Sant Joan

La festa religiosa que correspon al solstici d’estiu, al començament de l’estació de la calor, és la celebració del naixement de Sant Joan Baptista. En aquest moment de l’any la nit s’escurça al màxim i el dia s’allarga de tot.

“Sant Joan, la nit més curta i el dia més gran”, diu el refranyer.

La nit de Sant Joan és una nit màgica, envoltada de rituals, llegendes i creences.A Mallorca els pagesos se senyaven al moment de la sortida del sol per guardar les eres de les formigues. Es creu que si a la sortida del sol del dia de Sant Joan se sembren clavells, en surten de tots els colors.

A Manacor trobam la tradició del vimer. Una tradició hereditària que passa al fill primogènit de cada generació i que serveix per curar al nins que sofreixen trencadura abdominal. La cerimònia consisteix en què  a la matinada del dia de Sant Joan, abans de la sortida del sol, els infants amb trencadura passen pel vimer de s’hort des Correu.  Primer es tallen unes quantes branques de l’arbre horitzontalment.   Després es passen els al·lots pel mig realitzant una petita pressió amb la branca perquè la saba agafi contacte amb la zona afectada. Després es ferma la branca simulant un empelt.

I diu la tradició que si la branca treu ulls, l’infant està curat, mentre que si l’empelt no treu, vol dir que no s’ha curat. Ho podrà provar l’any que ve o anar al metge.

La nit de Sant Joan és la nit del foc, una nit de renovació. Hi havia el costum, que encara perdura en alguns llocs, d’arreplegar totes les coses velles, inservibles, fer-ne un caramull i calar-hi foc.

La festivitat de Sant Joan que havia estat enredoltada de màgia, de sortilegi, de purificació, de renovació (pràctiques amatòries com les enramades a les portes de les fadrines, la collita de l’herba de Sant Joan, els banys purificadors a la sortida del sol) ha donat pas a una festa revetllera plena de petards, coets i renou.

(…) “ Cada any m’aixec a l’aubada
per anar-les a collir;
que ha d’esser de matinada,
poc abans del sol sortir.

I dins una ampolla plena
d’oli pur, així com cal,
les deix a sol i serena
a la branca del portal.

Al cap de quaranta dies
ja està fet un bàlsam fi,
remei de les malalties
que tot mal sap fer fugir” (…)

Maria Antònia Salvà

Dèiem que la nit de Sant Joan és una nit màgica, plena de rituals, llegendes i creences, com aquella que diu que si anaves a cercar aigua de set pous i regaves un claveller, feia clavells de set colors diferents, o aquella altra que diu que si agafes una ribella amb aigua i hi fons plom i dius:

“Sant Joana Pelós,
Sant Joan Pelat,
feis sortir ses eines
de s’enamorat”,

el plom agafava sa forma de ses eines des futur marit: fuster, picapedrer, … i si hi ha algú que hi vol veure doble intenció, idò no n’hi havia.

Les danses formen part intrínseca de la festa. Es creia que les danses fetes al voltant de les flames protegien les collites, feien créixer les plantes, allunyaven els genis dolents i els mals esperits.

Per Sant Joan moltes quarterades ja estaven segades i aquest dia era un dia de descans. A alguns pobles es ballava Sant Joan Pelós o Sant Joan Pelut, tradició que es conserva a Sant Llorenç, a Felanitx i a Pollença. Per cert, a aquesta darrera localitat, sant Joan balla el dia del Corpus, acompanyat de les àguiles.

A alguns pobles de Mallorca, com a Sant Llorenç, encara es pot veure un personatge que figura que és Sant Joan. És Sant Joan Pelós o Sant Joan Pelut. Antigament anava vestit d’una pell d’ovella sense tondre i amb tota la llana. Actualment sol portar camisa i pantalons blancs, una capeta vermella curta amb un viu daurat, i un capell rodó molt pla; en una mà duu una creueta de fusta amb una banderola vermella, i sota l’altre braç duu un anyellet; balla i salta a compàs de la melodia tocada pel flabiol, el tamborí i alguna guitarra. Antigament els nins voltaven pels carrers cantant aquesta cançó:

“Sant Joan llanut,
carregat de banyes,
amb unes castanyes
i un peu pelut”.

Les nines, amb una candela a la mà cantaven:

“Sant Joan Pelós
va vestit de seda,
amb una candela,
agenollem-nos”,

Arribats aquí deixau que vos conti una anècdota sobre Sant Joan Pelós a Felanitx:

Era el mes de juliol de l’any 1913. L’infanta donya Isabel de Borbó, nascuda l’any 1851, filla primogènita d’Isabel II i de Francisco de Asís Borbón, batejada amb els nom de María Isabel Francisca de Asís Cristina Francisca de Paula Dominga de Borbón y Borbón, princesa d’Astúries fins que va néixer el seu germà Alfonso (Alfonso XII), l’any 1857, coneguda com a la Chata, visitava la vila.

El poble, poc lletraferit, esperava una “infanta”, una nineta, i es trobà amb una donassa de 62 anys. El batle, per quedar bé i per més fer, ordenà que Sant Joan Pelós sortís i es posàs a ballar davant l’infanta al compàs de la seva música. La infanta, cansada del viatge i de la calor que feia, exclamà: “Que me quiten de ahí este mamarracho”. Imaginau-vos quina galtada va ser aquesta exclamació per a tot el poble de Felanitx. Des d’aquell dia, ençà, ja han passat els cent anys, Sant Joan Pelós només ha ballat pels felanitxers.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.