Joan Salvat-Papasseit nasqué a Barcelona l’any 1894 i morí a la mateixa ciutat l’any 1924.

La mort prematura del seu pare, als set anys, va fer que quasi no anàs a l’escola i aprengués a llegir i escriure pel seu compte.

Els fets de la Setmana Tràgica, l’any 1909, feren que el jove de quinze anys s’interessàs vivament per la política a la qual restà vinculat tota la seva vida.

Està considerat un dels representants de la poesia d’avantguarda.

La seva fràgil salut i la tuberculosi acabaren amb la seva vida als trenta anys.

La seva obra poètica més important és:

• Poemes en ondeshertzinaes
• L’irradiador del Port i les gavines
• Les conspiracions
• La gesta dels estels
• El poema de La rosa als llavis
• La meva amiga acom un vaixell blanc
• Óssa menor
• Altres poemes esparsos

L’OFICI QUE MÉS M’AGRADA

A Jordi López-Batllori

Hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure,
mireu l’ésser fuster:
-serra que serraràs
i els taulons fan a miques,
i de cada suada deu finestres ja han tret.
Gronxada d’encenalls, et munten una taula;
si ho vols, d’una nouera te’n faran un cobert.
I caminen de pla-
damunt les serradures de color de mantega.

I els manyans oh, els manyans!
De picar mai no es cansen:
pica que picaràs i s’embruten els dits;
però fan unes reixes i uns balcons que m’encanten
i els galls de les teulades
que vigilen de nits.
I són homes cepats
com els qui més treballin.

¿I al dic? Oh, els calafats!
Tot el Port se n’enjoia
car piquen amb ressò
i es diu si neix un peix a cada cop que donen
-un peix cua daurada, blau d’escata pertot.
Penjats de la coberta, tot el vaixell enronden:
veiéssiu les gavines
com els duen claror.

I encara hi ha un ofici
que és ofici de festa el pintor de parets:
si no canten abans, no et fan una sanefa,
si la cançó és molt bella deixen el pis més fresc:
un pis que hom veu al sostre
que el feien i cantaven:
tots porten bata llarga
de colors a pleret.

I encara més
si us deia l’ofici de paleta:
de paleta que en sap
i basteix aixoplucs.
El mateix fan un porxo com una xemeneia
-si ho volen
sense escales
pugen al capdamunt;
fan també balconades que hom veu la mar de lluny
-els finestrals que esguarden tota la serralada,
i els capitells
i els sòcols
i les voltes de punt…
Van en cos de camisa com gent desenfeinada!
Oh, les cases que aixequen d’un tancar i obrir d’ulls!

(La imatge que il·lustra l’article està agafada se blocs.xtec.cat)