En la primera de les eccepcions, ben habitual i molt usat per les generacions que ens precedeixen. Ara en el nostre entorn, és pot considerar d’ús residual.
Posa-hi esment si vols que surti bé
Terdràs esment de sa nina mentre jo faig…
Es que no hi tens gens d’esment! (Quan t’ha caigut un objecte)
Té molt d’esment! (Referit a un animal que cuida les o la cria)
El mot, en la segona de les accepcions i en determinats entorns, escara és ben viu.
El DCVB mostra:
ESMENT m.
|| 1. Cura, atenció: cast. cuidado. «Tenir esment» de qualcú, de qualque cosa. «Posar esment» a una cosa. E té bé esment al que’t diré, Tirant, c. 99. Axí mateix sia tengut sment als passos ara més que may, doc. a. 1462 (Col. Bof. xxii, 22). Lo mestre de sala no ha a tenir esment sinó en tenir la casa ben ordenada, Robert Coch 6. Gentil era la nina, | guardada amb gran esment, Costa Trad. 43. El sen Bayona tenia esment a les cullidores d’oliva, Rosselló Many. 33. Fadrines, posau-hi esment | a collir espàrecs tendres, Colom Juven. 34. Parar esment: prestar atenció. Prendre esment: fixar-se, mirar atentament; adonar-se, fer-se càrrec, formar-se idea d’una cosa; cast. fijarse. No és animal en lo món menys net que fembres; si entens que no’t digue vel, pren-te’n esment en lurs necessitats o malalties, Metge Somni iii. Curial puys que’s viu descarregat de la gent que l’infestava, près-se esment de la cambra de Laquesis, la qual viu molt ricament aparellada, Curial, i, 24. Preneu esment com ho fareu, Dança Mort. Haver esment d’una cosa: adonar-se’n, tenir-ne notícia. «Quan ne va haver esment, ja no hi podia fer res: tot estava perdut».
|| 2. Menció; al·lusió a una cosa recordant-la; cast. mención. «No han fet esment de la qüestió principal». Manà’ls que no li haguessen esment de res que fos de Christ, Flos Sanctorum, a. 1494 (ap. Aguiló Dicc.). Qual de costat li fa dels daus sment, Febrer Purg. vi, 6. I al fer-se esment de savis, de forts guerrers i destres, | se giraran un dia los ulls a sol ixent, Atlàntida ii.
|| 3. Record, memòria; cast. mientes, memoria. «Això no em va venir mai a l’esment». Car io pensan vench a perdre l’esmén | de tota res sinó d’aquest pensar | que’m crex desig, Ll. Vilarasa (Cançon. Univ. 58). Tot quant plau y meravella | al sentit, l’esment y el cor, Llorente Versos, i, 85. Però ara que en tinc esment, no puc menys de fer aquesta comparació, Ruyra Parada 24. Ja ningú feya esment de la seva gallarda crexensa, Collell Flor. xix.
Fon.: əzmén (or.); azmén (occ.); azmént (val.); əzmént (mall.
Etim.: derivat postverbal de esmentar.
Aportació de Joan Umbert
Imatge de Pixabay