“Es blat quan vola es separa des gra
quan no hi ha més llavor que sembrar
quan la mar
esbrufa pes vent de gregal
i es cabells…”

Així és com comença aquesta excel·lent cançó dels “Ja t’ho diré”. Què la lletra no té gaire sentit? D’acord, però
deixa per això de provocar aquella sensació d’alliberament quan tancam els ulls? No.

Tot i que és cert que una bona lletra millora una composició, sovint ni ha prou amb la música i una veu potent com la d’en Cris per fer una gran peça.

Es blat quan vola es separa des gra
quan no hi ha més llavor que sembrar
quan la mar
esbrufa pes vent de gregal
i es cabells
volen as seu desig

Suspès en l’aire
com un estel de colors
jugant sa pell
quan ja no n’hi ha més

Sa mirada i es somriure
d’un infant innocent
dins d’una falsa societat

La mar mare de tot
lo que hi ha
un dia m’endurà
per sempre més
i un altre em sortirà
que canti més

Suspès en l’aire
com un estel de colors
em sentiré lleuger
em sentiré més bé