Acaramullava llenya. Sense parar-hi esment el caramull va sortir alt, llarguer i rodonenc a la part superior. El pensament, que mai descansa, va fer present una idea: “pareix un túmul”. Em va portar al record d’aquelles estructures de fusta cobertes amb un domàs negre voltat de canalobres que es posava, en els anys cinquanta del segle passat, davant l’altar major, els dies de funeral. Segons la categoria -i el preu- del funeral el túmul es feia més gros o més petitó.
La litúrgia dels funerals, com molts altres costums, han canviat de fotma radical en una sola generació.
El DCVB mostra:
TÚMULm.: cast. túmulo.
|| 1. Muntanyeta de terra que es posava sobre el lloc on estava enterrada una persona.
|| 2. Monument sepulcral.
|| 3.Cadafal cobert de draps de dol, sobre el qual es col·loca un taüt o es figura que hi ha el mort del qual se celebren les exèquies. Lo túmol o cadafal en lo qual lo cos del dit senyor bisbe stava, fonc aportat de la dita sala, doc. a. 1561 (Ardits, iv, 383). Voltat de dos rengles de brandons, s’alçava el túmul de tres cossos sobreposats, Caselles Mult.132.
Etim.: pres del llatí tumŭlus, mat. sign.
A nivell local, en el meu record, sols s’utilitzava el mot per a la tercera opció, destacada en negreta.
Imatge de Google