Ahir sense altre remei vaig escoltar (amb una mescla de curiositat i resignació) al tren com un jove que s’asseia al meu costat conversava carinyosament per telèfon amb un adolescent. El jove li deia al jovenet que molts d’ànims amb els estudis (FP bàsic), que ell sabia que era molt dur perquè molts cops els professors estan allà «per la pasta», però que no passava res, que no patís, que això era així, que era un simple tràmit que havia de fer, però res greu. Que li donàs una empenta a l’ESO i que tractàs d’assistir a les classes, llegir, interessar-se i passar una mica del mal ambient de l’FP perquè un cop hagués «passat pel tub» i tingués la certificació podria fer feina i llavors ja seria diferent. Titànica feta que la societat li exigeix als adolescents, quan ignora que l’adolescència és inherentment idealista, i que així ha de ser.

Llavors quan vaig arribar a Manacor vaig tenir un disgust: havia d’haver agafat el bus directe cap al poble que surt a les 10.15 però m’havia confós pensant que era un tren i un bus el que havia d’agafar. Total, que havia agafat el tren i no hi havia cap bus allà. Tenia pressa i vaig cercar si als voltants trobava algú que em pogués acostar. Un jove anava al poble del costat i vàrem passar el camí una bona estona xerrant. Em va contar que era music i que ell també, com jo, havia fet de professor interí però que finalment ho havia deixat perquè trobava que no li compensava. Va estar totalment d’acord amb jo quan li vaig dir que de vegades t’hi jugues la cara perquè veus que estàs allà i que amb els mitjans que tens poca cosa pots fer. Ell va emprar una expressió molt forta que la repetiré perquè hi estic d’acord: va dir que a voltes l’ensenyament era sectari, i em vaig sentir identificada i en pau de sentir això d’una altra persona.

No li vaig demanar com pot ésser l’ensenyament de la música sectari, però sé perfectament quan l’ensenyament de les ciències naturals es torna sectari. Quan l’ensenyament de la ciència es redueix a ensenyar nomenclatura, definicions i “conceptes” de qualsevol forma que s’acosti a l’acte de memoritzar, sigui per a «saber» o per a superar un examen, no estam ensenyant ciència. Ensenyar ciència ha d’incloure ensenyar a observar, descriure, deduir i entendre. Record haver traduït amb mans tremoloses d’emoció les paraules del pròleg de na Lynn Margulis a Terra animada «els llibres de text de ciència (…) no ensenyen ciència. Ensenyen mites comuns nacionals, professionals i de “civilització occidental”, mites que s’ajusten a les necessitats pressupostàries actuals dels departaments políticament poderosos (…). Els professors, encara més que els alumnes, en són víctimes», i he vist com aquestes paraules han passat de simple anècdota i curiositat a quelcom tan real que no pot ni nomenar-se.

Els que defensam l’educació que acull la diversitat amb entusiasme i procura els mitjans per a assolir un progrés satisfactori en grup, centrada necessàriament en processos més que en metes, de vegades tenim difícil fer arribar el nostre crit a una població que no pot ni imaginar-se que l’educació pugui ser d’altra manera que no sigui la memorització a base de premi i càstig, per la qual, evidentment, fan falta molts menys mitjans.

El fet que les paraules de Lynn Margulis «[els] llibres de ciències de la vida que es veuen obligats a “incloure tot el que és material” (…) tracten de manera monòtona la fisiologia animal, la cèl·lula i la bioquímica molecular, l’anatomia i coses semblants, amb freqüència són opacs i confonen no tan sols els estudiants sinó que fins i tot obcequen la facultat d’ensenyar» s’hagin convertit en part d’una heretgia, la dels professors «antisistema» que en els temps que corren encara exigeixen més recursos, no s’ha vist alleugit per l’onada de noves tecnologies que ha envaït l’educació secundària, sinó que, ben al contrari, els comentaris radiofònics d’un famós professor expert en noves tecnologies que criticava als companys que no duen mòbils de darrera generació titllant aquest fet d’escandalós a nivell educatiu anaven precisament contra el professor que sap que no té res a veure fer un experiment a classe que posar un vídeo de l’experiment.

L’heretgia de dur a la classe allò que no es troba als llibres de text, i potser ni tan sols al currículum, de fer les classes com ja no es poden fer: perquè no hi ha espai, perquè no hi ha temps, perquè no hi ha professors de suport,… es veu així emmascarada dins l’acusació d’educació passada de moda, a més de l’acusació clàssica d’educació que no ensenya, que fomenta un «nivell baix de coneixements». Quan se’ns vol vendre (per exemple, per part de les editorials) que les noves tecnologies dins el camp de l’educació són per se les portadores exclusives de l’ensenyament participatiu, horitzontal i grupal s’estan matant dos ocells d’un tir: per una banda fer a través d’elles – i de manera gens grupal ni participativa, amb les famoses projeccions en la pissarra electrònica – més penetrant la informació que s’ha decidit que ha d’arribar a l’alumnat i ha d’entrar dins la capacitat memorística d’aquells que sí que «passen pel tub» (vegeu el primer pàragraf) i per altra banda, amb el bombardeig propagandístic i l’assumpció que sí o sí s’han d’emprar profusament (o posant impediments per a fer fotocòpies), discriminar al professor que no les empra.

Ben agraïda del jove que tranquil·lament em va deixar escoltar la seva conversa amable i amistosa amb un jovenet, no li vaig contestar que els professors no treballam per diners. Una mescla d’alleujament i tranquil·litat – en sentir que ell ho deia sense cap ressentiment – i de profunda tristesa, em va impedir emetre paraula.

Recomanar a l’adolescent que treballi per un títol és dir-li que faci el mateix que feim els adults quan treballam per diners. Assumir i afirmar que no hi ha altra opció és fer caminar la societat en una autopista d’egoisme, on no hi té lloc ni tan sols l’espai per a imaginar que es pot treballar senzillament per a oferir el millor de nosaltres, per a construir un món millor, o, fins i tot, per plaer.

Aprendre tan sols es pot fer amb plaer i per plaer. El fet que part de l’educació sigui obligatòria, té a veure amb això: des del punt de vista dels drets humans, l’educació obligatòria no tendria cap sentit si no consistís en donar eines per a la llibertat. La vertadera educació fa de cada persona el que realment vol ser i aquest és l’esperit amb què es va universalitzar l’educació.

Perquè la sectarització de l’educació seria una catàstrofe humana de dimensions incommensurables, i sobretot per plaer, la gent surt al carrer i reivindica pacíficament i creativa que es faci bé i que no s’escatimin recursos. Observa, escolta el que està passant, dedueix, descriu, entén i comparteix. Persones treballen en grup, comuniquen, teixeixen xarxes aspirant a l’horitzontalitat que alguns volen impedir, i ho fan grupalment, participativament. El que un dia han après, volen que ho aprenguin les futures generacions. L’educació és plaentera, inclusiva i basada en vincles vertaders i no econòmics, o no és.

Agnès Torres

Pissarra de la classe d’operacions matemàtiques a primer de primària a una escola Waldorf

Llavor que creix. Les ciències naturals han de basar-se en l’observació de la naturalesa

Pissarra de la classe d’astronomia a una escola Waldorf