Ovidi Montllor forma part d’una generació de cantautors crítics que expressaven sense complexos les seves idees, agradessin o no.

Tot i que “La cançó del cansat” ja fa més de 20 anys que fou escrita, representa a la perfecció el cinisme i la hipocresia que s’ha escenificat avui al Parlament Balears, a on s’ha aprovat una llei de símbols feta “ex profeso” per prohibir als centres una senyera que era considerada com a representativa de les nostres illes fins als anys 80.

“Quede clar, també, que són covards, tots els qui obliden les arrels, seran branca d’empelt en altres prats i en la mort, rellogats dels estels.”

Vagi per dit amb aquest escrit el meu absolut repudi de cap a la quadrilla de venuts a Castella que ens representa al parlament i que vendrien,si és que no ho han fet ja, la seva ànima al diable.

La cançó del cansat

Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabata Oriola d’estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.

Per senyera, senyors, quatre barres.
Per idioma, i senyores, català.
Per condició, senyors, sense terres.
Per idea, i senyores, esquerrà.

Queda clara, per tant, per a tothom,
la meua carta de naturalesa.
No és miracle, ni és un mal son;
m’ha tocat, i és la meua feblesa.

Quede clar, també, que són covards,
tots els qui obliden les arrels.
Seran branca d’empelt en altres prats.
I en la mort, rellogats dels estels.

És ben trist encara avui parlar,
i posar al seu lloc una història.
Fins ací ens heu fet arribar.
De tan grossa raó, naix la glòria.

I torne a repetir: sóc alcoià.
Tinc senyera on blau no hi ha.
Dic ben alt que parle català
i ho faig a la manera de València.