Una visió del Turisme (I)

Aquests darrers quatre anys he tingut la possibilitat de formar part del Govern Balear a la Vicepresidència i Conselleria d’Innovació, Recerca i Turisme. Primer com a assessor i després com a director general de Turisme, he participat activament en la política turística de les Illes Balears.

Des d’una visió de l’experiència que em donen més de trenta anys de dedicació a la política dins diferents àmbits (siguin locals, insulars o autonòmics), voldria fer un petit resum de tot allò que hem aconseguit aquests quatre anys en Turisme dins el Govern Balear a través d’una sèrie d’articles d’opinió per al Card.cat.

Cal recordar que l’any 2001 el Govern del primer Pacte de Progrés va implantar una taxa turística com a instrument necessari per crear un producte turístic de més qualitat i més divers. No cal rememorar com va anar el tema i que l’oposició a aquella taxa va tenir una gran càrrega política per desgastar el Govern. Degut a això, el Govern de Jaume Matas, que va guanyar les eleccions del 2003, derogà l’impost.

No obstant això, nosaltres començàrem la legislatura tornant a implantar un impost a les estades turístiques: l’Impost de Turisme Sostenible. Un impost, com dic, que el PP del president Matas (ara a la presó) havia derogat i que segons molts analistes polítics va fer perdre les eleccions als partits progressistes. Alguna part de raó devien tenir, ja que al segon Pacte de Progrés no el va plantejar.

Estic convençut que tenim un impost turístic perquè MÉS ha portat aquesta Conselleria. I no només el tenim aquesta legislatura, sinó que va ser la primera Llei que tramitàrem i que posàrem en marxa en el primer any de legislatura.

Aquest impost torna a posar damunt la taula un debat molt més profund sobre el nostre model turístic. Socialment es té la percepció que no es reparteixen prou els beneficis que genera el turisme, però sí alguns dels seus costos o inconvenients. Per això, l’impost pot servir com a element corrector.

Els ciutadans i les ciutadanes de les Illes Balears són dels que més càrrega fiscal suporten del conjunt de l’Estat espanyol i, alhora, els visitants es beneficien de moltes coses que són finançades pel conjunt de la societat balear. Siguin infraestructures, recursos mediambientals o el nostre patrimoni. Tanmateix, que vengui més gent no vol dir que augmenti la rendibilitat.

A Balears la competitivitat s’ha basat en els marges dels preus, cosa que ha fet baixar la renda per càpita respecte a l’Estat i a la UE. El rendiment econòmic es concentra en les puntes d’estiu i amb una gran estacionalitat. Els Índexs de Pressió Humana diaris a les Illes s’eleven cada vegada més, especialment en temporada alta. És de destacar la superació de la capacitat de càrrega del territori i la saturació de les infraestructures disponibles.

Per això, ens hem de preguntar si aquest criteri de competitivitat és el més encertat per acarar els problemes que pateix una destinació turística madura i amb forts problemes de saturació com la nostra. No podem seguir parlant de temporades turístiques amb resultats econòmics espectaculars si no aconseguim canviar situacions socials i laborals profundament injustes. Com s’explica que la nostra economia hagi patit una significativa caiguda de la renda per càpita en els darrers anys si la comparam amb la resta de comunitats de l’Estat? Fa vint anys, amb la meitat dels turistes que ara ens visiten, teníem una renda molt més alta. Què estam fent malament? Estudis econòmics seriosos afirmen que el nostre model turístic, per si sol, no assegura la rendibilitat de la nostra economia, per molt que derivi amb un creixement exponencial i continuat del nombre de turistes. Això ens hauria de dur, almanco, a unes reflexions més profundes.

Un escenari de continuïtat que impliqui un augment del nombre de turistes, així com del volum global de les estades i pernoctacions, pot dur també una reducció de la despesa per turista. Això no suposa un augment dels actius laborals, sinó a una mà d’obra poc qualificada, salaris baixos, alta estacionalitat, etc.

La nostra comunitat està mal finançada, rep manco doblers dels que calen per garantir uns serveis públics mínims i de qualitat a la ciutadania. Els hotelers consideren un greu error l’impost. A ningú no li agrada pagar impostos, però és que aquest el paguen els turistes, com ho fem nosaltres quan visitam ciutats com Amsterdam o Brussel·les.

A continuació, unes breus reflexions per contestar els arguments en contra:

-Resta competitivitat. La competitivitat no és un criteri absolut, sinó relatiu.

-Incrementa pressió fiscal. Fals, ja que aquest impost grava precisament els no residents. Els turistes que gaudeixen d’uns serveis sense pagar-los ara contribuiran a finançar-los.

-Discrimina sector hoteler. Pagarà tothom, sigui quin sigui l’allotjament turístic que triïn.

Avui dia han canviat moltes coses. Moltes ciutats o països han establert qualque tipus d’impost o taxa al visitant. El món del turisme ha canviat i està canviant molt, per això certes postures són males d’entendre a vegades. Molts de nosaltres hem sortit fora i hem pagat un impost turístic, i les destinacions que les cobren des de fa anys no s’han enfonsat ni hem deixat d’anar-hi per pagar un impost. Més que el preu, el producte és el que pot millorar la nostra posició en el mercat, i en aquest sentit ens cal treballar molt.

El debat avui hauria de girar sobre la destinació dels fons, i és aquí on ens cal fer la feina. I no és possible un turisme sostenible sense implicar tothom. El turisme està en constant transformació, innovació i desenvolupament, i ha de ser sostenible en el temps. Ens hem de creure les nostres possibilitats i valorar molt més el que tenim.

El model turístic de sol i platja no està esgotat, però la gent no es conforma tan sols amb un bon clima i unes bones platges. Els operadors turístics estan cercant destins turístics que puguin complir amb les necessitats dels seus clients. El problema és arribar tard als canvis. Aquesta oferta de sol i platja ha provocat que la nostra oferta sigui molt semblant a la de molts dels nostres competidors. Una part important de l’oferta correspon a locals sorgits per negoci familiar, de petites dimensions i amb dificultats per abordar una modernització.

Cal cercar diferenciar-se dels nostres competidors. L’objectiu de la diferenciació és oferir als clients un valor afegit, que ells percebin com a important i pel qual estiguin disposats a pagar un sobrepreu. El client actual resideix en un món molt competitiu i global, i és cada dia més exigent. Si oferim qualitat, no ens ha de fer por ser cars i tenir l’impost turístic.

El mercat turístic dolent tendeix a fer fora el bo. Dins de la batalla global, els destins sense una oferta diferenciada i atractiva moriran. Les empreses que no aposten per la innovació per diferenciar-se dels competidors acusen més la crisi i la baixada de preus, per això cal aportar valor afegit al client i poder augmentar preu.

Per a més informació dels projectes que s’estan realitzant amb els doblers de l’Impost de Turisme Sostenible es pot consultar el web www.illessostenibles.travel. Són més de 150 projectes finançats amb 200 milions d’euros recaptats entre 2016 i 2018.

 

 

Un pensament a “Una visió del Turisme (I)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.