Deu anys després de la seva publicació i cinc anys després d’haver-se fet una sèrie per a la petita pantalla, he llegit “Les veus del Panamo”, de Jaume Cabré. D’aquesta obra, publicada per Edicions Proa, se n’han venut més de 100.000 exemplars i ha estat traduïda a dotze llengües.
Som als anys quaranta, a un poble del Pallars Sobirà, un poble de ficció, Torena, un poble que viu les conseqüències de la guerra civil, l’enfrontament entre la seva gent, dominada pel batle-cacic i per la por de les incursions del maquis, baix l’atenta mirada d’una de les protagonistes de l’obra, una dona de família bona que controla tot quant passa al seu voltant i d’un mestre d’escola que arriba al poble amb ganes d’exercir la seva professió.
Hi ha tres fils argumentals situats en èpoques diferents que comparteixen la història i els personatges: Oriol Fontelles (mestre), Elisenda Vilabrú (senyora de ca Gravat), Tina Bros (mestra i fotògrafa), Valentí Targa (falangista i batle del poble), Joan Ventura (veí del poble i membre del maquis), … Tres fils argumentals que, a vegades, es mesclen tant que posen a prova l’atenció del lector: la vida del mestre al poble els primers anys de postguerra civil, el pas de la dictadura a la democràcia i la reescriptura de la vida del mestre per part de la senyora Vilabrú i l’època actual que té per protagonista la mestra-fotògrafa que viu la seva vida i reconstrueix la del mestre a partir d’una investigació.
600 pàgines que, una vegada iniciades, no es poden deixar de llegir.
Andrea Camilleri ha dit d’aquesta obra: “Cabré explica, amb una habilitat que deixa estupefacte, una història de sentiments i de passions que, des del 1944, ens condueix al període actual com si es tractés d’un present continu, captivador”.