Al veure’l escrit el vaig recordar.
Es una paraula que, sense coneixer-ne el sentit estricte, usàvem quan en la preadolescència -finals dels anys 50 del segle passat-, jugavem a bolles o a brun sobre la terrassa que conformava el Lloc Sagrat (suposadament l’antic cementiri aferrat a la façana principal de l’església).
–Hi ha bé una cana!, deiem quan la distància era més llarga de l’habitual, quan era descomunal….quan l’altre jugador et convidava a donar el joc per perdut.
Si no vaig errat també crec haver-lo sentit usar en l’entorn agrícola. però no sé especificar les circumstàncies.
El DCVB mostra
1. CANA f.
|| 1. Canya (Bonansa). Ab sanguoneres que hom hi meta ab canes, Arn. Vil. ii, 192.
|| 2. ant. Soca. La cana d’aquest arbre es devoció…, les branques d’aquest arbre son ver oir, Llull Sta. Mar. 13, 8.
|| 3. Mida longitudinal que consta de vuit pams i equival aproximadament a un metre i seixanta centímetres. La cana de Tortosa es e deu esser de VIII palms e de vna pollegada, Cost. Tort. IX, xv, 5. Una cadena ab collar e ha la cadena dues canes de lonch, doc. any 1408 (arx. parr. d’Igualada).
|| 4. Bastó de fusta, de 30 a 60 cm. de llargària, amb el qual els jugadors de bòlit peguen damunt l’extrem del bòlit per fer-lo botar (Olot, Empordà).
|| 5. Post o motlo de fusta damunt el qual s’estenen les dogues d’una bóta (Reus).
|| 6. Cana del pulmó: (ant.) tràquea. Dissecan molt la cana del pulmó, Albert G., Ques. 52.
Loc.—a) Estar set canes fondo i sota terra: estar molt amagat (Cat.).—b) Saber quant ne val la cana: estar escalivat, haver experimentat un mal (Cat.).—c) Midar amb la seva cana els altres: pensar que els defectes propis els tenen també els altres.
Refr.
—«Els homos no es miden a canes» (Mall.).
Fon.: kánə (pir-or., or., bal.); kána (Andorra, Tortosa); kánɛ (Ll.).
Etim.: del llatí canna, ‘canya’.