El refrany “No es mou fulla que Déu no vulla” o la frase que va enviar Joan Umbert “on es vulla es fa un pecat“. La lletra de la sibil·la “…de l’infern nos vulla guardar…” i el record de converses amb gent gran  (el meu padrí i els seus germans tendrien, ara, a l’entorn dels cent-trenta anys) amb els seus “quesvulla” (qualsevol cosa) o “on es vulla” (a qualsevol indret) es poden considerar testimonis d’un mot ben perdut i considerat arcaic..
Els motius de la pèrdua i l’evolució del mot ja és cosa de filòlegs.

En el DCVB sols le sabut trobar en les explicacions de “voler”:

VOLER v. tr.: cast. querer.
I. || 1. Exercir la potència de l’ànima que mou a fer alguna cosa; tenir la intenció determinada (de fer o de fer fer quelcom). …/… En ús conjuncional. a) Vulla’s…: conjunció distributiva, el segon terme de la qual pot esser la mateixa forma vulla’s o bé la disjuntiva o; cast. ya…, ya…; ora…, ora…/… c) Es troba usada la forma reflexiva de segona persona vulla’t(en lloc de la normal de tercera persona vulla’s) en aquest text: Per I diner venecià d’argent n’à hom là LX liures, vullat de sech o de vert, M. Polo lxvii.— (substantivat) m.
    Refr.—.—g) «No es mou la fulla, que Déu no ho vulla».

Var. form. ant.: les formes que tenen vocal radical u (com vulla, vulles, etc.), quan anaven precedides de mot acabat en vocal, apareixen amb la v– perduda …

Aportació de Joan Umbert
Imatge de Google/voler