lloc. En això és únic i ningú li pot fer ombra.

Per acabar us deixo una cita que resumeix molt bé la màgia del setè art: “En una ocasió vaig demanar a Akira Kurosawa per què s’havia decidit per un determinat enquadrament en un pla de la pel·lícula Ran. Em va respondre que si hagués girat la càmera un poc més a l’esquerra, hagués sortit una fàbrica de Sony, i si l’hagués girada un poc més a la dreta, ens hauríem topat amb un aeroport; i ni un ni altre es corresponien molt amb una pel·lícula d’època” (Sidney Lumet, director de cinema).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.