La realitat és la que és. Una cosa sòlida, present, inequívoca. Ho evidencia tant la cultura popular: “Anem a les realitats…” que vol dir posa’t en sintonia amb el que jo et dic -expressió ben habitual de les converses quotidianes-, com també ho mostren els diccionaris, tant el nostre Alcover-Moll: “El fet d’esser real, d’existir”, “Allò que és real.” , com l’etimològic: “del llatí realitas, qualitat relativa a la cosa vertadera o real”.

Si a tal solidesa li empeltam les certeses del que és bo o dolent, del que és mentida i del que és “veritat”  -“Adequació o concordança entre el pensament i la realitat d’una cosa”, “Proposició que no es pot negar racionalment”- llavors podrem entendre la dificultat que planteja l’adequació del pensar a les aportacions de la ciència.

Tantes que la peresa i la manca d’un benefici clar que pugui derivar del canvi d’opinió ens manté en un posicionament tradicional i generalitzat. Perquè hauria de canviar? És la pregunta que ens manté en el “meu posicionament”.

De poc serveixen les aportacions de mirada social de Bauman amb la seva realitat líquida: “les formes socials es descomponen i es formen de forma més ràpida de la que havien trigat a formar-se” …”separació i divorci entre el poder i la política”…”l’esfondrament de les formes de pensament, planificació i actuació a llag termini”… “la virtut que es proclama més útil no és la conformitat a unes regles, sinó la flexibilitat…”. O les aportacions, entre molts d’altres, de Bohm i la seva realitat quàntica: “La teoria newtoniana fou vertadera fins aproximadament el 1900”… “Qualsevol esdeveniment, objecte, entitat…que es pugui descriure és l’abstracció d’una totalitat desconeguda i indefinible de moviment fluent”…”Resultaria erroni suposar, per exemple, que casa ser humà és una realitat independent que interactua amb altres sers humans i amb la naturalesa. El contrari, tots ells són projeccions d’una totalitat única”.

Qüestionar la “realitat” no és contrari a constatar evidències, ni implica desviar la mirada dels fets aparents. Ben al contrari, és situar les evidències en el terreny del dubte i anar més enllà de les aparences per indagar el possible “moviment fluent”. Un joc com un altre.

Es clar, també ens podem posar les clucales o les ulleres del cabeçó i… “Noltros a lo nostro”: el sol surt per a tots; cada campaneta te el seu so, que cadascú pregui per a ell i Déu per a tots…

Imatge: Flor de terra oberta de sequera, després de la torrentada.