Fa un parell d’anys que la collita de codonys, per les terres de la vall del Tiétar, va esser extraordinàriament bona, tant, que el meu cunyat ja no sabia què n’havia de fer de tants com en tenia. Al final va decidir portar-los a la cooperativa agrícola del seu poble per a què els repartís entre els socis i ells, per agrair-li el gest –no per la venda, que tocaven valer més–, li abonaren 19 euros. El meu cunyat és funcionari de la Comunitat Autònoma de Castella-Lleó i quan va esser l’hora de fer la declaració de la renda no va pensar a incloure-hi els 19 euros dels codonys, per la qual cosa es torbaren més de tres mesos a fer-li la devolució que li pertocava, que només va poder cobrar després de presentar diverses reclamacions pel retràs i pagar els tres o quatre euros que s’havia oblidat d’abonar a les arques de la comunitat.
Així que ahir, quan l’Advocada de l’Estat va assegurar que l’expressió “Hacienda somos todos” només cal incloure-la dins l’apartat de la publicitat, tenia tota la raó del món i nosaltres ja sospitàvem que era així, que Hisenda no som tots, que només paguen els qui no ho poden evitar. Per això si no defraudes més de 120.000 euros no es considera delicte i probablement la Infanta se’n podrà tornar a Suïssa més neta que una patena i sense haver de donar cap tipus d’explicació per la milionada que s’oblidaren de declarar. En aquest sentit, el meu cunyat no es pot considerar delinqüent, però sí sospitós d’haver intentat amagar ingressos a la seva Declaració.
El problema és que si aquest judici suposa un precedent ja no podrem creure mai més en els anuncis, ja que es dóna per suposat que poden dir totes les mentides que vulguin sense que els comporti cap tipus de sanció, cosa, d’altra banda que, com la de què “Hisenda som tots”, ja sospitàvem.
Molts d’anys!