Els hortolans ho saben bé, les herbes apareixen a l’hort una rere l’altra.
També saben que no s’hi valen criteris universals, cada terra, segons la composició, segons la situació, segons els moviments rebuts i els fems… necessita d’una cura específica. El bon pagès ho aprendrà mitjançant atenta observació i una continua provatura.
Certament altres professionals també apliquen aquesta mesura d’individualització de l’acció. Ho fan els mestres amb els seus alumnes, els picapedrers amb cada un dels materials… atenta observació i assaig i errada de forma continuada.
En el nostre hort, enguany les primeres herbes en aparèixer varen ser els llevamans. D’un dia per l’altre, en la primera setmana de maig d’aquest dos mil vint-i-dos, en varen aparèixer al llarg de la mànega de goteig que havia de facilitar una primera humitat a les tomatigueres de ramellet. Com si en banyeta verda, aquell dimonió simpàtic i entremaliat n’haguera fet planter just allà mateix on havia sembrades les tomatigueres.
Capell posat i entretingut en desbaratar una mica tal inesperada producció de llevamans sonà el telèfon que portava a la butxaca. Amb esment, procurant no embrutar gaire, amb el dit petit vaig intentar desplaçar l’indicador de la pantalla per contestar.
Va ser una dolça veu femenina interessada en passar uns dies, amb els infants de la seva escoleta a ses Sitges. Va comentar que ella, quan tenia devers nou anys hi havia fet estada i que s’ho havia passat molt bé fent formatge i pa. Tan bon record n’hi havia quedat que volia que els infants de la seva escola poguessin gaudir d’una experiència semblant.
Tot d’una que vaig poder entrar a la conversa li vaig dir que m’alegrava molt el seu interès i el seu record però que ja feia set anys que havíem tancat l’equipament amb la finalitat de fer-hi unes obres.
Amb un -Oh, em sap greu, idò, tal vegada més envant… es va acomiadar.
Ni li vaig demanar dades, ni segurament en sabria discriminar la seva veu. Mostrà el desig de forma tan singularment carinyosa que despertà la meva empatia.
Una vegada tancada la conversa vaig tornar dipositar el telèfon en la butxaca posterior del calçons i vaig continuar la tasca dels llevamans, però estic segur que la cara expressava una nova i inesperada satisfacció.
Després dels llevamans i segons l’indret vendran la corriola, la junça, alguna ortiga, el moc d’indiot… i continuarà la rutina de la neteja. La momentània satisfacció interior serà suplida per altres interessos i necessitats…
Restarà la recordança i els posterior comentaris a nivell familiar.
No passa cada dia però adesiara arriben inesperats feedbacks de la llarga tasca de ses Sitges.
