L’Evangeli parla de la família de Betània, formada per Marta, Maria i Llàtzer, que mantenen una estreta i íntima amistat amb Jesús. I l’evangelista Joan al capítol 11,  des de el verset 1 al 45, relata la mort de Llàtzer i com Jesús acudeix , tan aviat com pot, a fer-los companyia. El primer que observam és que l’evangelista  Joan posa a les dones en el mateix nivell que els homes. Una cosa impensable en aquell temps. Ens parla de quatre protagonistes totalment lligats: Jesús, Marta i Maria i Llàtzer. Per explicar aquests lligams l’evangeli ha dit: “Jesús estimava Marta, la seva germana i Llàtzer”.

I veiem també com l’Evangeli posa en boca de Marta una professió de fe sobre Jesús, ben semblant a la que fa un dia l’apòstol Pere: diu na Marta a Jesús: “Sí, Senyor: jo crec que vos sou el Messies, el Fill de Déu que havia de venir al món”.

I na Maria, la germana de Llàtzer, sembla ser aquella mateixa que un bon dia plena de tendresa i estimació, acollint Jesús a ca seva, que comença a ser perseguit de prop, s’agenolla als peus de Jesús i els hi ungeix amb un perfum autèntic de molt de preu, i els hi eixuga amb els seus propis cabells. Una autèntica escena de reconeixement i d’amor.

I aquestes dues germanes, que creuen en Jesús i l’estimen i ell també els estima, necessiten tenir a Jesús devora en els moments més crus de la vida com és la malaltia i mort del seu germà. I no dubten en reclamar la presència de Jesús: “Senyor, aquell que estimau està malalt.” I Jesús s’hi fa present i és commou i plora amb elles.

Tots aquests detalls, i altres, ens fan entendre aquesta família de Betània com una autèntica comunitat de confiança mútua, de fe i d’amor. Hi ha tanta intimitat amb Jesús, i tanta estimació entre ells, que fins i tot Jesús hi troba el seu escalf, a on pot eixamplar el cor i reprendre noves forces. I aquesta família, farcida de fe i d’amor, troba força per travessar tots els moments crus de la vida, fins i tot els moments que la mort toca a la seva porta.

Aquest evangeli, que conta la tragèdia de la mort d’un germà i d’un amic, i que, a la vegada, està ple de detalls dolços de confiança, d’amor, d’intimitat i de tendresa, a on fins i tot Llàtzer arriba a sortit de la tomba. Ens vol ensenyar una veritat ben senzilla: que només la fe, la confiança i l’estimació, viscuts de bon de veres, ens poden ajudar a que la vida sigui vida. I que fins i tot les circumstàncies més adverses de la vida, les visquem en positiu, sense quedar enfonsats del tot. La fe i l’amor ens fan travessar tot allò que creiem un mur infranquejable. De la fe, confiança  i amor sempre en surt vida, per grosses i crues i doloroses que siguin les circumstàncies de la vida. La fe i l’amor són força per viure tots els anys de la nostra vida i són esperança de vida més enllà de la mort i dels freqüents desenganys que adesiara succeeixen

Tant de bo a ningú li falti mai un  petit racó de Betània. Petites comunitats de confiança i d’amor que fan viure. Que les nostres famílies siguin una experiència d’aquestes i la nostra església també sempre tingui aquests petits “oasis” de confiança, estimació i llibertat.