Sabem de tendències ideològiques, de patrons de comportament, de la singularitat de les persones… i malgrat això tenim tendència a pensar que el procés de pensar de les altres persones és igual al nostre.

De la mateixa manera tenim tendència a pensar que les condicions de vida que ara tenim són les normals o usuals tant si es refereix a l’espai com en el temps. Però no és així. Cal contextualitzar. Per curar les distorsions sovint s’assenyala que es bo viatjar, llegir i no deixar mai d’aprendre coses noves.

També sabem que els canvis socials, referits a creences i costums, no es donen d’un dia per l’altre sinó que resulten lents i esglaonats. De fet de la primera televisió local (1960) a la generalització de cases amb televisor havien de passar a prop d’una dotzena d’anys. El mateix es podria dir del que anomenarem “crida laboral del sector turístic”, que es podria situar entre la botiga d’en Fornes (1960) al tancaments generalitzat dels tallers de brodats (1974)

Implica un esforç mental, idò, situar-nos en temps de post guerra o en el Sant Llorenç rural i preturístic. Sense una mica d’imaginació no es podria entendre l’anècdota de s’esquerranet.

Moltes de les velles cases del poble i de la majoria de finques i solars que el volten, potser mig esbucada, conserven encara una soll.

La soll era un tancar cobert on s’hi engreixava el matancer. En molts de casos se n’engreixaven dos ja que duien la mateixa feina; d’un se’n feien matances i s’altra en venia a algun veïnat que, per la raó que fos, no es podia dedicar a engreixar un porc. Així amb els guanys de la venda del sobrer es podia pagar part de la feina feta o del menjar addicional que s’havia comprat.

Tampoc no fa tants anys que engreixar un o dos porcs per fer matances va deixar de ser un costum habitual en la majoria de cases llorencines. La perxada derivada de ses matances, assegurava bona part de l’alimentació familiar de tot l’any.

Després vendrien la bonança econòmica, el lliure mercat i la globalització que ho canviarien tot. Però tornem al Sant Llorenç preturístic…

Triar el matancer no era tasca fàcil: que si l’ossada, que si la panxa de l’esquena, que si l’interès en engospar el menjar que adesiara amollava el venedor…uns compraven el matancer, altres, segons les possibilitats, feien armada i en compraven uns quants, en cada cas els miraven de prim compte abans de tancar barrina.

Adesiara, els diumenges a sa Plaça Nova, aprofitant la sortida de missa, hi compareixia un mercader serverí, l’amo en Marson, per fer present el possible procés de barata de porcells per doblers.

-D’on venen? La pregunta, no sempre directe, ja orientava sobre qualitat. De fet alguns veïnats preferien el tir segur i els anaven a cercar a es Rafal Roig, eren els més apreciats. Es posaven d’acord entre uns quants i feien carretada. Tenien fama de bona raça. També hi havia altres possessions, com sa Sínia, que en feien de bons. Si te’n tocava un de morro prim, mala barraca!.

-Jo em quedaré aquell esquerranet! Referint-se a l’orientació de la torsió de la cua.

–En Miquel Pua ha comprat s’esquerranet, En Biel de Son Parpal se’n duia tres. N’Antoni Comarot els dos de trossades més llargues…

Aquesta era la notícia del diumenge que, després, es comentava a l’hora de dinar i que ja orientaria bona part de la conversa al llarg de mesos i mesos:

A una mateixa pregunta -Què tal?, què fa s’esquerranet? Que es feia a la barberia o al carrer a manera d’escomesa, s’anaven succeint respostes evolutives diverses:

-Una monada, s’ha adaptat bé.

-Sa dona està contentíssima, menja de tot i deixa sa pica neta!

-L’hauries de veure com s’ha posat!

-N’estem alabats!

-Crec que ja ha arribat a les cinc o sis arroves

-Si va així arribarà als cinc quintars

-Hi haurà un bon matancer!

Per a veïnats i coneguts d’en Miquel Pua s’esquerranet havia passat a ser s’Esquerranet, un membre temporal més d’aquell ampla grup relacional conformat per família, veïnats i animals domèstics. Sabia que l’engreixava per fer matances, però l’estimava i, des del respecte, es sentia estimat per l’animal. –Mai li faria una mala injustícia, -Cotre,han d’anar alerta amb sos animals! deia.

Amb els ulls d’avui, condicionats per les societats animalistes potser es fa difícil entendre aquella relació respectuosa i alhora utilitària dels pagesos amb els animals: engreixar amorosament un esquerranet per, després fer-ne matances!.

(Recreació de precises informacions facilitades per n’Antoni Pascual. Els noms de les persones són suposats)