En la primera de les accepcions era paraula ben viva a l’entorn familiar, sobre tot en aquesta època, quan ens haviem d’afanyar per acabar de collir les garroves.
Altres vegades s’afanyaven per fer dissabte o per acabar qualsevol feina ja iniciada.
El DCVB mostra:
AFANYARv.
|| 1. refl. a) Treballar molt, amb pressa o sense perdre temps, amb sol·licitud en certa manera excessiva; cast. afanarse. «Ella s’afanya molt per a poder mantenir sa mare» (Valls). «Com t’hi afanyes!—Es que tinc d’acabar-ho avui» (Penedès). Qui s’afanya en l’estiu, posa en l’iuern, Jahuda Dits lxvii. Bellugantse y afanyantshi en tant s’hi veya una gota, Pons Auca 16. Sa mare la feya afanyar molt, Vilanova Obres, iv, 19. «Afanya’t a espigolar | i aixeca ses més negres, | que a cada manat que aplegues | hi ha un bocí de pa» (cançó pop. Mall.).—b) Apressar-se, anar de pressa; cast. apresurarse. «Afanya’t, que toquen a missa» (Valls). Y afanya’t a escriure’ls, que el desfici ningú’l detura, Pons Auca 326. Bé m’afanyava a les hores | tot caminant, Orlandis Poes. 67.
|| 2. refl. Passar molèstia o tribulació. E començaren de ferir en los Serrayns si fortment que’ls cavalls eren afaynats de passar sobre los Serrayns morts, Desclot Cròn. 5. Que mon cor s’afanya y a mos mals afig, Flor d’Enam., 11.
|| 3. tr. Merèixer, guanyar amb les pròpies obres. «Tot lo que tenim, s’ho van ben afanyar els nostres pares» (Valls). «Això són diners ben afanyats» (Barc.). «No afanyes ni l’aigua que beus» (Llofriu). «El jornal que guanya, l’afanya» (Pineda). «Ho ha ben afanyat»: ho ha ben merescut (Girona). Quina justicia a afayada ne quina pena deu soferir aquela qui aytal honta m’a feta, Col. Bof xiii, 60. Aquells mariners que seran a cosiment quin loguer hauran affanyat e quin no, Consolat, cap. 226. Perdut es ja tot quant per ell affanye, Ausias March cxv. Qui fins en temps de pluja afanyava’l jornal Pons Auca 162.
Fon.: əfəɲá (pir-or., or., bal.); afaɲá (occ., Maestrat); afaɲáɾ (Val., Cast., Al.).
Var. ort. ant.: afayar.
Conjug.: regular segons el model de cantar.
Var. form.: afanar; afaynar (ant.): Los jorns de colre | era afaynada | per ben luyr, Spill 2551; Anauen tots torbats e afaynats, Villena Vita Chr., ii, 74.
Etim.: d’una forma del romànic primitiu, *afannare ‘cansar-se’, que ha deixat representants en moltes llengües romàniques (it. affannarsi; ant. fr. ahaner; prov., cast. i port. afanar); cfr. REW 252. L’origen de la dita forma romànica és incert, però és probable que hagi estat influïda per-la interjecció francesa ahan!, expressiva del cansament. Corominas DECast, i, 45 considera probable que *afannare sigui un derivat del llatí afannae, ‘paraules embullades, embull, cosa intrincada’.
Aportació de Bel Alemany
Imatge de Google/afanarse