-Podem anar a collir taronges?
-Si anau-hi, però deixau la barrera tancada i no faceu belandrines.
L’altre dia en Joan Umbert també ens facilità una nova llista de mots perduts. Entre ells n’hi havia un de ben usual en la infantesa preturística i que feia temps que no sentia: “fer belandrines”. Era un reclam que feien els majors als infants. No en sabiem el significat, semblava una malifeta infantil sense gaire malícia.
El mot no ha resultat fàcil. L’hem localitzat gràcies al “Diccionari d’expressions lingüístiques recollides de les Rondaies Mallorquines” de n’Antoni Lull. I es que que les belandrines són bel·landines.
Mostra el DCVB:
BEL·LANDINAf.
Acció pròpia de gent de poc seny o de pocs escrúpols (Mall.); cast. fechoría, calaverada. «Fer bel·landina»: anar de les seves, especialment de nit (Mallorca). No he anat mai de bel·landines, Ignor. 76. Tan aprop de fer pagar an es capità totes ses bal·landines que havia fetes en sa vida, Alcover Rond. x, 69.
Fon.: bəɫɫənðínə (Mall.); bəɫɫənðɾínə (id.).
Etim.: potser var. de bernardina, ‘acció inverosímil’, per Bernardo (del Carpio), heroi llegendari castellà (cfr. el cast. bernardina ‘disbarat’, ‘frase o mot sense sentit’); Corominas DECast, i, 446, considera poc probable que bernardina vingui de Bernardo del Carpio, i prefereix relacionar el mot castellà amb el Bernart usat com a nom de l’ase en el Roman de Renart, idea que ja havia estat insinuada per Spitzer. En canvi, Américo Castro («España en su historia», p. 56) suposa que bernardina ve del fr. ant. berlue ‘mentida, brivonada’, combinat amb berlandier, «dueño de un garito». L’única cosa que sembla segura és que el cat. bel·landina i val. berlandina vénen del cast. bernardina.
Aportació de Joan Umbert
Imatge de Google/Fechoria. Pintura de Jan Miense Molenaer