“L’home juga tan sols quan és home en el significat ple de la paraula; i tan sols és completament home quan juga”
F. Schiller
“Vos ho assegur: si no canviau i vos feis com a nins no entrareu al regne dels cels.”
Mt 18, 3-4
Hi ha una edat (de 0 a 7 anys, i, encara més pròpiament, de 0 a 3 anys) que s’anomena “l’edat màgica”. Considerant les característiques pròpies d’aquesta edat arribarem a la conclusió que és impossible intentar comprendre-la i parlar-ne emprant la nostra eina preferida, aquesta que tristament monopolitza els nostres anàlisis, des dels més quotidians als més erudits, i que ja haureu endevinat que és l’intel·lecte.
Deixem doncs, de banda, l’intel·lecte i imaginem (tots ho hem viscut) com és viure nou mesos en la calidíssima foscor humida i plàcida d’un ventre matern. Considerem també, amb agraïment, el fet que l’espècie humana – fruit de diverses “regressions evolutives”, és a dir, de salts evolutius que aparentment impliquen un retrocés, com el fet de conservar els cinc dits, la cara sense morral especialitzat, etc. – pugui gaudir de varis anys més de dependència – i estretíssim vincle – respecte a la mare. L’infantó és com una planta, perquè necessita calor i llet, i dorm, i creix, i, no obstant això, es comença a moure, a riure, a gesticular i a parlar. L’infantó desitja, crida, es mou, trepa, bota, plora, i agafa, i és com un animalet perquè no controla el que vol ni el que fa… i no obstant això és l’animalet més indefens del món. I, a més, una llum en la mirada, un matís innovador en un gest imitat de sobte ens sorprèn i ens fa intuir un potencial immens, fins i tot sobrehumà: de vegades els infantons descorren la transparent cortina de gestos imitats, que separa l’on som del d’on venim i a on anam.
L’ésser humà és físicament l’animal més indefens i menys evolucionat de tots.
Tan sols amb la poesia es pot acollir el gran misteri del naixement d’un infant. I tots els valors que aporta en potència són elements silenciosos. Just ara se comença a reconèixer la importància dels sentits inferiors, dels quals parlàrem en un article anterior: el tacte, el sentit vital i el sentit del moviment propi. I encara més poètica i silenciosa és la descripció veraç que fa Rudolf Steiner i altres autors de com aquests sentits es despleguen, si es permeten desenvolupar correctament, i donen lloc als sentits superiors:
– El tacte, aparentment el més evident i banal de tots els sentits serà el responsable del desenvolupament de la capacitat de percebre les altres persones com a “jos” semblants a nosaltres a a la vida adulta.
– El sentit vital, que s’endinsa dins les funcions i disfuncions de les nostres vísceres, pulmons, músculs… ens podrà fer partícips, amb el seu correcte desenvolupament, d’allò que anomenam pensament.
– El sentit del moviment propi, de la localització i gest de les pròpies parts, de la participació muscular, òssia i articular dels nostres membres en un univers en canvi continu ens capacitarà, a base de moviment instintiu, curiós, esburbat i espontani, per a poder captar la paraula.
Paraula, pensament i captació del jo aliè, com es va indicar a l’article anterior, són els sentits superiors, perquè ens permeten relacionar-nos amb altres persones, sortir de la nostra casa i jardí i entrar convidats a la casa aliena. Es demostra l’existència de la paraula com a tal, quan en el procés d’aprenentatge l’infant recorda una paraula però no el seu significat. A la biografia de na Helen Keller, -sord-muda i cega de naixement- és als set anys quan comença a relacionar paraules i significats. De fet, abans, relaciona correctament paraules amb objectes, però relacionar-les amb significats va més enllà, perquè implica relacionar paraules amb pensaments (ja que no és el mateix un arbre, que el pensament universal que invoca un arbre, i que ens permet reconèixer un arbre allà on el veim tot i que cada arbre és diferent). És un gran salt i es demostra amb l’alegria que produeix, i la rapidesa de l’aprenentatge subsegüent. Obrir la porta de la paraula i descobrir-hi, a dedins, el pensament, és com descobrir un nou món immens.
Una paraula és com un gest o un to, quelcom que l’únic que podem fer és imitar. Arreu del món està ple de gests: una branca, un núvol passant, el gemec d’un ocell, l’udol d’un llop, una tempesta…: són les paraules quelcom que forma part del paisatge?… En tot cas, la pedagogia de Rudolf Steiner ens convida a connectar, a través de la imaginació, el gest del moviment, la consciència del propi moviment amb la consciència de la paraula i ens conta que a través de la metamorfosi una cosa es converteix en l’altra.
Del sentit vital poc en sabem, capta allò més inconscient que tenim: els processos vitals. Els processos vitals són quelcom que ocorre ben a dintre, com si fos el més íntim que tenim, el més obscur. En canvi el pensament se diu que és lluminós: fàcilment se pot fer conscient i és net, transparent, universal. Com el sentit vital pot transformar-se en sentit del pensament? Això, tan sols la imaginació ens ho pot mostrar. Tal vegada les qualitats de quelcom que bull, transforma, indica si tot va correcte o no, etc. fan de pont entre l’un i l’altre. El captar els moviments obscurs de les nostres vísceres ens portarà a poder captar la llum del pensament de l’altre.
Per últim, el tacte de la pell, aquest sentit meravellós i encantador que ens fa sentir a la vegada els propis límits i el contacte amb el món extern… Com pot aquest sentit brostar i florir donant lloc a la capacitat de veure a l’altre com a jo? Potser no és casualitat que en els gests de donar-nos la mà, acariciar-nos o abraçar-nos hi trobam una pista de què no estam sols, i comença la recerca que ens porta a entreveure que dins l’altre hi ha un món tan immens i profund com el nostre propi i a un camí cap als altibaixos de conèixer i estimar. Sigui com sigui, un cop més, és el més fràgil i delicat el que porta a allò més abrupte i poderós.