Sembla que ara s’està posant de moda deixar aigua als ocells als balcons de les cases perquè s’hi aturin a beure, talment com ja es fa amb altres castes d’animals no domèstics o salvatges a qui se’ls dona menjar de forma regular. Heu de saber (ja sé que molts ho sabeu) fent això estau perjudicant de forma seriosa a l’animal i al seu (i nostre) entorn. Us faig avinents dos uns breus apunts que parlen d’aus i moixos al voltant d’aquesta qüestió i que trobareu a aquest enllaç:

“Donar menjar a aquests animals (moixos de carrer) sense control provoca moltes desavinences veïnals. El menjar és un focus d’insalubritat: convida a l’aparició de rates i paneroles i desencadena males olors.”

 

“Els excrements d’aquests ocells són molt àcids, embruten i deterioren els elements arquitectònics privats i públics. De fet, la lluita dels ajuntaments per allunyar als coloms dels edificis, especialment dels que formen el seu patrimoni artístic, és àrdua.

Els coloms també representen una amenaça per la nostra salut. Són portadors de paràsits com paparres, polls o sarna, podent transmetre malalties com la histoplasmosis, la salmonel·losi, la colibacil·losi o la clamidiasis aviària.”

Dit això jo just us faig avinent la informació, qui hauria de regular la situació, tant aquesta com la de la gent que no recull les feines que fan els seus animals al carrer, correspon als ajuntaments, però supòs que això deu llevar vots i no convé obrir la capsa dels trons.

Esports

L’any 2009 la premsa estatal ja volia “retirar” el tenista Rafel Nadal assegurant que era l’hora d’en Fernando Verdasco, car ell era de Madrid i forçat havia de ser més bo que un provincià de les Illes Balears. “Ya és hora de que Rafa pase el testigo” deien a una vergonyosa però típica retransmissió esportiva “cañí” del partit entre els dos jugadors a l’obert d’Austràlia. Tretze anys després TRETZE, molta gent ni sap qui és en Fernando Verdasco perquè no va guanyar RES. Ara volen fer veure que el murcià Alcaraz serà “el heredero” del manacorí però amb 20 anys, encara no ha guanyat cap Grand Slam. El tenis és un esport molt lesiu i és molt complicat aguantar a primera línia com ho han fet Nadal, Federer, Djokovic, Williams o Graf. Posaria messions sense por a perdre que, per molt de greu que sàpiga devers “los madriles” ni n’Alcaraz ni cap tennista de devers la península dels que compareguin en els temps propers, igualarà en Rafel. Tant si agrada com si no.

El mateix reconeixement que es mereix en Rafel també el podríem aplicar a gent com na Marga Fullana, Tòfol Castanyer i tants i tants d’altres esportistes de primer nivell que continuen competint tot i no estar en el punt àlgid de la seva vida esportiva, ells i elles són un exemple a seguir tant pels seus resultats, com per saber haver tocats de peus a terra en tot moment.

Dit això, també tota la meva admiració a la gent que practica l’esport, sigui quin sigui, sobretot a la gent que li costa més i que ho fa perquè sap que aquell petit esforç diari li comporta una recompensa en forma de salut: aquella gent que va a fer el passeig diari, aquell pobre home que amb un caminador sense rodes passejava durant tres hores per fer no més d’un quilòmetre cada dia, aquells que quan van a comprar o a fer el cafè deixen les claus del cotxe a ca seva encara que el cap els hi digui una altra cosa. Jo vull ser com ells.

Llibres

Sovint tan mal vistos com els que practiquen esport, són aquella gent que es dedica a conservar i reviure les tradicions del poble i a més desar-ho per escrit i amb imatges. La setmana passada es va fer la presentació del llibre de la festa de Sant Joan Pelut a Sant Llorenç, a la qual no vaig poder acudir tot i que m’hauria agradat. L’enhorabona també per a ells.