I quan s’arriba on se n’anava, hom s’asseu i contempla el paisatge. Hi ha un record pels detalls del decurs del viatge, mentre s’engoleix la nova bellesa. Determinades idees suren per damunt les altres. Són idees-força que ja es porten a la motxilla.

Potser la primera a considerar és aquella mena de mantra que sovint repetia Itamar.

A partrir de que comences a qüestionar tot canvia. Paisatge bucòlic? (No, imatges després de la torrentada, en segon terme, la retxa blanda, mostra les pedres nues de terra que resten en els horts de sa Begura i Son Llullets. Al fons el Puig Alpara, en bona part origen del desastre que continua allà, com si res haguera passat. En primer part un camps d’alfals que la resistit el pas de nombroses tones d’aigua. Hi parturaven una vintena d’ovelles, ara desaparegudes. Una conclusió aparent, l’aigua, malgrat la força desmesurada, si passa escampada no solca l’alfals. Segona conclusió aparent, el relim de l’alfals impedeis que l’aigua s’emporti la terra)